Lectures filosòfiques d’estiu (II)

PalmaUna lectura que demana especial atenció per la seva densitat i profunditat és Dins la sala dels miralls (Finestres, 2022), de Liv Strömquist, un tractat d’estètica sobre la bellesa femenina des d’una perspectiva crítica fonamentada en les teories de filòsofs i pensadors, com Camille Paglia, René Girard, Stephanie Coontz, Zygmunt Bauman, Eva Illouz, Susan Sontag, Leif Runsfeldt, Naomi Wolf, Byung-Chul Han, Edmund Burke, Hartmut Rosa, Simone Weil, Martin Hägglund i Chris Rojek.

Strömquist fa referència a les crítiques de Paglia a les dones que poden arribar a deprimir-se per la bellesa d’altres dones. Strömquist troba una explicació a aquesta fascinació negativa en la teoria del desig mimètic de Girard. Segons aquest filòsof francès, hi ha una tendència general en l’ésser humà a desitjar el que els altres desitgen. Ve a dir que aquest desig mimètic es produeix perquè no sabem el que volem i és més còmode copiar i deixar-se endur pels desitjos dels altres. Girard està convençut que avui l’acció mimètica és més intensa que mai i desperta una rivalitat i una competència pel model a escala social i que explica l’aparició de l’ideal de l’aprimament i en general, també, el de bellesa.

A continuació, Strömquist adopta el punt de vista de Coontz, historiadora especialitzada en l’estudi de la família, per explicar els avantatges que antigament les dones obtenien de la seva bellesa a l’hora d’aconseguir un bon matrimoni. D’altra banda, l’autora recorre al sociòleg Bauman per introduir la fragilitat dels vincles personals en l’època de la modernitat líquida i explicar que aquesta feblesa relacional du a refugiar-se en la bellesa com a font generadora de seguretat. Strömquist cedeix la paraula a la sociòloga Eva Illouz per explicar com l’expansió de la societat de consum du a transformar també la sexualitat en un objecte de consum a través de la sexualització de les dones i els seus cossos.

Strömquist també reflexiona sobre el poder de la imatge i la seva influència en la bellesa a través de la fotògrafa i teòrica Susan Sontag. Diu Sontag que quan es fa una fotografia no només es decideix què fotografiar, sinó també qui és prou atractiu per ser fotografiat. A més, deixa dit que l’existència de les persones se certifica quan acaben formant part d’una fotografia. Conclou que les imatges són la finestra a través de la qual se’ns fa present el món. Strömquist cita puntualment l’historiador de les idees Leif Runsfeldt per destacar que el deure que tenen les dones d’agradar és un fenomen històric ben actual, i que va acompanyat de l’obligació d’ignorar la bellesa que es posseeix com una estratègia per agradar i aconseguir l’aprovació social.

Des del punt de vista de l’escriptora feminista Naomi Wolf, l’ideal de bellesa femenina comença a ser més estandarditzat que mai a partir de l’aparició de la fotografia. Això li permet dir que en el temps de la dominació absoluta de la imatge “ser atractiu s’ha anat convertit en sinònim d’assemblar-se a una imatge”. La il·lustradora i guionista dedica unes poques vinyetes al filòsof coreà Byul-Chun Han per introduir la seva noció estètica de llisor, segons la qual el que és llis i polit només ens pot agradar i existeix per generar positivitat i conformitat, i així afavorir la circulació digital d’informació i el creixement del capital. Strömquist fa una breu incursió en el segle XVIII per fer referència a la distinció de Burke entre el que és bell i el que és sublim, segons la qual la bellesa provoca un plaer sense cap negativitat, mentre que allò que és sublim és una bellesa pertorbadora, capaç de commoure i espantar. En el marc de la superació de la visió antiga de la bellesa com una aparença física que s’escapa del control de la voluntat humana, Strömquist valora la ruptura amb aquesta indisposició que es produeix amb la Modernitat i recorda la teoria del sociòleg alemany Harmut Rosa, segons la qual la Modernitat es caracteritza per posar el món a l’abast de les nostres mans i imposar un desig de perfeccionament corporal en l’àmbit de la bellesa que ens exhorta a prendre el control del nostre cos. Rosa proposa l’experiència de la ressonància, que equival a un estat que consisteix en una escolta activa i atenta que et transforma i et vincula de manera estreta amb el món i et fa sentir viu, i que es manifesta quan se’t posa la pell de gallina. Per Rosa, ser atractiu es decideix en un joc de mirades, sense agressivitat ni desig de possessió.

La finalitat

En la discussió entorn de la finalitat de la bellesa, l’autora fa intervenir Weil per afirmar que la bellesa és bona en si mateixa. Per dilucidar si la bellesa és efímera, l’autora dona veu al filòsof Martin Hägglund, segons el qual la fugacitat de la bellesa física ens recorda que som mortals, ens empeny a donar un sentit a la nostra vida i ens obliga a apreciar-la i a preocupar-nos-en. El darrer autor a prendre la paraula és el sociòleg Chris Rojek per explicar el fenomen de la popularitat com una escissió entre el jo privat i el jo públic que provoca un malestar i una certa confusió. Rojek pensa que aquesta escissió afecta més negativament les dones famoses, i les dones en general que no els homes, perquè la societat patriarcal les obliga a sobreactuar i escenificar públicament un jo molt escindit i allunyat del seu jo autèntic. L’autora completa el seu recorregut per les idees sobre la bellesa femenina amb les percepcions subjectives de dones de 53 a 73 anys que prèviament ha entrevistat.

A més del paper central que Sontag atorga a la càmera en la definició de la bellesa femenina, hi ha un altre objecte molt més antic que també contribueix a certificar la bellesa (i la lletjor) femenina, i és el mirall, que permet identificar ser bella amb veure’s bella i que, juntament amb la càmera, dona un gran poder crític a la vista. Com a crítica, diria que en ocasions el text expositiu es repeteix de manera innecessària i redundant a les vinyetes, i aquest defecte es fa molest en un còmic que aposta per les idees i la riquesa textual i expositiva.

En contraposició a la lectura anterior, us propòs descansar una mica la ment amb un còmic molt visual que prioritza la imatge per damunt del text i que es deixa llegir amb facilitat. Es tracta de Déu ha mort (Bang, 2015), d’Irkus Zeberio, amb il·lustracions de fragments de l’obra Així parlà Zaratustra del filòsof Friedrich Nietzsche. El còmic té la peculiaritat d’incloure textos breus del Zaratustra en castellà i francès que parlen del superhome, els animals i les tres transformacions de l’esperit, els acadèmics, la bellesa, la societat i l’autoritat, la voluntat, l’individu contra el monstre de l’estat, els sentiments, els valors superiors i els inferiors, la transvaloració, l’amor a la vida en la seva violència, la moral dels senyors i els esclaus, els lectors, la terraneïtat contra l’espiritualitat, del menyspreu que sent contra la cultura i la premsa, Déu com a invenció humana, els danys de la bondat, la poesia i la mentida i els beneficis de la solitud. Si bé no són els fragments més coneguts del Zaratustra, no deixen de ser representatius del seu pensament vitalista. Hauria estat interessant conèixer el criteri que ha seguit l’autor per fer la selecció. És una llàstima que no hagi inclòs les referències al text original amb les mires de facilitar la consulta i localització dels fragments, així com la contextualització.