“Manacor ha normalitzat durant dècades una aigua que no es pot beure”

Manacor"Els nitrats han actuat durant dècades com el ca envejós, que no rosega ni deixa rosegar l'os: la seva presència impedia beure l’aigua, però el problema no es percebia com prou urgent per mobilitzar les inversions necessàries per resoldre’l”. Qui ho assegura és Francesc Grimalt, el gerent de l'empresa municipal de Serveis de l'Ajuntament de Manacor (SAM) que la xarxa de subministrament d'aigua. Manacor, amb prop de 30.000 habitants al nucli urbà, és considerada la ciutat més poblada d’Espanya que encara no disposa d’aigua potable a la major part de la xarxa domiciliària. Des del 2015 que fa feina per modernitzar la xarxa del cicle de l'aigua per controlar consums i reduir fuites per preparar la ciutat per a l'arribada, posposada, de l'aigua potable a totes les aixetes de la capital del Llevant.

El problema, afegeix, és que la contaminació per nitrats no sol generar una alarma immediata entre la població perquè no altera de manera evident el gust, el color o l’olor de l’aigua. "Aquesta baixa percepció del risc ha contribuït a ajornar les solucions".

Durant dècades, a més, el fet que l’aigua no fos potable va servir per contenir-ne el preu. El fet de distribuir aigua no potable va servir durant anys per justificar unes tarifes baixes, que no permetien recaptar els recursos necessaris per modernitzar la xarxa. El mes de març, l’Ajuntament aprovà inicialment unes noves tarifes progressives, que penalitzen els consums més elevats i pretenen afavorir l’estalvi d’aigua i garantir més capacitat d’inversió en el servei.

Tot i que han passat prop de quatre dècades sense que les administracions hagin resolt el problema de l’aigua que no es pot beure ni emprar per cuinar, Grimalt considera que la solució no havia estat mai tan a prop. “S’ha tardat molts d’anys a actuar”, reconeix. Davant una situació “manifestament desastrosa”, l’Ajuntament va optar inicialment per una actuació que en pal·liàs les conseqüències mentre no arribava una solució definitiva. Per aconseguir dur l'aigua potable a Manacor, primer de tot, calia disposar d’una xarxa ben sectoritzada, renovada i controlada, amb menys fuites i menys possibilitats de contaminació. És precisament en aquesta modernització que la SAM treballa des del 2015.

Durant el mandat 2019-2023, el municipi posà en marxa una planta potabilitzadora pilot basada en un sistema d’osmosi a gran escala. Aquesta instal·lació permeté obrir, a partir del 2021, les primeres fonts públiques d’aigua potable de la ciutat i subministrar-ne a dos sectors de la xarxa urbana. Actualment, la planta abasteix cinc fonts públiques, uns 470 habitatges –aproximadament 1.500 persones– i una escola pública. En total, representa uns 450 comptadors dels 11.240 que té la ciutat: prop d’un 4%.

La resta de la població continua rebent aigua no apta per beure ni cuinar. Que un bé essencial no estigui garantit constitueix, en paraules de Grimalt, “una catàstrofe des del punt de vista de la normativa”, que s'ha "normalitzat durant dècades tot i que no es pot beure". Amb tot, després de tants d’anys, aquesta situació “està bastant integrada en el funcionament quotidià” de la ciutat.

Mentrestant, els plans de l'Ajuntament de fer una planta potabilitzadora per a tota la ciutat es varen veure frustrats l'abril del 2025, quan la Direcció General de Recursos Hídrics advertí el municipi que no autoritzaria la infraestructura, prevista per a aquell mateix any. L'argument: l'arribada de l'aigua en alta prevista per al 2028.

Aigua clorada

Aquesta normalització planteja una paradoxa: què passa si, després de dècades d’inversions, l’aigua potable arriba a totes les cases, però la població continua comprant-ne d’embotellada? “Si un ajuntament fa unes inversions portentoses i aplica un augment notable de les tarifes per servir aigua potable, però aquesta continua tenint gust de clor, aquest humil tècnic ha arribat a la conclusió que el dia que se’n serveixi a tota la ciutat pot acabar essent un fracàs polític”, adverteix.

Grimalt es refereix a la normativa sanitària espanyola, que obliga a garantir la desinfecció de l’aigua distribuïda per la xarxa. Habitualment, aquesta desinfecció es fa mitjançant la cloració, que protegeix l’aigua de possibles contaminacions durant tot el recorregut fins a les aixetes, però també li confereix un gust característic.

