Por a una nova onada de desnonaments

BarcelonaAndrea Altés compartia pis al barri de Sant Gervasi de Barcelona perquè no podia pagar ella sola un lloguer de 850 euros, però amb la pandèmia es va quedar sense feina -és autònoma en el sector de la comunicació audiovisual- i no pot fer front ni a la meitat del que li demana la propietària, que té deu immobles. “Vull arribar a un acord, però s’ha tancat en banda, no vol negociar res de res”, assegura Altés. Després de pagar religiosament el lloguer durant quatre anys i acceptar un augment de 100 euros el febrer del 2019, veu com ara la volen fer fora de casa.

Va contactar amb el Sindicat de Llogaters, que l’assessoren legalment, i va presentar tots els papers que l’acrediten com a vulnerable. D’aquesta manera, amb la moratòria de llançaments de persones en emergència social aprovada pel govern espanyol arran de la pandèmia de moment ha pogut evitar que la desnonin. Ara bé, els tràmits per obtenir el certificat de vulnerabilitat, encara que es compleixin tots els requisits, “no són gens senzills” i no tothom els aconsegueix fer, tal com apunta el magistrat del jutjat mercantil número 3 de Barcelona José María Fernández Seijo.

Com Altés, moltes famílies estan a la corda fluixa, salvades temporalment per la moratòria de llançaments que està previst que s’acabi amb el final de l’estat d’alarma el 9 de maig. Què passarà si no es prorroga? “Ens quedarem amb el cul a l’aire”, respon Ema Craciun, mare de tres menors que es va veure incapaç d’afrontar el lloger quan el seu marit va entrar en ERTO i va trigar quatre mesos a començar a cobrar la prestació. “Ja se’ns ha acumulat un deute de 9.000 euros, això no ho podrem pagar ni quan tot això hagi passat”, protesta Craciun.

Fernández Seijo, però, apunta que és més determinant el tap que hi ha als jutjats arran del covid per tramitar llançaments que no pas la moratòria. “Quan es recuperi el ritme tot el que s’ha col·lapsat sortirà de cop, i si hi sumes la crisi econòmica, hi haurà un pic de desnonaments”, augura Fernández Seijo. A més, el magistrat creu que fins que els tribunals no funcionin plenament, com abans del covid, continuaran disminuint els llançaments. En aquest sentit, el consultor d’habitatge i professor de la UOC Eduard Cabré vaticina que, si no es pren cap decisió de gran abast, la crisi d’accés a l’habitatge “no es podrà comparar ni amb la del 2008”.

De fet, segons l’informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Efectes de la crisi econòmica en els òrgans judicials, encara que el 2020 els desnonaments per impagament del lloguer van continuar la tendència a la baixa dels últims anys i van disminuir un 42% a tot l’Estat, el descens va ser inferior, de només el 13,6%, durant el tercer trimestre, quan ja s’havia imposat l’estat d’alarma . A més, el mateix informe del CGPJ recull que les execucions hipotecàries -que es poden acabar traduint en futurs desallotjaments- van créixer fins a les 20.460, un 17,5% més que l’any passat. Catalunya, amb 4.643, va ser el territori on se’n van efectuar més.

Ara bé, tot i l’augment, en el cas del lloguer “s’està arribant a més acords entre propietaris i inquilins que abans del covid”, fet que reduiria de forma substancial els desnonaments que finalment s’executaran per aquesta causa, segons apunta la presidenta de la Fundació Hàbitat 3, Carme Trilla. Per Fernández Seijo, però, “que aquests acords siguin voluntaris és un problema” i aposta perquè “la norma estableixi una intermediació obligatòria entre les parts”. Ni Altés ni Craciun, per exemple, han pogut arribar a un acord amb la propietària.

Solucions a llarg termini

Cabré opina que, tot i que la moratòria dels llançaments no deixa de ser “respiració assistida”, cal allargar-la per pal·liar a curt termini la crisi habitacional i insta a arribar a “acords amb tenidors i bancs per la via legislativa o que l’administració pagui part dels lloguers”. “No crec que l’Estat s’atreveixi a deixar milers de persones en emergència habitacional”, apunta aquest expert.

Més enllà de les mesures més urgents, el director tècnic de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, Carles Donat, subratlla que cal “incrementar la inversió pública de l’Estat i de la Generalitat en habitatge”. En aquest sentit, Trilla demana augmentar el parc de lloguer social de Catalunya i el compara amb la resta de països d’Europa: segons un estudi presentat a finals de l’any passat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona i diferents entitats que gestionen habitatge per a persones vulnerables, el parc de lloguer social del Principat se situa en l’1,6% del total (47.000 pisos), mentre que la mitjana europea és d’un 15%.

Una altra solució és la regulació dels preus del lloguer, que el Govern i el Parlament ja van tirar endavant. Podem està pressionant els seus socis de govern a Espanya, el PSOE, perquè la inclogui en la nova llei d’habitatge d’àmbit estatal. Fernández Seijo, per bé que ho veu amb bons ulls, matisa que “per una vegada que el mercat ens va a favor i els lloguers estan baixant, potser no és el moment més adequat, ja que es podria acabar marcant els preus a l’alça i alentint-ne la caiguda”. Tot i això, Cabré, que coincideix amb la resta d’experts consultats per l’ARA, conclou: “El que està clar és que el repte que tenim davant no té precedents i hem de prendre mesures molt potents i de gran abast”.