Un llaüt travessa la memòria

CadaquésDes que Carles Capdevila va escriure l’article El llaüt que explica la nostra història han passat poc més de deu anys, i el Sant Isidre, aquell llaüt que aleshores podia parlar com un avi de noranta anys, ara n’ha fet cent. Per celebrar-ho, set persones, sota el comandament de Lluís Romero i Fiol, van salpar de Portlligat, Cadaqués, rumb a Portocolom, Mallorca, el dilluns 12 de maig. Tramuntana favorable, cel clar, mar plana.

Aquest imponent llaüt de mitjana de 21 metres d’eslora, construït fa just un segle pel mestre d’aixa Joan Creus a Portocolom, té una silueta que encara imposa respecte. Amb quatre cabines dobles a proa i la bodega equipada amb dos llits, pica, nevera i fogó, el Sant Isidre manté l’estructura robusta de fusta que ha desafiat tempestes durant cent anys. Amb el bon temps, el motor de 160 CV li va permetre mantenir una mitjana de sis nusos, mentre creuava les mateixes aigües que han unit pobles i cultures mediterrànies. És un dels darrers que encara naveguen a Catalunya i les Balears, i un dels pocs originals.

Recuperar un gest ancestral

Fer la travessia amb el Sant Isidre és molt més que navegar. És recuperar un gest ancestral, un diàleg amb el vent, la fusta i el temps. La vela llatina, amb la silueta triangular, no és només una tècnica antiga d’origen incert, sinó una manera d’estar al món. “No és només navegar, és mantenir viva una manera de relacionar-se amb el mar que ve de segles”, explica el cadaquesenc Lluís Romero, propietari i capità del Sant Isidre. Ell fa gairebé dues dècades que es dedica a la navegació amb embarcacions històriques. Juntament amb l’eivissenc Pau Tatania Negre, també és copropietari de la goleta sueca Äran del 1903, amb base a Palamós. Des de tots dos vaixells, treballen per difondre i mantenir viu aquest patrimoni marítim.

Al voltant del Sant Isidre bateguen misteris que es van revelant com a capes d’una ceba. El més recent: podria ser que el primer propietari fos Salvador Ramos Toledo, i no Antoni Vicens Xamena, com es creia fins ara. Salvador, que havia servit la milícia dues vegades –una per ell, l’altra pel seu germà Isidre–, va ser detingut, potser amb el Sant Isidre, per contraban de rellotges. Confiscat pels militars, va ser vaixell de guerra, posteriorment va servir el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) durant la Guerra Civil, i en èpoques més recents ha col·laborat amb Greenpeace i el CRIS (Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines). Són informacions que s’afegeixen al mosaic d’històries que aquest llaüt carrega com una quilla invisible.

Si avui Cadaqués i Portocolom estan connectats gràcies al Sant Isidre, el vincle entre ambdós ports ve de lluny, teixit per generacions de navegants que veien la mar no com a frontera sinó com a camí. És el cas de la família Kontos, originària de Simi, una illa grega perduda a l’Egeu, que va arribar a Mallorca a finals del segle XIX, i posteriorment alguns dels seus membres es van establir a Cadaqués. Pescadors d’esponja, corallers que baixaven a profunditats impossibles, homes de salvament marítim que desafiaven temporals.

Mantenir els oficis de la mar

I és precisament la capacitat de mantenir vius els oficis de la mar el que hi connecta el passat amb el present. Són persones com el cadaquesenc Quico Despuig que mantenen viu l’ofici de mestre d’aixa. Ell va dedicar anys a la restauració minuciosa del Sant Isidre i el Sant Elm. La seva és una tasca artesanal que requereix no només d’habilitat amb eines com la garlopa i l’enformador, sinó també un coneixement profund de les fustes, dels ritmes de les marees, de com dialoguen la fusta, el ciment i la sal. Aquest saber, oral, pràctic i arrelat a l’experiència, constitueix el que la Unesco reconeix com a patrimoni cultural immaterial.

Mantenir aquest saber és nedar contra corrent en un món d’embarcacions de fibra i motors. Cal formació, anys d’aprenentatge però sobretot context: que hi hagi vaixells tradicionals en actiu, comunitats que els valorin, espais on compartir aquest coneixement. Associacions com els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, Cap a Mar a Barcelona, els Amics del Museu Marítim i els Amics de la Mar de Menorca en són alguns exemples. Sense aquests nuclis de transmissió, sense festivals com el de Portocolom i les trobades de vela llatina aquí i allà, entre d’altres, aquest llegat s’esvairia amb els darrers que el practiquen.

