Els nins de Managua que ‘rescatà’ la Palma franquista

PalmaLa infància de l’escriptor palmesà Miquel Àngel Llauger està marcada per una decepció que acaba de relatar en el seu darrer llibre de records, un opuscle titulat Díptic de la balena (Ensiola Editorial). Era principi de 1973 i tenia nou anys. Faltaven més de dos anys i mig perquè morís Franco. El país vivia pendent de les imatges que arribaven de Nicaragua, a Centreamèrica, on la nit del 23 de desembre del 1972 un terratrèmol, d’una intensitat de 6,2 en l’escala de Richter, havia arrasat la pròspera capital, Managua. La premsa parlava de més de 10.000 morts, encara que mai no se’n sabé la xifra real. Hi hagué altres 20.000 ferits i un nombre indeterminat de desapareguts. L’espectacle era apocalíptic amb el centre històric en ruïnes. Més de la meitat de les 400.000 persones que vivien a la ciutat perderen la llar. La tragèdia era pitjor que la que s’havia viscut amb el tremolor del 1931.

“Aquell –recorda Llauger– va ser un dels pitjors sismes de la història contemporània d’Amèrica. En un país tan religiós com Nicaragua costava d’entendre com era possible que Déu hagués deixat que succeís tanta desgràcia”. La branca de la teologia que intenta tractar aquesta qüestió és la teodicea, paraula composta per les arrels gregues theós (‘déu’) i díke (‘justícia’). Fou el filòsof alemany Leibniz qui el 1710 popularitzà el concepte al seu Assaig de teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l’home i l’origen del mal. El pensador de Leipzig insistí a exculpar Déu de l’existència del mal i arribà a afirmar que “vivim en el millor dels mons possibles”.

La tesi ‘bonista’ de Leibniz seria impugnada al cap de 45 anys per l’intel·lectual francès Voltaire, un dels pares de la Il·lustració. Llavors Europa vivia impactada amb els més de 90.000 morts que l’1 de novembre del 1755 deixà el devastador terratrèmol de Lisboa, amb tsunami inclòs –aleshores la ciutat tenia 270.000 habitants. “Al cap d’un mes –afirma Llauger– Voltaire va escriure el poema Lisbonne, que, en to inflamat, reptava els defensors de l’optimisme leibnizià a continuar mantenint, davant l’espectacle de cadàvers d’infants esclafats als carrers de la capital portuguesa, que aquest és el millor dels mons. La mateixa crítica faria el 1759 al seu meravellós conte Càndid”.

‘Operació Managua’

La perplexitat que causà el sisme de Lisboa al segle XVIII es repetiria al segle XX amb el de Managua. Des de Mallorca, però, no hi hagué temps per a les disquisicions teològiques. El batle de Palma Rafael de la Rosa Vázquez, que duia vuit mesos al càrrec, decidí passar a l’acció amb una iniciativa pionera. Llauger n’ha resseguit els detalls tirant d’hemeroteca. “Els diaris diuen que De la Rosa ordenà noliejar un avió a Managua, omplir-lo d’infants i dur-los a Mallorca per fer-los oblidar durant tres mesos tant d’horror. Volia que Palma destacàs sobre la resta d’organismes estatals i autonòmics que es limitaven a enviar doblers a Nicaragua per a la reconstrucció”. Llavors l’únic vincle que unia Mallorca amb Nicaragua era la figura del seu insigne poeta Rubén Darío (1867-1916), que visità l’illa en dues ocasions, el 1906 i el 1913 –des del 1951 té una escultura al passeig de Sagrera de Ciutat.

La premsa batià aquella missió especial com a ‘operació Managua’. El tinent de batle Pedro Cabrer Rodríguez i el regidor Pablo Seguí Alemany foren els encarregats de desplaçar-se fins al país llatinoamericà amb un avió ple de queviures i medicaments, que havia de fer el viatge de tornada amb els infants. La família de l’autor de Díptic de la balena s’havia oferit per acollir-ne un. “Llavors, el meu pare, Miquel Àngel Llauger Llull, era primer tinent de batle de Palma i ens mantenia informats de l’operació. A mi, la idea de tenir un infant del terratrèmol em va entusiasmar, perquè la cosa caritativa m’estirava. Un vespre ens visità un capellà que havia estat missioner al Burundi i ens feu una sessió de diapositives. Me’n vaig anar a dormir amb el cap ple d’imatge de xaboles i infants descalços i amb les primeres punxades del sentiment de la injustícia del món”.

