L'estrès de ser jurat popular: “Per mi, l'acusat era culpable i el vàrem absoldre”
1.500 persones formen part a les Balears d’una borsa per sorteig que els obliga a dictar sentència a un judici. Mentre que per a uns l’experiència és “enriquidora”, per a altres és “desagradable”
PalmaEl dia que va començar el conclave per triar el nou papa, es va reactivar el xat de WhatsApp que Xisca té amb els seus companys del jurat popular. Els 11 membres (nou titulars i dos suplents) es varen veure reflectits en el procés de votació dels cardenals a porta tancada. Ells també varen haver de deliberar incomunicats durant dos dies fins a condemnar els dos acusats de llançar des de la furgoneta un jove turista alemany begut que va morir atropellat. “Preferesc que em toqui estar en una mesa electoral a tornar a formar part d’un jurat popular. No em va agradar. Va ser una experiència molt desagradable haver d'escoltar els testimoniatges d’ambdues parts, moltes vegades de caràcter tècnic amb temes que no controles. Has de prestar-hi molta atenció. La magistrada sempre ens deia que no passàssim pena, que qualsevol persona podia fer aquesta feina. Però jo no ho crec. Dubtava de si tenia prou criteri per valorar determinades dades i prendre una decisió. A més, si no la prens, una no resposta conta a favor de l'acusat, així que no posicionar-te és impossible”, relata aquesta funcionària a la qual la Justícia va citar per ser jurat a penes dos mesos abans que es complís el termini del seu compromís.
67 euros més dietes
Un sistema informàtic tria cada dos anys, de manera aleatòria, els candidats a formar part dels jurats populars. A les Balears es designen 1.500 persones, seleccionades entre un cens de gairebé 800.000 majors de 18 anys. Els requisits són ser espanyol, saber llegir i escriure, tenir ple exercici dels drets polítics, ser veí del municipi o la província on s'hagi comès el delicte i no estar impedit física, psíquica o sensorialment. Queden fora els que tinguin causes pendents amb la justícia. Es poden presentar al·legacions que l'Administració estudiarà en funció d'uns supòsits establerts, però la convocatòria, d'entrada, és d'obligat compliment i es paga amb 67 euros més dietes per dia.
Els seleccionats reben una primera carta certificada en la qual se'ls comunica que estan inclosos en la borsa dels 1.500 i tornen a ser notificats si, en un segon sorteig, se’ls assigna un judici específic. “La loteria no em toca, però això sí. Quan un policia vestit de paisà amb la seva placa em va dur la carta estava acollonat”, recorda Joan [nom fictici] sobre “un deure inexcusable”. És funcionari i va demanar un permís per dirimir si l'acusat havia assassinat i cremat la xabola d'un altre home al Carnatge. En un principi, va ser designat suplent, havia d'assistir al judici complet (en va prendre 21 folis d'apunts), però no participaria de la deliberació. No obstant això, una de les titulars va sofrir coaccions i ell va ocupar el seu lloc just per debatre el veredicte. “Era a la biblioteca, em varen cridar i vaig haver d’anar corrent a l’Audiència. La meva dona em va dur una motxilla amb roba i, abans de llevar-nos el mòbil per aïllar-nos, em varen oferir fer una telefonada”, rememora. Els nou membres varen estar tot un dia, varen ser escortats a un hotel de Palma, i l'endemà varen continuar deliberant. “Hi havia molta tensió. Gent plorant. Uns pensaven una cosa i altres, una altra. Jo vaig revisar uns documents que necessitava i la declaració inicial de l'acusat a la Policia. Vaig corroborar la meva opinió. Creia que no hi havia prou proves per condemnar-lo i hi vàrem aplicar in dubio pro reo”, prossegueix sobre el principi jurídic segons el qual ha de dictaminar-se a favor de l'acusat si existeixen dubtes. El veredicte va ser absolutori. Cinc vots a favor i quatre en contra. El mínim necessari. Per a la culpabilitat cal una majoria més àmplia: set vots de nou.