La vela llatina, amb la seva forma triangular hissada en angle sobre l’embarcació, és el cor d’aquesta herència que el Consell de Mallorca va declarar Bé d’Interès Cultural Immaterial el 2022: la vela llatina, però també els oficis i els coneixements relacionats amb la seva pràctica. Els que hi naveguen diuen que és una manera d’estar a la mar: no admet presses ni individualismes, demana escoltar el vent, dialogar amb la força i la direcció, adaptar-se constantment. Hissar-la al Sant Isidre requereix almenys deu persones coordinades.

Entre Portlligat i Portocolom, la travessia aquest cop va regalar a la tripulació espectacles naturals: dofins alletats que jugaven a la proa, una balena que va emergir majestuosa a estribord, peixos lluna i taurons pelegrins. A mig camí, però, la ràdio del llaüt va començar a escopir una realitat ben diferent: el senyal d’urgència, no de perill imminent, però sí de situació greu, va ressonar durant hores com un mantra inquietant. Les coordenades que transmetien situaven dues embarcacions amb migrants sortides d’Algèria: una barca de sis metres amb vint persones, direcció Mallorca; l’altra sense dades, direcció Eivissa. Tot i que una tenia la mateixa destinació del Sant Isidre, les rutes eren diferents. El Sant Isidre celebrava un centenari, les persones de les embarcacions localitzades es jugaven la vida a la mar. Diego, un tripulant del llaüt amb més de trenta anys de navegació, ja no se’n sorprèn: “Durant la lluna plena n’hi ha més, perquè la mar està calmada”, explica, i als seus ulls hi ha una barreja de tristesa i impotència.

Després de trenta hores de navegació, al Sant Isidre l’espera una primera aturada a Palma en els dies de la Fira de la Sardina, una manifestació per potenciar el consum del peix local i mantenir viva la feina honorable dels pescadors locals. I de Palma a Portocolom, on el vaixell centenari i la seva tripulació són rebuts per llaüts petits, xeremies, flabiols i tamborinos, tota una badia de música. Començava el I Festival d’Embarcacions Tradicionals de Portocolom, i el Sant Isidre n’és l’estrella.

Durant tres dies, Portocolom va viure submergit en la pròpia història. Concerts de les Pitxorines, xerrades sobre navegació tradicional, demostracions de pesca d’arrossegament amb xarxes. El moment culminant va arribar quan es va hissar la vela llatina del Sant Isidre davant el públic. Deu voluntaris, alguns joves mestre d’aixa, van unir forces per alçar els 112 m2 de la vela major. Veure aquella vela triangular desplegada contra el cel blau era contemplar un símbol de resistència cultural.

La tornada cap a Cadaqués no va ser el mateix. En el moment que el Sant Isidre salpava de Portocolom el cel ja no somreia. El vent de ponent avisava que el retorn seria mogut. Lluís, el capità, va advertir els tripulants: “Quedam sense cobertura i ve tramuntana”. Es va hissar el floc per estabilitzar el llaüt mentre les ones creixien fins a passar els dos metres. Les guàrdies nocturnes dels navegants, tan plàcides a l’anada, van exigir arnesos i concentració absoluta.

Però tot i les ratxes de 35 nusos que feien gemegar el pal, la sensació d’estar “a la boca del llop, en paraules del capità, i la seguretat que la mar ja no jugava, el Sant Isidre, fidel als seus cent anys de supervivència, va demostrar per què encara navega. La seva estructura robusta, el pes de la fusta que tants critiquen en l’era de la fibra, es va convertir en la salvació dels tripulants. En entrar a la badia de Cadaqués, amb fosca de mitjanit i amb el poble adormit, la tripulació es va fer conscient que havia tornat diferent.

Preservació dels patrimonis marítims

El Sant Isidre se’n va anar de casa durant vuit dies, va completar 415 milles nàutiques en una travessia que reivindica la preservació dels patrimonis marítims mediterranis en risc de desaparició. A Catalunya, en concret, queden cinc llaüts de mitjana operatius, mentre que les barques de bou, embarcacions de pesca d’arrossegament tradicionals, pràcticament han desaparegut dels ports catalans, amb pocs exemplars funcionals a tot el litoral.

Lluís Romero diu que el Sant Isidre no és seu, sinó que el té en custòdia. Han passat només els primers cent anys, la història d’aquest llaüt encara s’està escrivint. El pròxim repte serà garantir que d’aquí a cent anys encara hi hagi llaüts navegant i mestres d’aixa per mantenir-los, tot i que el temps juga en contra. Però iniciatives com aquesta travessia demostren que el patrimoni marítim mediterrani encara té defensors disposats a navegar contra corrent.