El mercat àrab, la pedra de la beata i l’estàtua sempre polèmica

PalmaEra un espai dedicat al comerç ja en l’època islàmica i es deia ja com ara, plaça del Mercat, al segle XIV, tot i que al llarg de 60 anys (entre 1930 i 1960) va tenir un altre nom: Santa Catalina Tomàs. La pedra on es creu que la Beata va seure esperant entrar a un convent, encaixada a la façana de Sant Nicolau; el monument a Antoni Maura, polèmic des de l’origen fins als nostres dies; Can Berga, seu de l’Audiència, i el veterà quiosc Alaska són només alguns dels abundants elements característics d’aquest espai de Palma que l’Ajuntament reformarà pròximament. En reconstruïm la història, i ho feim seguint textos de Gabriel Bibiloni, Gaspar Valero, Maria Magdalena Brotons i Pep Llodrá.

Pocs espais hi deu haver a tot Mallorca que s’hagin dedicat, al llarg de tant de temps, a una mateixa activitat: el mercat, del qual va prendre el nom. Ja es feia servir amb aquesta finalitat a la Madina Mayurqa d’abans de la conquesta del 1229. De fet, amb la intensa activitat comercial que arribà a tenir la Mallorca islàmica, no en fou l’únic: Guillem Rosselló Bordoy en localitza dos més, a les actuals porta de Sant Antoni i al carrer de Sant Miquel, i probablement n’hi havia un quart, a la zona de l’Almudaina.

Ara bé, convé recordar que fins al segle XVII, quan fou desviat, per aquí passava el torrent de la Riera, així que els mercaders s’havien d’adaptar a aquesta circumstància. Es diu sovint que l’aigua té memòria, i deu ser cert, perquè encara en data tan avançada com el 1962, una forta aiguada va recuperar el vell camí del torrent i es va desbordar a la plaça. A una imatge de la col·lecció Fotos Antiguas de Mallorca (FAM) es veuen dos ciclistes avançant amb dificultat amb un bon pam d’aigua, al costat del quiosc Alaska.

Ja a l’etapa cristiana, va ser Jaume II de Mallorca, monarca legislador per excel·lència, qui el 1302 va establir en aquest lloc un mercat de llarga durada, perquè es va continuar fent, cada dissabte, fins ben avançat el segle XIX. Ja al segle XIV se la coneixia amb el nom actual: plaça del Mercat, si bé abans se l’anomenà de Santa Margalida, pel convent que hi havia on avui és Can Berga. El fet que fos un espai ben cèntric i ben conegut per la ciutadania va propiciar que es destinàs també a altres activitats públiques. Del segle XVIII, en consten ‘tancats de bous’, semblant a les corregudes; i, més bàrbar encara, execucions en la forca.

El 1868, la plaça del Mercat va perdre, si més no oficialment, el privilegi que li havia atorgat Jaume II feia 566 anys. Per què? Per culpa del plet interminable entre l’Ajuntament de Palma i la parròquia de Sant Nicolau sobre qui havia de percebre el pagament de drets per poder instal·lar-hi les parades. El Consistori va decidir posar fi al negoci del rector i va traslladar el mercat a una nova ubicació: les actuals plaça Major i plaça del Banc de l’Oli.

Això... en teoria. El fet és que a la plaça del Mercat ja estava tan arrelada l’activitat comercial –566 anys són molts d’anys– que encara va resistir un cert temps. La viatgera Margaret d’Este hi descriu així un dissabte dematí del 1906: “Una multitud es reuneix a la plaça; en terra s’escampen mostraris de vidre i vaixella, de terrissa tosca de color verd i marró i gerres elegants, mentre els venedors de tarongers joves, de juguetes i de joieria, de balancins barats i de somiers plegables, competeixen entre ells per atreure l’atenció dels possibles compradors”.

En aquell començament del nou segle, a la plaça del Mercat s’ubicava alguna de les tertúlies més animades de Palma. Màrius Verdaguer parla de la que tenia lloc a la farmàcia d’en Verd, davant del que ara és la seu del Tribunal Superior de Justícia. Un fix d’aquelles trobades era Joan Burgues, el propietari de Can Berga. Era el que avui en diríem una Viquipèdia vivent: ho sabia tot sobre els veïns de Ciutat. Verdaguer, aleshores un jovenet, el va provar: li va demanar si sabia qui era ell. I Burgues va contestar amb totes les dades possibles: “Meves, dels meus pares, dels meus germans i, fins i tot, de parents meus, alguns dels quals ni jo mateix coneixia”, en diu Verdaguer.

En tot cas, a la plaça del Mercat se situaren locals i comerços de referència, ja desapareguts, com l’administració de loteria de la qual parla també Verdaguer, el cinema Actualidades i la pensió Menorquina, entre d’altres.

El 1925 va morir el cinc vegades president del Govern, Antoni Maura –enguany se’n commemora el centenari. Mallorca havia de retre homenatge a aquell fill il·lustre com tocava, i per això es decidí d’erigir-li un monument: el que actualment ocupa bona part de la plaça, escortat per un ficus gegantí, les relacions del qual amb l’estàtua del pròcer no sempre han estat harmonioses. Es va inaugurar només quatre anys més tard, el 1929, modificant de manera significativa aquest espai.