Quan arriben a un acord, el jurat ha de redactar una acta argumentant la seva decisió. “La vàrem fer nosaltres, amb l'ajuda d'un auxili judicial [funcionari que dona suport als òrgans judicials] que ens va guiar en la redacció sense dirigir-nos o opinar en cap moment”, explica. “La responsabilitat és molt gran perquè veus el dolor de dues famílies i la vida d'un és a les teves mans i la d'uns altres, en certa manera, també, perquè sents que has de fer justícia. Conèixer de prop aquest món m'ha semblat una experiència enriquidora”, confessa. No ho va ser per a Patricia, qui va participar quan tenia 26 anys en un jurat popular. Vint anys després, continua pensant que l'acusat de matar el seu germà d'una punyalada era culpable, que ho va fer amb la intenció de posar fi a la seva vida. “Per mi era claríssim que alguna cosa així no es podia fer sense voler. Va ser un judici molt difícil, amb l'afegit de la traducció, ja que es tractava d'una família xinesa. Jo no seria capaç de convèncer ningú i em vaig sentir molt impotent perquè, per mi, era culpable i el vàrem absoldre. El procés va ser complicat i el vaig viure amb molt d'estrès. És una responsabilitat massa gran perquè l'assumeixin els ciutadans del carrer. No em va agradar l'experiència”, assevera.
Persones sense prejudicis
Per formar el jurat popular, advocats, fiscals i acusació particular formulen una sèrie de preguntes per valorar la idoneïtat dels candidats. A Patricia li varen demanar si era racista, igual que a Joan, a qui varen interrogar sobre si tenia sentiments homòfobs, ja que els implicats en el seu crim eren homosexuals. La defensa i l'acusació tenen la potestat de recusar, de descartar, quatre persones entre la trentena convocada fins a arribar als nou titulars i als dos suplents. Els advocats han de guiar-se per sensacions més que per certeses en aquest procés de descart entre les parts. “A Espanya no tenim una cultura de preparació en aquest sentit. No existeixen professionals o despatxos de psicòlegs que aconsellin sobre quin jurat et convé més. Vols persones sense prejudicis notoris. De totes maneres, aquí els jurats populars són menys habituals que, per exemple, en el sistema anglosaxó“, explica l’advocat penalista Chiqui Herrero. A les Balears té lloc, de mitjana, un judici al mes amb aquesta fórmula. El lletrat Jaime Campaner va aconseguir l'absolució amb jurat popular de Pau Rigo, acusat de disparar i matar el lladre que va entrar a robar a ca seva de Porreres. “És molt instintiu i, per tant, fal·lible”, opina sobre el procés de selecció de ciutadans previ al judici. “Pots intentar seleccionar un jurat o evitar-ne determinades característiques, però no estàs exempt de riscos perquè l'enfocament no sigui adequat. I no tens garantida la sinceritat quan contesta a les preguntes de les parts. Hi ha més d'instint que una altra cosa. És una partida de pòquer. A vegades ha de semblar que t'ha agradat un candidat quan no vols que sigui elegit. La clau és com uses les teves quatre recusacions sense necessitat de dir per què descartes algú. Però la jugada pot sortir malament si el fiscal et lleva algú que t’hauria anat mel. No pots arrugar el nas ni que es noti que t’ha agradat”, confessa.
Feina amb rigor
Campaner és “un gran defensor” del jurat popular. “En general, són justos. I, malgrat les reticències de la gent, l'experiència demostra que es prenen la feina molt de debò, amb rigor”. Herrero coincideix que els veredictes són, en molts casos, coincidents amb el que hagués decidit un jutge professional, encara que entén que “el trastorn que produeix a la persona triada és molt sacrificat i la majoria no voldria veure's en aquesta posició“. “Jo no seria jutge perquè no suportaria la pressió de prendre decisions sobre una persona”, afegeix.
La participació ciutadana en l'administració de justícia “és un mandat constitucional”, reservada a delictes penals, aclareix Campaner. “On més s'aplica és en casos d'homicidi o assassinat consumat. Es va decidir així perquè són temes molt fàctics, de si hi ha proves o no. No és tant de conèixer les vicissituds del dret, com de reconstruir fets. Es tracta de persuadir per inclinar la balança del teu costat”, explica.
L’enfocament que els lletrats utilitzen amb els jurats populars se centra, precisament, “molt en els fets i la seva reconstrucció”, i s’esforcen per resultar “didàctics”, sense perdre de vista que els escolten profans en la matèria. “Es tracta d’una única experiència en aquest exercici de la tasca de fer justícia. Has d'intentar que arribi el missatge que vols transmetre i no pots donar per suposades qüestions que sí que podries amb un jurat professional”, prossegueix. “Comporta una major inseguretat, però al mateix temps et dona una major llibertat i t'obliga a oblidar unes certes estructures molt arrelades del procediment clàssic”, afegeix Herrero.
En definitiva, segons Campaner, “no hi ha casos fàcils o difícils”. “És important demanar-li al jurat que es posi en la pell de l'acusat en el moment, i saber què li era exigible sobre una decisió que s'ha de prendre en una mil·lèsima de segon”, conclou el lletrat en un raonament aplicable al mediàtic cas de Pau Rigo.