El primer ministre balear del PSOE... i l’únic

PalmaFou el primer illenc designat ministre a un govern del PSOE. I l’únic, perquè, abans o després d’ell, ni amb la República, ni amb Zapatero, ni amb Sánchez, no n’hi ha hagut cap més. No resulta sorprenent, perquè, en 240 gabinets a l’estat espanyol des del 1765, amb tots els seus ministres corresponents, només 14 polítics de l’Arxipèlag han accedit a aquesta responsabilitat. Fa ara 40 anys, el 4 de juliol del 1985, Félix Pons fou designat pel llavors president Felipe González com a titular de la cartera d’Administració Territorial, una efemèride que aprofitam per recórrer la trajectòria de qui, sens dubte, ha estat una de les personalitats polítiques més destacades de les Balears.

A Félix Pons Irazazábal, nascut a Palma el 14 de setembre del 1942, ja li venia de família tant l’activitat política com la intel·lectual. El seu besavi fou Josep Lluís Pons i Gallarza, figura destacada de la Renaixença mallorquina. El seu oncle Joan Pons i Marquès fou un referent de l’autonomisme, membre de l’Associació de la Cultura de Mallorca i articulista de La Nostra Terra. Per part de la mare, Maria Josefa Irazazábal, era familiar pròxim d’un altre mallorquí il·lustre a la política de l’Estat: Antoni Maura.

Més decisiu va ser encara el referent del pare, Félix Pons Marquès. Havia estat regidor de Palma pel Partit Regionalista abans de la Guerra Civil. Més tard formà part de l’oposició al franquisme, al si de la Democràcia Cristiana. La seva activitat es desenvolupà en els terrenys més diversos –a banda de la política–, ja que arribà a ser president del Banc de Crèdit Balear i del Mallorca Club de Futbol, a més de degà del Col·legi de Missers. Quan va morir, el 1970, el futur Nobel Camilo José Cela el va acomiadar a Diario de Mallorca fent servir una cita de Sèneca: “Quanta grandesa, tenir la feblesa d’un home i la serenitat d’un déu!”.

La vida dels Pons es va veure trasbalsada quan, arran de la participació del pare a una trobada de l’oposició a Múnic el 1962 –que el franquisme titllà de ‘contuberni’–, ell i un altre demòcrata cristià, el menorquí Joan Casals, foren desterrats a les Canàries. Això suposava no poder continuar amb la seva activitat professional. Per sort, com recull Andreu Manresa, els Pons comptaren amb la solidaritat d’altres missers de Ciutat i dels parents.

Un passeig amb González i Guerra

El futur ministre i president de les Corts sembla que va heretar les passions del pare: l’advocacia, la política, el futbol –va ser fidel seguidor del Mallorca– i, fins i tot, la vinculació amb el Banc de Crèdit Balear –‘es Crèdit’–, del qual fou assessor jurídic. Com a curiositat, narra Manresa que de jovenet va prestar la seva veu a un ‘dimoni’ de les rondalles de mossèn Alcover, en aquelles emissions radiofòniques a càrrec de Francesc de Borja Moll a Ràdio Popular de Mallorca.

L’educació del jove Pons va ser religiosa. El 1975, en una entrevista amb Llorenç Capellà, es declarava “catòlic practicant”. Es formà al col·legi jesuïta de Monti-sion, a Palma. Degué coincidir a les aules amb el seu futur rival polític Gabriel Cañellas, un any més gran que ell. En canvi, la formació en Dret la va cursar a la Universitat de Barcelona; mentre que Cañellas la cursà a Bilbao, a un altre centre de la Companyia de Jesús.

Aleshores no n’hi havia, d’estudis superiors, a les Illes Balears. Tot just començaven, amb unes extensions d’universitats catalanes, quan Félix Pons ja hi va participar com a docent: professor de Dret Polític del 1972 al 1974 i professor de Dret Administratiu del 1974 al 1977. Un dels múltiples reconeixements que li arribarien seria, ja el 1988, el de doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, de la qual en fou precursor.

El 1974, aquell jove mallorquí de poc més de 30 anys es va afiliar al Partit Socialista, que pràcticament havia desaparegut de les Illes. És sabut que el gener del 1975, a Can Tàpera, a Palma, en constituir-se el col·lectiu Tramuntana de l’oposició al franquisme, tant ell com Emilio Alonso es presentaren a la resta dels reunits com a membres del PSOE, sense conèixer-se entre ells prèviament. La raó és que cadascun mantenia contactes amb la direcció clandestina, a Madrid, però sense saber-ho. Per si de cas.

La primavera del 1976, amb Franco ja mort, però encara amb la reforma dubitativa i poruga d’Arias Navarro, els joves Felipe González i Alfonso Guerra visitaren Palma per donar un míting d’un partit encara clandestí, però tolerat. Alonso i Pons els acompanyaren en un breu passeig pel centre històric i contava Pons com els dos sevillans “s’aturaven a cada passa per contemplar embadalits un pati, una façana o un glop de cel [...] Arribarem a la placeta de Sant Bernat gairebé en èxtasi, abeurats de llum i bellesa”. Només sis anys més tard, aquells turistes es convertirien, respectivament, en president i vicepresident del govern espanyol.