A efectes pràctics, sosté, la població acaba triant entre l’aigua de l’aixeta, que té gust de clor, i l’aigua embotellada. “És una batalla que està perduda des del moment que no parlam de condicions d’estricta supervivència”, afirma. Encara que l’aigua de la xarxa sigui sanitàriament segura, una part important de la ciutadania pot continuar optant per comprar-ne perquè en prefereix el gust.

Segons Grimalt, als països del nord d’Europa les xarxes de subministrament disposen de sistemes de gestió i control sanitari que permeten reduir l’ús del clor, emprar altres tractaments o, en determinades circumstàncies, distribuir aigua sense desinfectant residual. Això fa que l’aigua de l’aixeta presenti unes característiques organolèptiques més agradables i que el consum d’aigua embotellada sigui molt menor. “Al nord d'Europa ningú no paga per una aigua que té unes qualitats similars a la que ja rep a casa”, resumeix.

Grimalt sosté que els estàndards europeus avancen progressivament cap a aquest model, però adverteix que la normativa sanitària i, sobretot, la gestió de les xarxes del sud d’Europa encara han de recórrer camí. Per això considera que el repte de Manacor no consisteix únicament a aconseguir que l’aigua compleixi els límits sanitaris, sinó també a oferir un producte que la ciutadania vulgui beure.

Primer els nitrats; després, la calç i el clor

La millora de la qualitat de l’aigua de Manacor s’haurà d’afrontar per etapes. La primera passa serà reduir la concentració de nitrats fins a situar-la per davall del màxim legal de 50 mil·ligrams per litre. Això es podria aconseguir barrejant l’aigua dels pous municipals amb recursos procedents d’altres indrets, ja sigui mitjançant la futura connexió amb la xarxa d’aigua en alta o amb l’aportació d’una eventual dessaladora a la costa del Migjorn.

“És una qüestió d’horitzons de moltes dècades”, assenyala Grimalt. En una primera fase, la mescla permetria rebaixar els nitrats fins a nivells compatibles amb la normativa.

Una vegada reduïts els nitrats, emergiran amb més força els altres dos grans reptes de qualitat: la calç i el clor. L’arribada d’aigua dessalada podria reduir la duresa de l’aigua que es distribueix a Manacor. Això suposaria una millora tangible per a la ciutadania, perquè moltes llars han hagut d’instal·lar descalcificadors domèstics per protegir les canonades i els electrodomèstics.

Aquests aparells també incrementen el consum d’aigua durant els processos de neteja i regeneració. Quan no reben un manteniment adequat o deixen d’utilitzar-se, poden convertir-se, fins i tot, en una font important de pèrdues. Per això, Grimalt defensa que la reducció de la calç no només milloraria la qualitat percebuda de l’aigua, sinó que també contribuiria a disminuir-ne el consum. Aquesta millora es podria assolir tant mitjançant la incorporació d’aigua dessalada com amb sistemes específics de tractament de la duresa. El darrer repte seria reduir el gust de clor sense comprometre la seguretat sanitària.

Tres fronts oberts

La millora de la qualitat ha d’anar acompanyada d’una contenció de la demanda. Manacor distribueix diàriament un volum mitjà d’entre 6.000 i 6.400 metres cúbics d’aigua. “És molt frustrant que no aconseguim reduir aquest volum tot i les millores d’eficiència”, reconeix Grimalt. Amb tot, la SAM no considera que hi hagi un abús generalitzat, perquè el consum global es manté relativament estable des de fa anys.

Les polítiques hídriques, defensa, han de reduir la dotació per habitant. Manacor podria passar, per exemple, d’un consum pròxim als 200 litres per persona i dia a un objectiu d’uns 125 litres. Però aquesta reducció individual pot quedar anul·lada si continua augmentant la població a la qual s’ha de donar servei.

“El factor primari és la quantitat de població”, adverteix. Encara que s’aconsegueixi una disminució considerable del consum per habitant, el volum total tornarà a créixer si la ciutat passa dels 30.000 habitants actuals a 50.000 o 60.000. I aquest, recorda, no és un factor que depengui exclusivament de l’administració hidràulica, sinó també de les polítiques urbanístiques i territorials.

La solució, per tant, exigeix actuar simultàniament sobre tres fronts: assegurar noves fonts de subministrament, modernitzar la xarxa i contenir la demanda global. Només així l’arribada de l’aigua potable podrà representar una solució duradora i no una passa provisional dins un problema que Manacor arrossega des de fa quatre dècades.