PalmaLa setmana passada esmentàvem Ramon Llull, el nom i l’empremta del qual estan lligats a alguns dels indrets més rellevants de Mallorca. Les seves restes reposen al sepulcre que es pot visitar a l’església de Sant Francesc de Palma, aferrada al claustre del mateix nom, i al monestir de la Real hi ha la meravellosa biblioteca, que conserva una col·lecció important de llibres lul·lians. Recordàvem com, fa quatre anys, amb motiu del vuitè centenari del seu naixement, Llull va ser transportat en processó des de Sant Francesc fins a la Seu, un viatge d’anada i tornada literalment en olor de santedat. I encara podríem afegir molts més llocs amb l’empremta de Llull, com ara el puig de Randa, amb els seus tres santuaris, Gràcia, Sant Honorat i Cura. Quan Llull va abandonar la vida cortesana en què havia nascut i crescut (i això incloïa l’esposa, Blanca Picany, i els fills, Magdalena i Domènec, però també les vegues, les caceres i la vida de plaers a què s’havia acostumat), la llegenda diu que es va establir en una cova dalt de Cura. La mítica cova ha estat incorporada recentment pel Consell de Mallorca al patrimoni històric, i això està molt bé, però no lleva que no és exactament una cova, sinó més aviat un clot dins el qual és impossible que ni tan sols Llull –conegut per la seva força de voluntat– s’estigués deu anys concentrat en l’estudi de severes disciplines de l’esperit com la filosofia i la teologia del seu temps, a més d’àlgebra, poesia i diversos idiomes: singularment el llatí i l’àrab, que són les llengües en què va escriure, a més del català. Dins la suposada cova en qüestió només s’hi pot estar acotat, i encara en una postura incòmoda i extravagant, de manera que seria difícil passar-hi no ja deu anys seguits, sinó deu hores, o fins i tot deu minuts. Llull, pel que sembla, va tenir una revelació, o una experiència extremadament intensa que ell va interpretar en clau mística (al Cant de Ramon explica que se li va aparèixer Crist crucificat, una visió que va tenir fins a cinc vegades successives), i va decidir retirar-se de la vida mundana, però tot indica que ho va fer a una casa que la seva distingida família posseïa al mateix puig de Randa, envoltat de totes les comoditats necessàries.
Aquest esperit aburgesat del místic (aburgesat avant la lettre, s’entén) s’adiu més amb allò que alguns han arribat a sospitar de Ramon Llull, és a dir, que sigui un personatge més aviat vividor i aprofitat, amant de donar-se la bona vida a expenses dels altres. Va succeir durant la presidència de José Ramón Bauzá: algú, des d’un compte de correu electrònic que semblava ser (o com a mínim simulava ser) de la Conselleria de Presidència, aleshores ostentada pel mai prou elogiat Antonio Gómez, va enviar un missatge a una bústia de correu de la UIB demanant informació sobre una persona anomenada Ramon Llull. Segons el comunicant (la identitat del qual no hem pogut aclarir), des del Govern havien observat que la Universitat de les Illes Balears tenia (la té encara, de fet) una càtedra que duia precisament el nom d’aquesta persona, i volien saber quina era exactament la seva vinculació amb la UIB, si estava en nòmina o era personal extern, i, sobretot i per descomptat, quins honoraris percebia anualment, i en quin concepte, per la seva activitat a la càtedra Ramon Llull i altres tasques que el tal Llull pogués dur a terme. S’ha de recordar que Bauzá i el seu govern es trobaven en plena guerra contra la comunitat educativa, a la qual consideraven responsable del creixent i preocupant adoctrinament radical que havien percebut entre els joves, encaparrats a expressar-se en català i no en mallorquín, menorquín, ibicenco o formenterense, ja que Bauzá també es va avançar a Casado –com en gairebé tot– en la denominació recreativa de les múltiples llengües illenques.
Feien bé de malpensar del tal Llull, perquè, si haguessin gratat un poc més, haurien trobat que aquest personatge capitaneja un entramat d’envergadura considerable. Existeix un institut de Secundària a Palma que no és exagerat qualificar de llegendari, i que també du el seu nom. Un altre institut a nom de Ramon Llull és, en realitat, un organisme que es dedica a la sospitosa activitat de la difusió internacional de la llengua i la literatura catalanes: aquest potser els podia sonar més, als membres de l’executiu de Bauzá, perquè ells mateixos havien pres la decisió de fer-ne sortir, per segona vegada, el Govern balear, per no anar enlloc de la mà dels odiats catalans sediciosos. Existeixen diversos espais i edificis públics batejats com a Ramon Llull, començant per la Facultat de Filosofia i Lletres de la mateixa UIB. Per si tot això fos poc, hi ha una estàtua ben gran a l’entrada de Palma que representa un personatge com de pel·lícula de terror i que està dedicada a... Ramon Llull. I no acaba aquí la cosa, perquè, en un moment que a tothom li va agafar per posar noms als aeroports (a Madrid li van canviar el nom al de Barajas per afegir-hi el d’Adolfo Suárez, i a Barcelona van fer el mateix amb el del Prat i el president Josep Tarradellas), aquí Miquel Ensenyat, com a president del Consell, va tenir la pensada d’anomenar Ramon Llull l’aeroport de Son Sant Joan, que en realitat només està rotulat com a Aeropuerto de Palma de Mallorca. Aquí, però, Aena ja es va posar seriosa i va venir a dir que res de beneitures. A Madrid, segur, i a Barcelona, segons com, però aquí no som qui per decidir res sobre l’aeroport, no en faltaria d’altra.
En fi, són coses que recordam veient el perfil neofatxa, inculte, agressiu i sense escrúpols que s’ha tornat a incrustar al capdavant del PP. És només per dir-los que ja els coneixem i sabem bé qui són. Ells, en canvi, continuen sense ni saber qui és Ramon Llull, un personatge que, efectivament, té molt d’empriu en aquestes illes.