El monument és obra de l’escultor Marià Benlliure i representa Maura en bronze, com a orador, aixecant el braç i dirigint-se a una imaginària audiència. L’acompanya una estàtua de marbre blanc que simbolitza la Veritat i les inscripcions –per descomptat, en castellà– “Antonio Maura igualó con la vida el pensamiento” i “Al preclaro hijo de Mallorca”. Ara bé: l’escultor havia previst representar la Veritat nua i així la va concebre, tant en un esbós en paper com en una maqueta del monument que, ves a saber per què, es conserva a l’Ajuntament de Reus.

La Veritat no tan nua 

Com? Una escultura d’una dona nua en ple centre de Palma? I acompanyant l’efígie de qui fora dirigent del partit conservador? Ja n’hi ha prou d’aquest. Per descomptat, Benlliure va haver de cobrir amb un vel les formes de la Veritat, i així va quedar immortalitzada, la qual cosa va generar els maliciosos comentaris que aquesta Veritat de Maura era només una veritat a mitges.

El conflicte al voltant del monument de Maura ha continuat fins als nostres dies. En part pel vandalisme nu i cru que sovint es descarrega sobre els elements més diversos del mobiliari urbà. I en part, perquè Maura mai no concilià la unanimitat, ni en vida ni després, entorn de la seva persona. Els anarquistes, per exemple, li professen una marcada antipatia per l’afusellament del pedagog d’aquesta ideologia Francesc Ferrer i Guàrdia, ‘boc expiatori’ de la Setmana Tràgica de Barcelona. No en són els únics.

El cas és que el monument ha estat objecte de tota mena de maltractaments. L’estàtua de Maura apareixia fa uns anys periòdicament coberta de pintura rosa. A la figura de la Veritat li varen trencar els braços. El 2015, aquesta vegada per causes naturals –una tempesta–, una branca va colpejar l’escultura del polític i la va fer caure a terra. Fou objecte d’una restauració i reposada al seu lloc. Però el 2021 el monument encara va patir un nou atac: algú va pintar una mascareta negra al rostre de l’escultura femenina.

L’any següent de la inauguració del monument, l’Ajuntament de Palma va prendre una altra decisió que va canviar no la fesomia de la plaça, però sí el nom com era coneguda. Ja el 1863, explica Bibiloni, s’havia ‘normalitzat’ el topònim, com es ‘normalitzaven’ les coses en aquella època: ‘plaza del Mercado’. Existia també una proposta per unificar sota un mateix nom els actuals carrers de la Unió i de Riera i les places de Weyler i del Mercat: ‘calle del Príncipe’, manifestament per fer-li la pilota al fill i hereu de la reina Elisabet II, el futur Alfons XII.

Dit sigui de passada, distingir entre espais tan aferrats sovint no resulta senzill, ni tan sols per a l’Ajuntament mateix: el bus parlant de l’Empresa Municipal de Transports anuncia als viatgers que han arribat a la plaça del Mercat quan, de fet, aquest s’atura a la plaça de Weyler, a la vorera de davant del Gran Hotel. Que sigui un nucli de comunicacions tampoc no és nou: ja hi havia, diu Bibiloni, una parada del tramvia quan aquest era tirat per mules.

El 1930, aquest espai es va passar a dir, oficialment, plaça de Santa Catalina Tomàs, amb motiu de la canonització, aquell mateix any, de la Beateta. El motiu de triar aquesta ubicació i no una altra qualsevol per retre homenatge a la religiosa mallorquina era una pedra, que encara avui constitueix probablement un dels elements més fotografiats d’aquest espai. Ara bé: no és una pedra qualsevol. Segons la tradició, Catalina Tomàs hi estava asseguda per esperar el seu guia espiritual, l’ermità Antonio de Castañeda, mentre aquest en tramitava l’ingrés a un dels convents de Ciutat, que era el que ella volia. No era gens fàcil, perquè no tenia dot, és a dir, l’aportació econòmica que era costum adjuntar a la sol·licitud en aquella època. Allò va sortir bé i fou admesa a Santa Magdalena, on passaria la resta de la seva vida.

Aquell seient improvisat ha estat des de llavors objecte de veneració. Si bé no deixa de ser una pedra d’àmplies dimensions que, com indica Bibiloni, a la seva ubicació originària, a terra, representava una nosa al pas de persones i de vehicles, a un espai tan transitat com aquesta plaça, que, no ho oblidem, era un mercat. El 1826 s’optà per encastar-la al mur de l’església de Sant Nicolau, on és ara, amb una inscripció que n’explica la història. Quant a la plaça, el 1990, ja amb un Ajuntament democràtic, recuperà la denominació històrica: plaça del Mercat.

La pedra de la beata, el monument a Maura, un mercat de llarga tradició... La plaça del Mercat és també, segons l’arquitecte Martí Lucena, un espai que “concentra alguns dels millors exemples” constructius de la història de Palma, entre els quals hi ha Can Berga, Can Casasayas i Can Ques, entre d’altres. Queda confiar que la imminent reforma anunciada per Cort se situï a l’altura del que ha estat i és un dels espais emblemàtics de Ciutat.