El Miró més madur s'instal·la a la catedral de Burgos

BurgosJoan Miró (1893-1983) va trencar amb tot a la dècada dels anys vint del segle passat i, amb la maduresa, lluny d'acomodar-se, va continuar innovant. L'energia creativa i l'esperit lliure dels seus últims anys ocupen -fins al 8 de gener- el claustre de la catedral de Santa Maria de Burgos. Miró, trenta anys després de la seva mort, continua guerrejant: ha aconseguit desplaçar del claustre l'exèrcit espanyol que tradicionalment hi instal·lava un Betlem -amb més d'un miler de peces, un dels més grans de tot l'Estat- en èpoques nadalenques. Miró, últim (1963-1983). L'experiència de mirar reuneix una trentena d'obres de l'última etapa de l'artista. Burgos serà l'únic lloc a tot l'Estat que es podrà veure. Després, l'exposició, ampliada, creuarà l'Atlàntic i s'exhibirà en diferents ciutats nord-americanes.

Totes les obres pertanyen a la col·lecció del Museu Nacional d'Art Reina Sofia i cap s'ha exhibit en els últims cinc anys. "Amb aquesta exposició volíem realçar el Miró més íntim i mostrar l'energia i l'extrema llibertat amb què va treballar els últims vint anys de la seva vida, en què va revisar-se a si mateix", destaca la comissària de l'exposició, Carmen Fernández, conservadora del museu madrileny. Al claustre de Burgos, les escultures dialoguen amb els quadres. "Ell té la imperiosa necessitat de comunicar, i ho fa a través de dos llenguatges, l'escultura i la pintura. Vol expressar el seu univers. Des de molt jove es considerava un pagès, amb els peus ben posats a terra, però tocant el cel", afegeix Fernández. Les pintures que s'exposen a Burgos són entre el 1963 i el 1977, i les escultures daten entre el 1967 i el 1981. "És un artista en la vellesa, però continua innovant i té la mateixa intensitat que els joves", relata Fernández.

Al final de la seva vida, per Miró, qualsevol accident podia ser un motiu d'inspiració: una gota de pintura que havia caigut sobre la tela, una taca, una petjada o un objecte trobat per casualitat a la platja. A l'exposició es poden obres com Dona, ocell, estel (una peça de gran format que va realitzar com a homenatge a Pablo Picasso de 1966-1973), Figura davant el paisatge (1963), Dona a la plaça d'un cementiri i la trista inquietant Dona ocell I (1977) i Dona ocell II (1977), que copsen l'energia gestual en què es va submergir Miró després de l'últim viatge als Estats Units a finals dels anys seixanta. Entre les setze escultures destaca Dona (1968), que té l'origen en un arpó cobert de fang, i Figura (1968), que neix de la impressió de l'empremta de la petjada de l'artista en el fang. L'exposició acaba amb la projecció del singular curtmetratge que va dirigir el cineasta català Pere Portabella, Miró, l'altre (1969). En aquesta peça cinematogràfica, l'artista pinta els vidres del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i, poc després, destrueix la seva obra.

"Com molts artistes a la tardor de les seves vides, obre noves primaveres a la seva obra. A l'exposició no només es veu com un Miró ja madur es confronta amb la seva obra, sinó també com reacciona als artistes influenciats per ell i que, a la segona meitat del segle XX, estan creant nous llenguatges", assenyala João Fernandes. El subdirector del Reina Sofia aconsella passejar-se amb molta calma per la petita exposició de Burgos i mirar de ben a prop els quadres. "Hi ha molts estereotips sobre Miró. Ni és tan alegre ni hi ha tants colors. Quan t'acostes veus moltes més coses", afirma.

La mostra, que coincideix amb el 30è aniversari de la mort de l'artista, l'organitza el Museu Reina Sofia i la Fundació Silos, amb la col·laboració de l'Obra Social la Caixa i la Fundació Caja de Burgos.