Com era Miquel Àngel Raió, segons la seva tia: “Estava obsessionat amb els diccionaris”

PalmaDe nadó dormia moltíssim, tant que l’avi li deia cada dos per tres: “T’has d’espavilar, fes el cap viu. No és bo dormir tant”. Tan tranquil era en el seu paper de bebè, que no tenia gaire interès a caminar. Un bon dia, sense haver passat per l’etapa d’anar de grapes, es va aixecar, es va posar les sabates –girades de peu– i va començar a caminar. “Jo crec que li varen sortir les passes, perquè és molt caparrut!”. Ens ho conta la tia Marieta –Maria Bauzà–, la dona del germà de la mare de Miquel Àngel Raió, que començà a festejar amb el conco quan l’actual director del teatre Principal d’Inca només tenia dos mesos –ella tenia 17 anys. L’ha vist néixer. I encara recorda les rialles que va provocar a la família veure’l caminar d’aquella manera, tan convençut, el dia que el nin va decidir que tocava aixecar-se.

Miquel Àngel Raió va néixer a Inca l’any 1973. Conta Marieta que “de petit era molt ros, molt guapo: pareixia un pepo”. Jugava molt amb la seva germana gran, Elisabet, i també amb les cosines petites. “Va créixer envoltat de dones: la padrina, l’àvia, les cosines, la germana... No crec que aquest fet l’hagi configurat gaire, però és cert que ha estat molt sensible des de petit, i pot presumir de tenir una gran intuïció”, conta.

S’enfadava poques vegades, “però, quan ho feia, treia el geni”, recorda i explica una anècdota que encara fa riure a la família. Eren a la platja. Miquel Àngel devia tenir quatre o cinc anys. Per algun motiu que ningú recorda es va enfadar, va fer un clot i va enterrar el cap dins l’arena; quedà amb el cul enlaire, com un estruç, sense que ningú el pogués convèncer de sortir. Tenia tanta ràbia que cridava. Passades unes hores, quan eren a dinar a casa, el nin va badallar i Marieta va veure que duia una copinya aferrada al paladar, perquè havia fet ventosa: “De tan enfadat com estava, havia acabat menjant arena”, diu entre rialles.

També des de nin li han interessat les històries: “Trob que és un gran narrador d’històries, ja ho eren son pare, Pere Raió, i també el padrí Miquel”. Les històries i les paraules fascinaven el jove Miquel Àngel, que cap a onze o dotze anys es va “obsessionar amb els diccionaris”. Primer amb el Diccionari General i, quan tenia dotze o tretze anys, amb el Diccionari de sinònims i antònims de S. Pey. Encara el conserva “gastadíssim” de tantes hores que va passar amb aquell llibre entre les mans. Així, també es convertí en un lector voraç de poesia: “N’escrivia constantment. Llegia Josep M. Llompart, Damià Huguet, Federico García Lorca, César Vallejo… Sentia una fascinació especial per la mètrica”.

Tenia a l’abast algunes pel·lícules que gravaven en VHS, i com que no hi havia tanta oferta com ara, les mirava una vegada i una altra. Una de les que més va veure va ser Trenes rigurosamente vigilados, pel·lícula txecoslovaca dirigida per Jiří Menzel, guanyadora de l’Oscar. Miquel Àngel també anava als videoclubs i gaudia especialment de les pel·lícules d’aventures, com Tras el corazón verde i La joya del Nilo, amb Michael Douglas i Kathleen Turner. Amb els amics també feien sessions de The Goonies.

Més enllà de gustos i dèries, Maria apunta que mai l’ha “sentit barallar-se ni discutir amb ningú”, i que li agrada “que hi hagi bon ambient” allà on és. Alhora el descriu com “un nin molt caparrut”: “Quan tenia una idea fixa o alguna cosa li interessava de debò, no parava fins que ho aconseguia, i si havia d’implicar-hi altres persones, ho feia”. Per a Maria, aquest és un dels defectes de Miquel Àngel: la tossuderia. I com a virtuts, n’assenyala la sensibilitat, els principis ferms i el compromís amb tot el que fa. Però que no és cert que, a vegades, el defecte d’algú també pot ser una gran virtut?