El 1977, ja amb Suárez, se celebraren les primeres eleccions democràtiques en 41 anys, i Pons i Alonso foren els dos diputats elegits pel PSOE per les Balears, amb una àmplia majoria d’Unió de Centre Democràtic (UCD) a les Illes. Els diputats i senadors sortits de les urnes es constituïren en assemblea de parlamentaris: eren l’única representació democràtica en aquell moment, ja que tant la Diputació –després desapareguda per donar pas als consells insulars– com els ajuntaments eren encara els del franquisme.

El terror del govern Cañellas

Aquella assemblea volia aconseguir de Madrid, ben igual que Catalunya o el País Basc, un règim preautonòmic, és a dir, un autogovern provisional, fins que la Constitució fixàs com havien de ser els futurs estatuts. D’aquelles negociacions es va encarregar un triumvirat: dos d’ells eren d’UCD, Jeroni Albertí i Miquel Duran, però braç a braç i donant-se suport mútuament hi havia Félix Pons. Quan a la fi es va constituir el Consell General Interinsular, Pons es va convertir en el primer conseller de Treball i Seguretat Social del que més tard seria el Govern autonòmic.

Félix Pons va jugar també un paper clau com a membre de la Comissió dels Onze, la que es va fer càrrec de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. El periodista Antonio Alemany assegurava en declaracions a El Mundo/El Día de Baleares el 2002, que “vingué Félix Pons i presentà una proposta: aquest ha de ser l’Estatut”. La veritat és que fou l’avantprojecte socialista el que va servir com a punt de partida.

L’octubre del 1982, el PSOE va aconseguir a les eleccions estatals una històrica majoria absoluta. A aquells comicis no va concórrer Félix Pons. Havia decidit que ja estava bé de política i volia tornar a la vida professional. Però el PSOE illenc no passava pels seus millors moments: es va formar una comissió gestora i ell es va encarregar de presidir-la. González i Guerra es degueren recordar d’aquell passeig per Ciutat i, segons va contar el mateix Pons a Miquel Payeras, el cridaren perquè assumís tasques de govern a Madrid. Però ell no ho va acceptar: havia de resoldre les coses a casa.

Només uns mesos més tard, es dugueren a terme les primeres eleccions autonòmiques. Aquesta vegada, Félix Pons sí que en fou cap de llista. De fet, a Mallorca va guanyar el PSOE, si bé per només 681 vots de diferència amb els conservadors. El pacte dels ‘populars’ amb Unió Mallorquina va donar el govern a Gabriel Cañellas.

Però Pons va ser un cap de l’oposició dur de rosegar. El mateix Cañellas, en declaracions a Jaume Sastre, assenyala com, per la seva preparació jurídica, “ens va fer suar ‘tinta xina’”. El vicepresident, Joan Huguet, va haver de defensar una llei sobre organització de l’Administració “davant un home que sabia de dret administratiu. En Joan va suar sang, suor i llàgrimes per poder treure-la endavant”.

L’estiu del 1985 es produí una remodelació del govern de l’Estat i González degué pensar, un altre pic, en aquell passeig màgic per Palma. Va demanar a Pons que l’anàs a veure a Madrid i li va oferir una cartera ministerial. Ell mateix ho declarava a El Mundo el 2002: “Vaig demanar quant de temps tenia per pensar-ho i em digueren que tenia 30 segons, perquè si em donaven més temps sabien que diria que no”. Va dir que sí. El 4 de juliol del 1985, ara fa 40 anys, assumia la cartera d’Administració Territorial.

Ho va ser només un any. El 1986 se celebraren noves eleccions, i el PSOE necessitava, aleshores, qualcú amb bona preparació, capacitat de diàleg i prudència per presidir el Congrés dels Diputats. Ho degué fer tan bé que es mantingué com a tercera autoritat de l’Estat gairebé deu anys, tres legislatures.

Aleshores es contava un acudit prou dolent: deia que aviat el llavors rei Joan Carles abdicaria en el seu fill –això va passar, però molts anys més tard– i així, al capdavant de l’Estat, hi seria el trio “Felip, Felipet i ‘Feli-Pon’” (Pons). Era un acudit? Pilar Cernuda relata com, quan Baltasar Garzón va dimitir després de la seva breu aventura política, arribà al seu despatx una notificació per reunir-se amb el president del Congrés. Qui va agafar nota no va entendre ‘Félix Pons’, sinó ‘Felipón’. Així que li va transmetre que l’esperava el president del Govern.

Descendent de polítics i escriptors, militant en la clandestinitat, constructor de l’autonomia i un dels poquíssims illencs que ha arribat a comandar al llunyà Madrid, la figura de Félix Pons, unànimement respectada per tots els sectors, representa un veritable referent en el panorama polític actual de ganivets desembeinats i tantes de vegades sense la intel·ligència, la cultura i el seny que el varen caracteritzar.

_______________________________________________________________

Informació elaborada a partir de textos d’Andreu Manresa, Lluís J. Segura Ginard i Joan Matas, una entrevista amb Félix Pons de Miquel Payeras a Memòria viva i escrits i testimonis del mateix Félix Pons.