Maite Salord: “Quan jo vaig quedar sense veu, vaig trobar la veu dels personatges”

PalmaMaite Salord (Ciutadella, 1965) és escriptora i professora de Secundària de Llengua i Literatura Catalanes. Fou regidora de l’Ajuntament de Ciutadella pel Partit Socialista de Menorca entre el 2005 i el 2012. Des del 2011, és consellera del Consell Insular de Menorca i portaveu del PSM-MÉS per Menorca. Entre els seus llibres, destaca la novel·la La meitat de l’ànima (Proa, 2007), finalista del premi Sant Jordi 2006. Acaba de publicar la novel·la L’alè de les cendres (Editorial Arrela), sobre una nissaga en què conflueixen dues branques familiars, una d’evissenca i l’altra andalusa, al barri de Son Espanyolet de Palma entre els anys 20 i 40 del segle XX.

Quins són els reptes i quins els riscos de novel·lar un tema tan tractat com el de la Guerra Civil?

Si bé és cert que és un tema molt tractat, el silenci que pesa damunt la guerra i la postguerra encara és espès. A les Illes Balears, crec que és de justícia recordar què va passar, perquè no s’ha recordat prou. L’historiador David Ginard ha dit que aquesta “és la primera novel·la històrica global sobre la memòria dels vençuts a les Balears”. Ginard fa referència a una globalitat geogràfica, perquè la novel·la transcorre entre Mallorca i Menorca, però també cronològica, perquè abasta la guerra però també els anys anteriors i la postguerra. La guerra no va acabar el 1939.

Per als vençuts, no.

En una guerra com aquella tots els bàndols viuen experiències dramàtiques, però els perdedors de la guerra varen sofrir la derrota i, després, varen patir un silenci que, en molts casos, va durar fins que moriren. Si la novel·la comença el 1918 és perquè això em permet mostrar com molta gent anònima que tenia una vida normal ho va veure tot capgirat el 1936. En un instant, patiren un trencament irreparable en les seves vides.

També us permet establir paral·lelismes entre aquella època convulsa i ara?

En això, no hi vaig pensar abans de posar-me a escriure, sinó que m’hi vaig trobar a mesura que anava escrivint. I sí: certes situacions -vagues, convulsió social…- són semblants a les actuals, igual que ho és un cert llenguatge emprat des del poder.

Per donar una visió històrica dels fets, inseriu documents reals de l’època: un míting de Salvador Seguí, el manifest colpista de Primo de Rivera, bans de la Falange…

Sí. Aquests textos històrics eren el meu descans. Em permetien desconnectar de la meva història i els meus personatges. I són petits flaixos que completen la narració.

La novel·la té una motivació inicial diguem-ne familiar, no és vera?

Sí. Fa vint-i-dos anys ma mare, que era del barri palmesà de Son Espanyolet, em va dir que volia contar-me la seva història i la de la seva família. No les havia contades mai abans, però me les explicaria a mi perquè les escrivís. Al cap de poc d’anunciar-me allò, però, ma mare morí de manera sobtada. Amb el que va tenir temps de contar-me, jo hauria pogut escriure dos fulls, com a molt. Igualment, he fet feina en la novel·la durant més de vint anys, i tot aquest temps he sentit que era un encàrrec que havia de complir. El resultat final és una alquímia de fets reals -tots els morts podrien ser identificats- i d’imaginació. No l’hauria poguda escriure sense els treballs de recerca de persones com David Ginard, Josep Massot i Munaner i Margalida Capellà.

Vint anys és molt de temps per fer una novel·la!

No trobava la veu per contar-la. I, curiosament, no la vaig trobar fins que jo vaig quedar sense veu. Fa dos anys, se’m paralitzaren les cordes vocals. No podia rallar, i els metges no sabien si podria tornar a rallar mai més. Però va ser quan jo estava tancada en el meu silenci que vaig trobar la veu per als meus personatges, silenciats per la història. Per això una de les paraules que més surten a la novel·la és “silenci”, i per això la música hi és tan important.

La novel·la té un triple pla: el narratiu, l’històric i el poètic.

Tots tres plans tenen llenguatges diferents. Al pla narratiu, hi ha la història de la família protagonista relatada per un narrador extern. Al pla històric, hi ha els documents de l’època, que fan de complement o de contrapunt a la narració. I, al pla poètic, hi ha la protagonista, Dèlia Escandell, que ja és morta i ralla amb el fosser des de la tomba per contar-li la seva història.

A la vida, la mort és un impediment; a la literatura, no. Aquesta explicació d’ultratomba és un homenatge a la mare…

És una manera de donar-li la veu que no va poder tenir. I també és una manera de fer veure totes les històries que varen ser silenciades i que ara restaran callades per sempre més, tancades dins tombes.

Fa prop d’una dècada que participau en la política activa. Heu notat una degradació de la política balear? Com heu viscut la desafecció de la ciutadania?

La degradació política a les Illes va lligada als casos de corrupció del PP que s’han anat destapant en aquests anys, concentrats, sobretot, a l’època del Govern Matas. Lògicament, aquests fets han provocat una pèrdua de confiança dels ciutadans en els representants polítics. Ara bé, no tots els polítics són iguals: la majoria defensen l’interès general i volen donar resposta als problemes i necessitats dels ciutadans, i no cerquen un benefici propi. A més, pens que aquests anys de Govern Bauzá, de prepotència i d’atacs sistemàtics a la llengua i la cultura, la sanitat, l’educació, el benestar, el territori... han aconseguit mobilitzar de nou els ciutadans. Primer ens van robar els doblers i, ara, tot allò pel que tanta gent va lluitar durant molts anys. I hem de dir prou. Ja ho hem fet al carrer i ho haurem de fer, també, a les urnes.

Què diríeu als que acusen els docents d’adoctrinar els alumnes?

Resulta curiós que qui ha capgirat el món de l’educació amb projectes mancats d’un mínim rigor científic, sense consens i, a més, il·legals, acusi els ensenyants d’adoctrinar. És lamentable que un govern no tingui altra obsessió que desprestigiar els docents que, en els darrers mesos, han lluitat, només, per la qualitat de l’ensenyament: amb l’excusa de l’anglès, el PP ha desplegat el seu pla per arraconar la llengua pròpia d’un dels pocs àmbits en què estava normalitzada. Aquest era el seu únic objectiu. Per sort, s’ha fet justícia. El mal que el PP ha fet als alumnes, però, és imperdonable.