José Antonio Fortuny: “Els meus pares, a 80 anys, encara es fan càrrec de mi”

CiutadellaPocs menorquins es prenen tant de broma a si mateixos com José Antonio Fortuny (Maó, 1972). Una malaltia degenerativa li impedeix des de ben jove fer la vida que voldria, la que la majoria tenim. La cadira de rodes és la seva presó necessària però, lluny d’enfonsar-se, tira d’ironia per superar les limitacions. “Som com la mòmia de Tutankamon o un titella, però sense que ningú em fiqui la mà per davall”, riu. Malgrat l’atròfia muscular espinal que pateix, ha entrenat equips de bàsquet i s’ha posat a escriure. Ja té tres llibres al mercat i prou experiència per denunciar les males polítiques socials cap a les persones dependents.

Com preferiu que us tracti? Com a malalt? Segur que voldríeu una entrevista que us normalitzàs com a autor literari…

— Fins fa poc pensava que tractar-me amb compassió era el pitjor, però l’altre dia algú em va dir “senyor” i això em va enfonsar encara més, perquè em vaig adonar que ja tenc una edat. A mi em va bé que em tractin dur, amb fuet i manilles, si és possible.

Compreneu, però, que des de la banda dels que no patim les limitacions, ens costi ignorar la vostra situació?

— La visió des de l’altre cantó acostuma a oscil·lar entre veure’t com un superheroi o com un pària. No hi ha terme mitjà. Encara que hi hagi coses que em costin més, tenc els mateixos desitjos i necessitats que els altres.

Diuen que sou de fer bromes. D’on us en venen les ganes?

— Tenc bastant de sentit de l’humor, sí. Per descomptat que no és constant, però, quan em surt, és com ficar un raig de llum a la tempesta. És una arma per lluitar contra la malaltia, una manera de posar sal a la vida.

Què somiau?

— Somii de tenir força de mig cos cap amunt i no patir dificultats per respirar. I, així, poder viatjar i convertir-me en un viatger del món.

La gent vol ser rica. I vós, què voleu?

— Vull no perdre la il·lusió per aixecar-me cada dia, no perdre l’esperança en l’ésser humà. Vull tenir gent amb qui parlar, riure, compartir… Desig que els fils que sostenen la meva vida resisteixin un poc més i, quan ja no sigui possible, que tot s’acabi ràpidament i sense patir gaire.

Heu trobat la dona que us agradaria conèixer?

— Ja n’he desistit. Ara he posat l’ull a un robot aspirador que fa net el terra. M’atreuen la seva forma rodona i els seus moviments sensuals…

Com us cuiden? Us heu imaginat on seríeu sense els pares?

— És la meva gran por des de petit. Desgraciadament, la societat ha canviat molt poc aquests anys perquè persones en una situació com la meva no sentin aquest pànic. Els meus pares, a quasi 80 anys, continuen fent-se càrrec de mi i l’ajuda que tenc per a coses bàsiques està constantment amenaçada.

No es reforça de cada vegada més l’atenció domiciliària?

— És rotundament fals. Els polítics són experts en màrqueting i comprenc que algú s’ho pugui empassar. Com a molt t’atenen un parell d’hores al dia i, en cap cas, és una alternativa a les residències. Si els polítics diuen que reforcen l’atenció domiciliària és, senzillament, perquè les residències estan plenes, però no perquè vulguin satisfer les necessitatsde les persones. Tot és un gran negoci. Les grans empreses que construeixen geriàtrics són les que guanyen els subcontractes de l’ajuda a domicili, i un dels problemes que se’n deriven és la misèria que paguen als treballadors. L’ajut a domicili està desfasat i hi ha altres sistemes, com pagar directament, que són molt més beneficiosos i econòmics.

Enteneu que la nostra gent gran no vulgui anar al geriàtric?

— Per descomptat. Les persones amb diversitat funcional i la gent gran tenim tot el dret a viure a ca nostra. Així ho diu l’article 19 de la Convenció de l’ONU, que és d’obligat compliment encara que els polítics se’l vulguin passar per alt. Ens veuen com a objectes i el que preval és el negoci de les residències.

Segur que sabeu valorar les petites coses de la vida. Donau-me’n tres motius.

— Un, que no s’ha inventat res que superi una paraula amable, l’olor del pa o un somriure. Dos, les petites coses que queden quan tota la resta cau són la xarxa de seguretat: una sopa calenta, una manta… I tres, són barates i no fa falta sufocar-se per demanar una hipoteca.

334 persones van demanar l’eutanàsia l’any passat a Espanya. Ho enteneu?

— Se suposa que l’eutanàsia hi és per evitar el patiment en el cas de malalties terminals. Si és així, em sembla bé. Però no si s’associa només a persones amb problemes de mobilitat, ja que la majoria el que volen és tenir ajudes per dur una vida digna. Veure’s obligat a accedir a l’eutanàsia perquè no tens aquest tipus de suports és un crim, la manera torçuda que té el govern de llevar-te de sobre. Conec diverses persones que han hagut de recórrer a l’eutanàsia, una prova més de la fal·làcia que és l’ajuda a domicili.

Escriure novel·la és una manera d’evadir-se de la realitat?

— És la meva manera de mantenir-me en forma i d’intentar transmetre i compartir tot allò que he après sobre la vida i el món.

Quin llibre em recomanau aquest Sant Jordi?

— Algun clàssic, com El cor de les tenebres, Una confabulació d’imbècils o Les línies tortes de Déu.

I dels vostres?

— Els meus tres llibres són molt diferents. Diálogos con Áxel reflecteix el meu combat existencial contra la malaltia. Alehop és una comèdia negra sobre una parella de vells que intenta sobreviure davant l’abandonament de l’Administració. I El visitador és una novel·la històrica basada en fets reals sobre una persona que va aconseguir grans canvis a la societat.

Ha mort Vargas Llosa. Però quin autor trobau més a faltar?

— Precisament, Vargas Llosa. És un autor monumental, un mestre i tot un referent. En recoman els llibres de la primera època.

Us han proposat mai d’anar a signar exemplars a la fira?

— Ho tenen prohibit, perquè la darrera vegada va ser caòtic. Hi havia senyores que volien fregar-me un bitllet de loteria per l’espatlla per tenir sort. Altra gent em tirava monedes i els fillets em confonien amb un titella. La Policia hi va haver d’intervenir i carregar fort[Riu].

Com us agradaria ser recordat?

— Com algú que, tot i no haver tingut les millors cartes, ha sabut treure’n el màxim suc possible. Quan mori, que la gent tingui un tema del qual parlar: “Jo era íntim amic seu”, “diuen que era raret”, “conten que el van trobar al llit abraçat a un os de peluix…”.

Les muses existeixen o s’aixequen de bon matí a treballar?

— Les muses no venen per art de màgia, sinó només si fas feina i piques pedra.

Si la literatura fos una part del cos humà, quina seria?

— El fetge, perquè t’ajuda a digerir allò que llegeixes i perquè sense fetge tampoc no podríem viure molt de temps ni tantes vides com ens permet la literatura.