Maig del 25: la revolta estudiantil d’un mallorquí

PalmaNomia Antoni Maria Sbert, era mallorquí i uns anys més tard seria conseller de la Generalitat i figura destacada de l’exili republicà. Però el maig del 1925, fa un segle, va encapçalar una sonada protesta d’estudiants contra el rei Alfons XIII i el dictador Miguel Primo de Rivera al cor mateix de l’Estat, a Madrid, que recorda un altre maig famós: el francès del 68. Reconstruïm aquell episodi i la trajectòria d’aquest personatge singular, potser avui oblidat, gràcies als estudis de Josep Massot i Muntaner, Gregori Mir, Antoni Marimon i Manel Santana, Susana Sueiro i Gemma Rubí i també als dietaris de Ferran Soldevila.

Antoni Maria Sbert i Massanet va néixer a Palma el 29 de setembre del 1901, fill del contraalmirall de l’Armada Marià Sbert i d’Amàlia Massanet, filla d’un diputat i senador, i germana d’un bisbe. La bona posició familiar li va proporcionar una sòlida formació, primer a La Salle i després als agustins. Va ser un home d’amplis coneixements, molt feiner, amb capacitat de diàleg i d’esperit crític i independent.

Com que aleshores a Mallorca no existien estudis superiors, es va desplaçar a Madrid per ingressar el 1919 a l’Escola d’Enginyers Agrònoms. Aviat va destacar-hi com a dirigent, promovent reformes educatives i contactant amb estudiants de la resta d’Europa i d’Iberoamèrica. El 1922 es convertia en president d’un comitè estatal d’estudiants. El vicepresident es faria famós poc més tard: José Antonio Primo de Rivera, futur fundador de la Falange. Aviat quedà clar que no s’entendrien, aquests dos, i efectivament varen trencar l’entesa. A Sbert li deien ‘l’etern estudiant’, perquè va continuar a la universitat més enllà de l’edat habitual. Però és que es va treure tres carreres. També va ingressar a la maçoneria i als rotaris.

El 1923 el pare d’aquell vicepresident, el general Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’estat amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. S’iniciava així una dictadura que es mantindria set anys llargs. El nou dictador, que devia conèixer Sbert en persona i sabia de la seva influència, el va intentar ‘fitxar’ per dirigir les joventuts del nou partit únic: la Unió Patriòtica. Però el jove mallorquí va refusar de col·laborar-hi. El 1926, participaria en la ‘Santjoanada’, un intent frustrat del general mallorquí Weyler contra el nou règim.

Un agent soviètic?

Sbert esdevindria un referent de l’oposició a la dictadura. El 15 de maig del 1925, el rei i el dictador assistiren al final de curs de l’Escola d’Enginyers. Ell havia d’intervenir en representació de l’alumnat i no es va mossegar la llengua. Com que el dictador, fent una gràcia, li va demanar si el que volien els estudiants eren les vacances, ell li va respondre que el que demanaven era la concentració parcel·lària: una mesura per racionalitzar els cultius. Quan Primo de Rivera, visiblement molest, li assenyalà que això havia d’anar pels conductes reglamentaris, Sbert li va comunicar que renunciava a representar els seus companys. Se’n va anar, i tots els alumnes se n’anaren amb ell, deixant plantats el monarca i el general.  

Primo de Rivera va agafar una emprenyadura colossal i va exigir que Sbert fos jutjat per un consell de disciplina. Però una amonestació no li va semblar prou i va ordenar que s’expulsàs de l’escola aquell “cabecilla”, com el va qualificar, a més d’afegir que el seu llinatge “no sembla espanyol”. També va dictaminar que fos desterrat. Per sort, hi va intervenir el comte de Sallent, amic de la seva família, i va aconseguir d’Alfons XIII que se’l confinàs a Mallorca. . 

Ara bé, això semblava un càstig massa suau, així que l’empresonaren a Torrelaguna, a l’actual Comunitat de Madrid. Era l’únic pres que hi havia, així que es va fer amic del director i la seva família: va donar classes al fill i aquest va obtenir un excel·lent. A Sbert, però, fins i tot l’acusaren de ser un agent soviètic quan trobaren al seu compte un sucós ingrés procedent de Rússia. Per sort, el banc va reconèixer que havia estat un error.  

Aquella persecució a Sbert va generar una onada de solidaritat: de fet, l’hostilitat del món universitari contribuiria a la caiguda del dictador –com li passaria a De Gaulle amb el Maig del 68 francès, si bé ell havia estat elegit democràticament. Quan va caure Primo de Rivera, Sbert fou objecte d’un homenatge al Gran Hotel de Palma. Un dels assistents fou Gabriel Alomar, amb qui el va unir una bona amistat.

