"Molta gent que està jugant a apostes esportives, d'aquí a uns mesos o a uns anys, tindrà un problema d'addicció"

PalmaJúlia Mongeés psicòloga i una de les dues fundadores de l'associació Juguesca, especialitzada a tractar les addiccions al joc o el joc patològic, més conegut com a ludopatia. En els quasi 25 anys que fa que fa aquesta feina juntament amb Antònia Miralles, unes 2.000 persones han acudit a aquesta organització per posar remei a aquest trastorn.

Quina és la població que té problemes amb el joc? Quines xifres tenen?

Es diu que entre un 1% i un 3% de la població pot tenir problemes d'addicció al joc. Amb els pocs estudis que es fan darrerament, el que es veu és que aquest percentatge en franges d'edat de joves augmenta. Fins i tot es parla d'entre un 6% i 7% de joves que tenen un joc problemàtic, que segurament acabaran tenint un joc addictiu.

Qui ve a Juguesca? Quin és el perfil d'addicte?

Hi ha de tot: abans era de 30-40 anys, home, jugador d'escurabutxaques... Aquest és el perfil que té tothom en el cap, però no: la realitat és que hi ha tot tipus de jugador, perquè hi ha una oferta de joc diferent. El fet que hi hagi més oferta de jocs i també que hagi canviat la manera de jugar, presencial o on line, ha fet que s'hagi estès molt la pràctica del joc. Qualsevol persona en qualsevol moment pot tenir accés al joc, i el joc és addictiu... Sobretot si les primeres experiències són positives...

Què és el que qualificau de joc addictiu?

Quan hi ha unes conseqüències negatives de la pràctica d'aquest joc. Les més evidents solen ser les conseqüències econòmiques: la persona juga més del que es pot permetre i pot començar a demanar préstecs, robar o agafar en préstec, com diuen ells, gastar més del que pot... I, després, hi ha conseqüències que solen venir sempre de la mentida, solen tenir problemes personals, familiars, amb la feina, i la persona addicta es comença a sentir malament, amb sentiment de culpa, l'autoestima baixa, està més irritable... I té un pensament constant en el joc: "Quan i com podré anar a jugar, com aconseguiré doblers, com dissimularé tot el que m'he gastat”... I malgrat totes aquestes conseqüències negatives, la persona és incapaç de deixar-ho, ho intenta, però fracassa, hi ha una pèrdua de control...

I l'addicte és qui ve a posar-hi remei o és difícil que faci aquesta passa?

És difícil, normalment és la parella o un familiar proper que s'adona que alguna cosa està canviant. El que passa amb aquesta addicció és que hi ha la qüestió de la negació, és difícil que la persona ho reconegui, la persona lluita perquè no se'n temin... fins que no passa alguna cosa greu. No vol dir que la persona no tingui consciència, a vegades ho intenten, però solen tenir recaigudes... Però fins que no senten que han tocat fons o que poden perdre alguna cosa més important que el ja estan perdent, és difícil que reaccionin.

Quant de temps necessita una persona per superar aquesta addicció, o no se supera mai?

És com totes les addiccions. La persona tindrà aquesta addicció sempre. L'objectiu no és només que no jugui, és un treball molt més profund, s'han de millorar totes les àrees afectades, l'econòmica és la menys important, perquè si la persona fa feina, tardarà més o manco, però es resoldrà. Hem de treballar amb parelles que estan molt rompudes, que pareix impossible que es puguin refer, amb el sentiment de culpa i amb la baixa autoestima. I quan es comença a resoldre la problemàtica, un pren consciència de tot el que ha fet i el suport psicològic és molt important. I, sobretot, prevenir recaigudes, evitar i afrontar situacions de risc per evitar la recaiguda. I si es produeixen, fer-hi front tan aviat com sigui possible. És un tema complex i necessitam com a mínim un any, un any d'abstinència i que a totes les àrees de la vida afectades per la problemàtica, o que ja estaven afectades abans, hi hagi una millora. I, després de l'any, es fa un seguiment. Sempre recomanam que no es perdi el contacte amb el centre...

