Marta Peirano: “En una societat ultravigilada tothom és antisistema”

Un dels “somnis morbosos” de Marta Peirano (Madrid, 1975) seria seure davant la casa d’Esperanza Aguirre i llegir-li els correus. “No és gens difícil”, diu. Però de la mateixa manera, des de les revelacions d’Edward Snowden, sabem que els governs i les grans empreses tecnològiques ho fan cada dia amb els nostres missatges. Per “higiene”, igual com quan prens precaucions en les relacions sexuals, Peirano recomana -sobretot als periodistes- protegir-se a internet. Acaba de publicar El pequeño libro rojo del activista en la red (Roca, 2015), un manual per a principiants.

Com s’aconsegueix que Edward Snowden t’escrigui un pròleg?

És que no t’ho puc dir! Però tècnicament jo l’hi vaig demanar.

Tu, personalment? ¿Li vas enviar un missatge encriptat?

No, amb una carta escrita a mà que va viatjar en una butxaca fins a Rússia i ell em va contestar de la mateixa manera, al cap d’uns mesos.

En l’era de la informació va arribar-te per colom missatger...

Tot va anar així. El pròleg va arribar-me també només en paper.

El seu cas et va portar finalment a escriure el llibre. Què hauria passat si Snowden no hagués trobat un periodista que sabés encriptar?

Que avui no sabríem l’abast de l’espionatge global. Glenn Greenwald, llavors a The Guardian, va estar a punt de perdre’s la gran bomba periodística de les últimes dècades per no voler instal·lar-se la PGP.

I què és una PGP?

Són les sigles de pretty good privacy. És un sistema de xifrat per a les comunicacions amb un cadenat de doble pany: una clau privada i una de pública. El truc és que la privada només la tens tu -i no la comparteixes ni amb el nòvio- i serveix per desxifrar el missatge. No importa on sigui la teva informació sempre que ningú la pugui llegir. Fa 15 anys això era molt difícil. Avui en dia amb dues aplis ja pots començar a encriptar.

Fas servir això en el teu dia a dia?

No. Perquè els canals estiguin encriptats necessites que ho facin les dues persones que es comuniquen. I en el meu dia a dia m’escric amb gent que no té cap interès, per ara, a encriptar els correus. Però, si cal, tinc una clau criptogràfica. El correu més simple que recomano és Thunderbird.

No prediques amb l’exemple del manual, doncs.

Jo no dic que tothom hagi d’encriptar els seus correus tota l’estona. Tant de bo fos així perquè el món seria més segur. El que sí que penso és que cal donar facilitats i protecció a la gent que pot canviar el curs de la història.

Qui és aquesta gent?

Gent humil que fa fotocòpies en una oficina o que posa segells en documents que entren en un bufet d’advocats. Gent que no cal que tingui un gran lloc de responsabilitat però sí que té un accés a una gran quantitat de documents i té ganes de fer-los públics perquè veu coses il·legals però no vol perdre la feina o posar en perill la seva família. El sacrifici que ha fet Snowden per tots nosaltres a mi em sembla increïble.

¿La falta de seguretat dels periodistes és per inconsciència o falta de compromís?

Hi ha una mica de totes dues coses. És fàcil dir que els periodistes no estan compromesos amb el tema, però el cert és que a Espanya no hi ha una sola facultat de periodisme que tingui una sola assignatura que es dediqui a la criptografia. I no hi ha cap diari que doni cursos als seus periodistes perquè n’aprenguin.

¿Les revelacions de Snowden ens han obert els ulls?

El canvi està sent molt lent. La gent sap que el tabac mata, però continua fumant. Més que les filtracions de Snowden, potser el que ens ha obert més els ulls són els anuncis de Google, que quan fas una cerca per viatjar a Turquia només t’ofereixin vols per a aquest destí, per exemple.

Seguim creient que “si no tens res a amagar no tens res a témer”.

Aquest és l’eslògan de tota la vida dels governs totalitaris. Venen la idea falsa que has de renunciar a drets civils per aconseguir més seguretat. S’ha demostrat que quan això passa la violència només augmenta, però per part de les autoritats. És molt important que defensem sempre els nostres drets civils.

Som antisistema si ens protegim?

Pot ser que no tinguem res a amagar, però sí que tenim molt a témer. En una societat ultravigilada, tothom és antisistema.

Pots esborrar-te d’aquest sistema?

Impossible. Però sí que pots saber què saben de tu algunes grans empreses. Recomano demanar a Facebook, que té la residència legal a Irlanda, el teu historial en PDF. El grup austríac Europe vs. Facebook explica com. T’arriba a casa un CD amb més de 300 pàgines llegibles.

Quin és el potencial més gran d’aquestes dades?

L’empresa Target, per exemple, pot determinar si una adolescent està embarassada abans que ella ho sàpiga només mirant-li la compra. Tot és capitalisme, però amb les revelacions de Snowden ara sabem que també hi ha conspiració.