Amb l’arribada de la República el 1931, Antoni Sbert iniciaria una nova etapa, aquesta a la política catalana, a la qual quedaria lligat la resta de la seva vida. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i l’elegiren diputat a les Corts Constituents. Hi va donar suport, sense èxit, al seu amic Alomar, que demanava que poguessin federar-se distintes regions; òbviament, pensant en Catalunya i les Balears. Va ser membre del Tribunal de Garanties Constitucionals –l’equivalent a l’actual Tribunal Constitucional–, on va emetre un vot particular contra la condemna al president Companys per la proclamació de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” l’octubre del 1934.  

No va trencar, però, els seus lligams amb Mallorca. Quan es va plantejar el frustrat projecte d’estatut d’autonomia de les Balears, va participar en el debat obert apostant perquè les Illes s’integrassin a Catalunya. Va ser també un dels signants de la Resposta als catalans dels intel·lectuals mallorquins, favorable a la col·laboració entre els uns i els altres, només un mes abans del cop d’estat del 1936.

L’home de confiança de Tarradellas 

Amb la Guerra Civil, Sbert adquiriria encara més protagonisme a la Generalitat catalana. Va concebre un projecte per recuperar Mallorca –on havien guanyat els colpistes– per a la República, però la seva posada en pràctica pel capità Bayo va concloure en un fracàs, com és ben sabut. En formar Companys nou govern el desembre del 1936, el designà secretari del consell de govern i conseller de Cultura, càrrec des del qual va tenir un paper clau en la salvació del patrimoni artístic. Després es va fer càrrec de les carteres de Governació i Assistència Social. Era el darrer conseller que encara era a Barcelona en arribar el desastre de la derrota, abans de travessar la frontera francesa.  

Sbert jugaria també un paper essencial en aquella desbandada, fent servir “el seu poder de suggestió” i els seus contactes, com comenta Massot, per treure els refugiats dels camps de concentració i per ajudar els exiliats. També va crear la Fundació Ramon Llull, l’objectiu de la qual era garantir la pervivència de la cultura catalana amb publicacions fora del seu territori.

Mentrestant, havia esclatat la II Guerra Mundial. París fou ocupat el 1940 pels alemanys i Sbert, que fins aquell moment havia fet evacuar tota la gent possible, es va trobar sense mitjà de transport i va haver de partir a peu, amb un petit grup de persones, entre les quals hi havia Mercè Rodoreda. Vichy, la capital del nou règim col·laboracionista de Pétain, semblava una alternativa raonable. Però els republicans catalans no eren de fiar per a aquells filonazis: Sbert fou confinat a una petita localitat, Fay-sur-Lignon, a on, forçat a la inactivitat, es va dedicar a escriure poesia.

Sbert va haver de fer mans i mànigues al llarg de mesos, fins a aconseguir, el setembre del 1942, partir cap a Mèxic, país que estava disposat a acollir els refugiats republicans, després de passar per Orà i per Casablanca: aquella ciutat del Marroc que bullia de gent desesperada per fugir, com narra la mítica pel·lícula que en du el nom. A Amèrica, es va haver de dedicar a les feines més variades per guanyar-se la vida, com ara professor, empleat a un banc i a un laboratori químic, al mateix temps que reprenia la seva activitat cultural i política, en la mesura del possible.

Després de l’assassinat de Companys i del període encapçalat per Josep Irla, Antoni Sbert va ser decisiu perquè el seu antic company de gabinet Josep Tarradellas fos elegit president de la Generalitat a l’exili, el 1954. Va redactar-ne un dictamen favorable a la legitimitat. Tot i la suspicàcia de Tarradellas cap als maçons, tots dos foren molt amics, es donaren suport l’un a l’altre i es deien pel diminutiu –“Pep”, “Toni”–, amb confiança mútua.

El 1975 va morir el dictador i el 1977 tingueren lloc a Espanya les primeres eleccions democràtiques en quatre decennis. Aquell mateix any tornava breument Antoni Sbert a la seva terra. El 8 d’octubre, Última Hora publicava una entrevista amb ell: la seva impressió de la imatge de Mallorca, deia, no era “tan desastrosa”: “S’hi han fet coses bones, coses menys bones. És encara molt pitjor el que s’ha fet a la Costa Brava”.

Dues setmanes més tard, el seu amic Pep pronunciava a Barcelona aquell famós “Ja soc aquí” amb el qual es restaurava la Generalitat, tot i que com a entitat preautonòmica. El mallorquí Toni era al seu costat. Però la seva vida la tenia feta a Mèxic i se n’hi va tornar. I hi va morir a 78 anys, el 29 de gener del 1980. “Val la pena de sobreviure per veure la Generalitat restablerta”, havia escrit a Tarradellas uns mesos abans d’aquell episodi històric. Aquest somni sí que s’havia fet realitat.