Que la mort ens trobi de vacances

La meva padrina, Hortensia, es va esvair, difuminant encara més la frontera entre la vida i la mort. Des de quan ja no hi era? És que ha arribat a partir del tot? La seva existència s’ha anat fent de cada vegada més ampla, com si el comiat l’hagués diluïda en petites dosis, volatilitzada del tot. Jo crec en la seva omnipresència i la del seu gaiato, que sempre ens acaba per enxampar a tots. A la fi, ha aconseguit viure en nosaltres, l’únic lloc on sabem que encara la podem cercar, en totes les seves versions, abans que fos un esborrany d’ella mateixa.

Dins meu, la trob preparant-me un plat de sopa, del qual jo primer em beuré el brou amb una canyeta i després em menjaré la pasta; remenant els troncs de la xemeneia, encisada per les flames del foc; o ficada dins l’hort fins als turmells, remenant la terra, aixada en mà. Dins mon pare sé que hi és de més jove, baixant Jaume III, amb els set fills repartits a les dues mans, com dos manats de globus; i també de molt més gran, regalant-li un dels seus darrers moments de lucidesa, també amb els dits entrellaçats.

No sé quant de temps duren aquests llimbs entre que es perd la vida i que som morts. A la funerària, que són més experts en aquestes coses, deuen haver calculat que entre tres dies i una setmana, que és el que duren les gestions posteriors a la cridada a l’asseguradora. Això és el que pens en els viatges en cotxe de ca meva a ca mon pare i de ca mon pare al tanatori, durant els cinc dies hàbils que pareix que necessita una persona per morir-se del tot, almenys en el plànol físic. Figuradament, calcul que els terminis són més laxos i que s’estenen entre una setmana i tota una vida.

“Sí, avui tanatori, demà incineració i divendres enterrament. Que es fan de feixucs aquests dies”: per si la vida se’ns fa curta o se’ns fa llarga, almenys tenim aquesta setmana tan inconvenient, que ens arrela a la pèrdua. Perquè fins i tot la mort, com un dia festiu de Nadal, ha de caure bé al calendari. Ni tan sols la mort s’eximeix de la tirania de la pertinència, com una cridada sense avisar, com una visita per sorpresa. “No em ve gens bé això ara”. Hem acabat equiparant la importància de la mort amb el d’una reunió de feina o un viatge. “Tanta sort que ha estat ara, que ha coincidit que eres aquí, i no a Barcelona, o de vacances”, m’he trobat dient a mi mateixa, a una amiga, cercant consol en la possibilitat de vetllar els nostres morts.

Tràmits, gestions, paperassa. La fredor de la burocràcia ens obliga a estar disponibles emocionalment. Qui ens ho hauria dit. Un procés llarg i tediós que crea noves rutines per no tornar-les a fer servir mai més. Horaris, persones i recorreguts ubicats en moments de la setmana que no els pertoquen, on normalment només hi ha lloc per a feina, escola, gimnàs, compra, rentadores. Però ara no. La vida es retorça prenent formes desconegudes, oprimint-nos contra la realitat, perquè la tinguem ben davant. Ens hi avesam, feim call. I tot per a què? La mort és la cosa més anticapitalista que ens pot passar. Tot el que puguem fer és improductiu, a simple vista: una inversió a fons perdut. Per això és també la cosa que millor calibra la nostra humanitat, la nostra decència.

En una darrera acrobàcia d’oportunisme, la meva padrina va aconseguir que la notícia de la seva mort ens arribàs entre mitja hora i una hora després que acabàs la final del mundial, com una deferència, com si això ens importàs molt a totes. És curiós quan la vida té aquestes coses i et recorda que sempre ets a una cridada de distància de girar cua cap a Son Espases. Que podem partir molt aviat, però que morir ja és una altra cosa.