Diumenge 18 de febrer del 1973, a les vuit del vespre, aterraren a l’aeroport de Son Sant Joan els 125 nins de Managua. Foren rebuts per les autoritats civils i militars de l’illa, acompanyats d’un grup de cornetes i tambors infantils d’Inca. Després, es traslladaren al col·legi Mare Alberta, on tingué lloc una missa d’acció de gràcies. A continuació, varen ser distribuïts a les famílies. Moltes es quedaren sense acollir-ne cap, ja que les demandes superaren amb escreix el nombre dels menors. A cals Llauger, però, no n’hi va anar cap per una qüestió d’ètica. “Aquell vespre mon pare i ma mare tornaren de l’aeroport sense l’esperat ‘managüito’, que era com a casa ens hi referíem de manera afectuosa. Jo i els meus germans ens enduguérem una bona decepció. Mon pare era molt amic del regidor Pedro Seguí. Li digué que a Nicaragua s’havien trobat amb la tria feta. La majoria de nins elegits eren de famílies benestants addictes a la dictadura de Somoza. En saber-ho, mon pare es negà a acollir-ne cap”.

El ‘niño Somoza’

42 nins de l’‘operació Managua’ havien estat seleccionats per les religioses de la Puresa, i els altres 83, per la Junta Nacional de Asistencia y Previsión Social. Un dels beneficiats fou Roberto Somoza Portocarrero, el ‘niño Somoza’, tal com el batià la premsa. De 15 anys, era el fill petit d’Anastasio Somoza Debayle, Tachito, la tercera generació d’una de les pitjors dictadures del planeta. “La seva dona –assegura Llauger–, la nord-americana Hope Portocarrero, va demanar en persona que partís amb l’expedició”. Els Somoza varen ser amos i senyors de Nicaragua des del 1936 al 1979. Gairebé sempre ocuparen la presidència, però de vegades es limitaren a controlar-la des d’una altra posició aparentment secundària. Sobre el fundador de la nissaga, Anastasio Somoza García, s’atribueix al president nord-americà Franklin D. Roosevelt (1933-1945) la famosa frase “potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.

El desembre del 1972, quan va tenir lloc el fatídic terratrèmol, Tachito acabava de cedir el poder a un triumvirat d’homes de palla i s’havia refugiat en la direcció de la Guàrdia Nacional. Des d’aquí decidí crear una Junta de Reconstrucció Nacional i un Comitè d’Emergència per gestionar la massiva ajuda internacional. “El resultat –apunta l’escriptor– va ser que molt de material es va perdre pel caos organitzatiu i que una porció generosa del pastís va anar a parar a la família presidencial i al seu cercle de sequaços. El dictador va aprofitar el desconcert estatal per fer tripijocs legals i institucionals que el varen tornar a la presidència el 1974”.

Caritat manipulada

Des de les pàgines de l’Última Hora Llorenç Capellà fou de les plomes més combatives amb aquella iniciativa solidària. “Managua [...] –escrigué el 27 de febrer– és un cas típic de manipulació. Sobre ella s’ha bolcat la bona consciència de qui tranquil·lament ignoren que al Vietnam moren nins tan innocents com els de Managua; de qui, per exemple, no desitgen saber que el poble palestí camina fora de ca seva, lluny de la seva terra”. Capellà no s’està de denunciar l’altra gran ignomínia: “Va resultar que els nins pobres-pobres que amb la seva presència havia de propalar la caritat mallorquina foren nins rics-rics o de classe mitjana no necessitats de cap caritat que, en el millor dels casos, podran parlar entre les seves amistats del bon clima i de la bellesa de l’illa”. L’articulista acabava demanant a les autoritats que es preocupassin també d’ajudar els nins afamats que hi havia als voltants de Palma. L’endemà una nota al mateix diari confirmà la denúncia de Capellà. Es parlava de famílies que confessaven sentir-se estafades amb els seus menors acollits. N’hi havia que es queixaven de no tenir un servei domèstic de tres criades al qual estaven acostumats al seu país.

Al marge d’aquesta polèmica, a mesura que passaven les setmanes els diaris seguiren l’‘operació Managua’ en forma de simpàtiques entrevistes als menors feliços amb les seves vacances mallorquines. També es feien ressò de les seves excursions i dels seus xuts d’honor a partits de futbol de poble. Maria Moranta, mancorina de 62 anys, recorda la rebuda que prepararen a un grup de nines nicaragüenques de visita al santuari de Santa Llúcia. “Els organitzàrem un concurs de bellesa. Repartírem una cinta per a ‘miss Nicaragua’ i una altra per a ‘miss Mancor’. Ens ho passàrem molt bé”. El 21 d’abril, al cap de tres mesos, als ‘nins de Managua’ els tocà agafar el vol de tornada. Fou un adeu amb una cobertura mediàtica més aviat discreta. Dels 125 infants inicials se’n tornaren 117. Alguns quedaren a Palma amb processos d’adopció en marxa. Llavors Miquel Àngel Llauger era massa petit per entendre com d’injusta havia estat aquella acció de caritat que, enmig de la desgràcia, principalment havia beneficiat els fills dels poderosos.