Tractar maltractadors a la presó: "No acaben sent éssers de llum, però els obris una finestra"

PalmaLa feina d'Enrique Sánchez Navarrete és una qüestió d'equilibri. Quan li demanam si els maltractadors condemnats mereixen una segona oportunitat per part de la societat es mostra conscient que la reinserció és clau, però defensa que encara és més important el rebuig total cap a la violència masclista. Sánchez és psicòleg del cos superior de tècnics d'institucions penitenciàries i és un dels ponents de les jornades Avançant en l'abordatge de les violències masclistes, que organitza el Consell de Mallorca entre el 6 i el 7 d'octubre. Actualment, també és director insular de l'Administració General de l'Estat a Eivissa. Intervenció penitenciària sobre violència masclista: programes, utilitat i eficàcia és el títol de la seva conferència, que es farà divendres a les 16 h a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de les Illes Balears (ICAIB).

Fins a quin punt són eficaços aquests programes, tenint en compte que són obligatoris?

— És un procés. Quan hi entren, la majoria són reticents al programa, hi tenen un fort rebuig. Es consideren víctimes, des de la seva manera de veure el món. El seu cap justifica la violència; en cas que la reconeguin, la justifiquen. Tenen al cap una explicació molt ben muntada de per què han fet el que han fet.

I com s'actua davant això?

— Un dels principals objectius és desmuntar aquestes idees, aquests mecanismes de defensa. El primer que feim són tres entrevistes motivacionals, perquè el terapeuta conegui l'agressor i li introdueixi la idea que el programa el pot ajudar com a persona. El propòsit és que no reincideixin, que no hi hagi més víctimes dones. La violència és una conducta apresa, la podem desaprendre. Durant tot el programa reforçam la idea perquè s'impliquin en el seu propi canvi. A mesura que avança, es responsabilitzen del mal que han fet, com han arribat fins allà i com no tornar-ho a fer.

Quin percentatge d'èxit diríeu que tenen els programes?

— Si ho valoram des del punt de vista més objectiu, ens hem de fixar en la reincidència. Els estudis, tant a escala estatal com internacional, revelen que la taxa de reincidència no arriba al 10% en els cinc anys següents després d'haver fet el curs (en el cas dels homes amb les penes de menys de dos anys).

Quan els agressors es troben amb altres homes com ells, a la presó, es veuen com a iguals?

— La primera vegada que ajuntes tot el grup, el normal és que pensin "jo no soc com aquests", no s'hi identifiquen. La societat genera una idea del monstre i ningú es veu a si mateix com a tal. Tenen les dues maneres d'afrontar-ho: o no ho són ells o no ho és cap dels que són allà. Per això tots els programes són grupals: quan van avançant, s'ajuden i es reconeixen l'un en l'altre. Hi ha una mena d'efecte mirall. Al final, acaben amb la consciència que han fet mal i que ho poden tornar a fer. Encara que tampoc cal ser naïf, no acaben sent éssers de llum. Ara bé, els obrim una finestra.

En el cas d'arribar a l'extrem de cometre un crim masclista, com ha de ser la intervenció?

— La feina és pràcticament la mateixa. La violència extrema no és diferent quant a les causes que la motiven respecte de la violència greu. S'han de treballar les mateixes variables, però amb més intensitat. Aquests programes es basen en un model anomenat Risc, necessitat i responsabilitat, i es refereix al fet que, com més greu és el problema, més necessitat i més intensitat. Per això, els homes que han matat necessiten més intensitat i més intervenció, com passa en els programes de la presó.

I la societat? Quina responsabilitat té a l'hora de reinserir i donar una segona oportunitat a aquestes persones?

— S'ha de fer un equilibri complicat. No s'ha de posar mai en dubte el rebuig total, la tolerància zero, davant l'agressor. Però alhora s'ha de donar una sortida a aquest home, obrir-li una porta perquè canviï i faci el seu procés de transició. Se'ls han de donar recursos i oportunitats. Ara bé, ha d'haver-hi un rebuig total, perquè, si no, mantenim la cultura de la justificació i cream una idea molt perversa, i és la idea que com els homes tenen "una cura", les dones aguanten. I no és així, la responsabilitat del canvi és de l'home.

Considerau que és un perill que aquests homes tornin a tenir relacions amb altres dones o, més aviat, és una manera més de reinserció?

— És inevitable. Són homes, de 30, 20 o 18 anys. De fet, molts continuen amb la mateixa parella, tot i les condemnes i les ordres. Pràcticament tots tindran noves relacions. Per això, l'objectiu del programa és ensenyar-los a construir relacions sanes. De fet, el darrer mòdul és la prevenció de la recaiguda. Quan s'han treballat tots els factors de risc, se'ls demana que identifiquin els seus i treballen les eines per evitar-los. Així, aprenen què els duu a prendre aquella decisió per poder controlar-la. L'ideal, però, seria que tinguessin un recurs comunitari al qual continuar acudint, com té l'Ajuntament de Palma. Per exemple, aquí a la presó d'Eivissa ens ha passat que ha vingut un home que havia acabat el programa feia tres anys, que sentia que tornava a tenir el mateix problema, i que acudia a nosaltres perquè era l'únic lloc on havia rebut ajuda.

De vegades s'ha posat en dubte el fet de destinar recursos públics als maltractadors. Què en pensau?

— La prioritat és la víctima. És un debat estèril. La realitat és que hi ha dues potes: la víctima, a la qual cal atendre, i l'agressor, que viu al carrer i que cal ajudar perquè no agredeixi. El tractament als homes és preventiu de cara a les víctimes. L'home continuarà vivint, i potser té fills i filles, que poden aprendre de nou aquesta violència.

Coneixeu la darrera baula de la violència, que és quan arriben a la presó. En quines passes prèvies a l'extrem de la violència considerau que es pot incidir per tal de prevenir?

— Manca una atenció més comunitària de cara a l'home. Hi ha tres tipus de prevenció: primària, secundària i terciària, i no hi ha recursos per a totes. La primària té, per una banda, la sensibilització general de tota la població; i, per altra, la que modifica la manera que socialitza el fet de ser home. No s'està criminalitzant l'home, sinó el masclisme. Cal modificar la construcció de ser home. La prevenció secundària és la que s'aplica quan ja hi ha factors de risc. És el cas dels homes que no han iniciat la conducta violenta, però –per exemple– comencen a tenir conductes de control. La terciària, en canvi, és la que s'aplica a la presó, en el cas dels homes que ja han tingut conducta violenta.