Maria Solivellas: “La vocació és important, però se’n poden tenir de diferents”
PalmaMaria Solivellas es va posar a cuinar al primer restaurant de la seva vida –el que tenien la seva germana i la seva mare– quan tenia 30 anys. Després d’anys treballant com a productora cultural a Barcelona i Madrid, va tornar un estiu a Mallorca perquè necessitava una aturada per pensar cap on volia continuar la seva vida laboral. “No sabia fregir un ou, però em vaig posar a la cuina i em va encantar”, explica l’ara xef i empresària del restaurant Ca na Toneta, ubicat a Caimari. Passats els mesos de calor, i pensant que no volia estar a l’illa a l’hivern, va voler acceptar una feina de producció musical a Nova York, però just aquell mateix dia hi va haver l’atemptat a les Torres Bessones. Solivellas recorda que s’ho va prendre “com un absolut missatge i, sense pensar-ho gaire, em vaig quedar cuinant. A partir d’aquí comença una nova etapa en la meva vida professional”. Diu que a l’escola era “molt mala estudiant, acadèmicament gens brillant”, però tenia molt clar que s’havia de treure una titulació. Va escollir la llicenciatura de Relacions Públiques i Publicitat. Llavors no tenia clara cap vocació, però considerava –i considera– que “tenir una formació acadèmica és superimportant, exerceixis després o no, perquè et dona una base cultural, uns mínims”. És també per aquest motiu que sempre té gent formada atenent al seu restaurant. “Gairebé sempre són universitaris, tenc gent culta atenent, i això fa que tingui una sala meravellosa”, defensa.
La importànica de la passió
Un consell que donaria als estudiants que escullen ara una formació és que cerquin la seva vocació. “Però poden ser diverses, no és necessari que només en tinguis una”, defensa Solivellas. I quan parla de vocació, es refereix a “allò que et desperti passió, perquè és el motor; sense passió, jo em desinfl”. “Som formiguetes dins una unitat, i si cada una fa bé la seva feina i se sent plena i satisfeta, fa que el món sigui millor”, afegeix la xef. Als fogons ha estat “absolutament autodidacta”, perquè mai ha fet cap formació ni ha treballat en cuines professionals.
El que va fer per aprendre l’ofici va ser, durant tres anys, llegir qualsevol cosa relacionada amb els aliments: des de receptes fins a l’àmbit de l’antropologia, el medi ambient, la salut, la literatura... i “cuinar, cuinar i cuinar”. Solivellas assegura que aprendre tota sola és “un camí més llarg i més dur, però té l’avantatge que ets més lliure i ets la que et marques el camí”. Creu que tenir una formació acadèmica és interessant “i no recoman especialment no tenir-la”. Però al mateix temps pensa que l’aprenentatge propi “és bastant més reflexiu i potencia la intuïció”.
Recorda l’estrès que li generava, al principi, quan demanava a la seva mare la quantitat d’un ingredient que havia de posar a la recepta i ella li responia sempre: “el que et demani”. “I què sé jo el que em demana?”, pensava llavors ella. “Amb el temps, em vaig adonar que em va regalar la millor eina: que és treballar des de la intuïció”, admet. Mira cap enrere i tornaria a fer el mateix camí: “Té tot el sentit”, afirma.
Produir espectacles teatrals i culturals va ser accidental, no pas vocacional, i sabia que “tenia una data de caducitat”. Però també li va permetre voltar pel món, estar rodejada de cultura, “passar-ho bomba”. La mallorquina valora haver tingut la sort de tenir feines “interessants, guapes i ben pagades sempre”. I tanca: “Som conscient que form part d’una generació afortunada. Als anys 90 teníem uns sous meravellosos. Ara els joves ho tenen tot bastant més fotut”.