Abstinència a tot tipus de joc, encara que sigui jugar a cartes amb la família després de dinar?

Bé, si no hi ha doblers pel mig, en principi, sí, però s'ha de fer una valoració en cada cas. A un jugador de pòquer se li recomanaria que no jugui a cartes ni amb la família, perquè la postura, les formes, li poden activar l'addicció... Ells aprenen a afrontar les situacions.

Hi ha jocs més addictius que uns altres?

Les màquines continuen sent les estrelles, perquè tenen unes característiques que les fan més addictives. Primer, estan per tot, la resposta és immediata; des que tu fas l'aposta i tens el premi, passen segons, es poden jugar petites quantitats, són cridaneres, atractives, modernes... Però al final són les escurabutxaques de tota la vida. Els premis també els estan canviant, els estan fent més grossos... Tot això són característiques de jocs addictius. I per haver-los digitalitzat, la gent té la sensació que ho pot controlar millor... I tot el que és joc on-line és com un brou de cultiu. Crec que molta gent que està jugant a apostes esportives, d'aquí a uns mesos o uns anys, tindrà un problema. I ara encara estan en la fase eufòrica, de valorar tots els premis, s'obliden del que perden... I això ens arribarà. Ja tenim més demanda de persones que juguen a apostes esportives.

Quines apostes són?

Apostes de tot tipus d'esports, de qui marcarà el primer gol en un partit... A més, és continu i des de casa teva. D'ençà que vàrem obrir el 92, demanàvem una llei del joc autonòmica perquè no n'hi havia. Des de fa dos anys la tenim. I ara, dins la llei, s'ha regulat que s'obriran salons d'apostes esportives, i els salons recreatius ampliaran... i ja veim que crearan un greu problema, perquè serà més accessible, tot ràpid per fer apostes. Hem demanat, i ens han dit que sí, que quan això s'obri també es farà un control d'accés d'entrada, igual que es fa als bingos i casinos. Així ens asseguram que no entra cap menor, que sempre se'n cola algun, i que si una persona té problema de ludopatia i vol fer autocontrol d'entrada, el pugui fer. Perquè quan un entra en un local de joc i està donant el DNI, pren més consciència del que està fent.

No hi deu ajudar gaire veure esportistes com Piqué fent publicitat d'aquests jocs...

O Rafel Nadal; molts esportistes que són referents per a la gent jove i que parlen del joc com si fos un esport, sense donar-hi la importància que té. Fa anys els esportistes anunciaven alcohol i tabac, i ara això és impensable, per part dels mateixos esportistes i en els camps on es juga... Però a qualsevol partit o acte esportiu, sempre hi ha moltes referències a apostar, i apostar pot crear addicció, ho sabem cert, i no s'està fent res per aturar-ho.

Els videojocs hi poden ser un inici?

Podrien ser una porta d'entrada, perquè molts t'ofereixen premis, pots comprar, pots entrar com en una espècie de concurs... I fins i tot els menors juguen d'una manera que es comencen a acostumar que si ets bo, tens premi, i és com una addicció, és acostumar el cervell a aquesta emoció... No sé com acabarà això, però ho hem d'observar... És veritat que la demanda de gent jove que només juga a videojocs ja la començam a tenir. Ha vingut una dotzena de menors el problema dels quals no és la clàssica addicció a apostes, sinó de videojocs, que ha tingut conseqüències familiars, d'abandonar estudis...

Per què?

És molt fàcil de practicar, molt còmode per a ells i per als pares també. És atractiu i addictiu, perquè és una manera de desconnectar, també per als adults, és un oci més. No tothom hi acabarà enganxat, però hi ha un percentatge elevat de persones que poden perdre el control amb aquella conducta.