La increïble selecció italiana de futbol (de monges)

RomaEl dia del partit és un dia especial, un dia diferent de tots els altres. Durant unes hores, un grup de monges provinents dels seus respectius monestirs dispersos per tota la península italiana deixen de banda la túnica per posar-se la samarreta, els mitjons i els pantalons curts de la selecció transalpina. Amb un xiulet d'inici i la pilota al centre, la màgia comença. A partir d'aquest moment es viu la pura energia futbolística: vitalitat, esperit competitiu i una carrera incessant per donar el millor de si mateixes per al seu equip. Les monges no es guarden res, són veritables jugadores de futbol que lluiten cada pilota i busquen, amb aquest joc d’equip, guanyar les adversàries.

Moreno Buccianti, de 68 anys, és l’entrenador d'aquest equip tan peculiar. Crida i gesticula amb passió, intentant transmetre a les seves jugadores l'energia i l'estratègia necessàries per guanyar. “Feu girar la pilota ràpidament!”, les anima, “quan sigueu davant de la porteria, heu de xutar!” Després d'un error clamorós d'una de les seves jugadores, exclama: “Santa Mare de Déu!” Algú entre el públic esclata en rialles, però Buccianti no perd la compostura. Continua donant indicacions i prepara alguns canvis. El míster Buccianti és un entrenador especial perquè entrena els equips més inversemblants.

Des de fa uns vint anys entrena la selecció de sacerdots, amb la qual ja ha jugat 500 partits. I fa uns deu anys va sorgir la idea d'una selecció de monges, quan en un camp d'Ostia, a les portes de Roma, va quedar sorprès per les habilitats de regateig de sor Daniela Cancilia. “La idea de crear una selecció de monges em va venir en aquell moment”, explica Moreno. Sor Daniela i sor Ornella Maggioni es van posar mans a l'obra immediatament per trobar jugadores. I així, actualment, Itàlia és l'únic país del món amb una selecció de monges. El míster Buccianti reivindica els seus múltiples rols dins d'aquest equip: “Soc l'entrenador, el president, l'encarregat de magatzem, el fisioterapeuta i, naturalment, també rento les samarretes”, diu, una mica esgotat però somrient. Cada samarreta està personalitzada amb les inicials “Sr.” (sor). L'equip només juga partits amistosos amb fins benèfics: va debutar desafiant un conjunt de mares víctimes de violència, i un altre cop va jugar contra joves de cases d'acollida, l'equip femení de la presó de Rebibbia, a Roma, la selecció italiana curvy, la selecció d'actors i moltes altres. Per a sor Marianna Segneri, defensora contundent de l'equip i professora en un convent de Ciampino, el futbol és un mitjà per escampar solidaritat. “No venim aquí a predicar l'Evangeli –diu– sinó a portar l'alegria, el somriure i la fe en la vida. Si després arriba també l'Evangeli, millor. L'esport és un llenguatge universal, un pont que pot acostar a la fe fins i tot els més joves”. 

Un regal diví

Marianna sempre ha estimat el futbol, és aficionada del Milan i no va dubtar a veure la creació de la selecció de monges com un signe diví, un regal que ha enriquit la seva vida religiosa. Al camp està tan concentrada com els seus ídols, Paolo Maldini i Marco van Basten. En mirar-la, ningú seria capaç d'imaginar que sota l'hàbit de monja s'amaga una jugadora tan combativa. Tot i això, la seva vida està fonamentada en el servei, la pregària i la dedicació.

Envia la pilota a sor Annika, qui supera la seva adversària i marca el primer gol per a la selecció de monges. Totes dues s'abracen en una explosió d'alegria. Annika, de 35 anys i amb els cabells curts, és la golejadora de l'equip. "El futbol fa bé al cor, és un joc d'equip, apropa les persones en una societat individualista". De petita, Annika alternava la dansa clàssica amb el futbol. Jugava amb els seus companys masculins, a qui havia de fer callar amb jugades de talent i aixecant la pilota per darrere “a l'estil Pelé” per guanyar-se el dret a jugar. Quan tornava a casa, tota coberta de fang, la seva mare la feia canviar-se al garatge. Viu al convent des del 2017 i va fer els seus vots perpetus només fa un any. “No pensava convertir-me en monja –explica–, tenia altres plans. Estudiava a la universitat i volia ser restauradora.” Però una espurna es va encendre dins seu durant la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. “Vaig fer un any de discerniment, vaig pregar més intensament amb un guia espiritual i després vaig decidir”. Avui Annika ensenya història de l'art a l'Institut Superior Farina de Vicenza. Els seus alumnes, de tant en tant, l'inviten a fer algunes jugades durant l’esbarjo. “És important educar les persones en la bellesa –diu–, i no hi ha bellesa més gran que la de Déu. M'agradaria poder transmetre aquest missatge”. 

Una passió oculta

Aquesta convicció que l'esport pot ser un mitjà de solidaritat i beneficència és compartida per totes les components de l'equip. En particular, Celeste Berardi, talentosa migcampista de la formació. Al convent de Ciampino, s'encarrega principalment de l'educació infantil. Organitza cursos de teatre i li agrada tocar la guitarra. El futbol, però, sempre ha estat el seu gran amor. "Just quan estava deixant el futbol per seguir la meva fe", explica amb un somriure emocionat, "em van involucrar en aquest preciós projecte. Va ser una confirmació de la grandesa de Déu." Per a Celeste, la fe és una sensació que impregna tots els aspectes de la seva vida, una vocació sentida des de petita. “Em vaig enamorar d'un Déu que em donava tota la felicitat i l'amor del món, un Déu que em va buscar sempre, sobretot en els moments més difícils, un Déu que és marit i company”. La selecció de monges representa per a ella una experiència extraordinària, una oportunitat rara, però immensament significativa per donar sortida a una passió que, d'altra manera, hauria quedat oculta.

El futbol no és només esport, sinó també un vincle profund que els permet viure també aquells somnis que la vida religiosa no sempre els permet realitzar. La selecció, de fet, no té gaires oportunitats de sortir al camp. "Hi ha molts equips que voldrien desafiar-nos", diu míster Buccianti amb un somriure, “però les monges tenen moltes coses a fer i a més no tenen diners”, explica. “Logísticament és un procés força complex”. De fet, la selecció de monges juga aproximadament una vegada al mes. Les monges expliquen que no tenen gaire temps per pensar en el futbol i que pràcticament mai aconsegueixen entrenar-se juntes, ja que cada una té els seus propis compromisos. Per aquesta raó, les monges només es reuneixen per als partits. “Ja és un miracle haver trobat un nombre suficient de monges que juguin a futbol”, confessa míster Buccianti. Avui, després de mesos de selecció, l'equip s'ha consolidat amb unes vint jugadores, entre les quals es troben Daniela Cancilia, Livia Angelilli, Celeste Berardi, Emilia Jitaru, Regina Muscat, Marta Ronzani, Cornelia Magbici, Marianna Segneri, Annika Fabbian, Francesca Avanzo, Gilberta Ugeito i Silvia Carboni. Tot i això, no sempre és fàcil poder comptar amb totes. “Sovint ens costa reunir l'onze titular”, afegeix Buccianti, que aviat voldria trobar un equip internacional que pogués desafiar l'equip de monges en ocasió del jubileu. “Per a mi això és un repte i seguiré en aquest camí”, explica el míster. “Alguns sacerdots i bisbes de tant en tant em miren sorpresos. Saben que soc laic i em pregunten què hi guanyo, amb tot això…”. "I aleshores, què hi guanyes tu?" “Espero que el cel!”