“El 75% dels homes deixen la vida religiosa per culpa del vot de castedat”

Josep Roca Trescents és doctor en bioquímica i llicenciat en filosofia i ciències religioses. En la seva carrera professional ha combinat la gestió empresarial amb inquietuds antropològiques. Autor de sis llibres, Agonía de las órdenes y congregaciones religiosas (Ediciones Octaedro) és el segon que publica sobre qüestions religioses. “Me n’han vetat la presentació en una llibreria perquè a la comunitat religiosa li molesta que les ferides internes se les miri algú de fora”, assegura.

¿Estem davant de la fi dels ordes religiosos?

Sí, perquè molts estan desapareixent. Raymond Hostie ja va escriure l’any 1973 el llibre Vida i mort de les congregacions religioses. Segons la seva teoria, han sobreviscut només el 25% de les que es van crear. En aquests moments hi ha 8.000 congregacions i ordes, n’han mort més de 30.000. Ara bé, parlar de la mort de la vida religiosa com a tal és prematur.

¿Abolir el celibat aniria bé per a la vida religiosa?

Sí, i afortunadament no soc el primer que ho diu. S’han de reformular. Els religiosos fan els vots de pobresa, castedat i obediència, però no practiquen la pobresa, perquè és inseguretat, i si algú està segur relativament són els religiosos. No s’han de preocupar pel demà, a diferència de la resta de gent. I el mateix passa amb l’obediència. I sobre el celibat, m’escandalitza que gent molt espiritual hagi de deixar la vida religiosa perquè s’enamoren. D’altra banda, els anglicans han restaurat la vida reli rella. Seria un signe extraordinari per desmitificar tot el tabú sexual de l’Església. Parlen de ser pobres quan no ho són, d’obeir quan ningú els mana o de ser cèlibes quan, per devots que siguin, el 75% dels homes que abandonen la vida religiosa posen com a primera causa els problemes amb la castedat. Si un religiós troba una parella i se l’estima, al final acaba abandonant la vida religiosa. Seria interessant que hi hagués alguna compatibilitat.

Vostè diu que ha notat una disminució considerable en la vida religiosa de congregació, però no en el cas dels sacerdots...

Als anys 60 hi havia més d’un milió i mig de religiosos i ara, amb dades del 2014, amb prou feines arriben als 895.000. En el moment del Concili Vaticà II la mitjana d’edat era inferior als 40 anys, i ara és superior als 70. Durant els primers anys després del concili, el número de sacerdots va disminuir, però ara són un 2% més. Això no és un gran consol per al sacerdoci, perquè mentre ells han augmentat un 1% o un 2%, la població humana, i fins i tot el nombre de batejats, s’ha duplicat.

¿Hi ha alarma a l’Església per aquesta situació?

M’han vetat la presentació del llibre a la llibreria religiosa més famosa i més oberta de Barcelona, perquè a la comunitat religiosa li molesta que les ferides internes se les miri algú de fora. Els pocs llibres que tracten sobre aquest tema estan escrits per religiosos.

Ha molestat el seu llibre?

Ho explico tot des d’una posició agnòstica, perquè no espero que l’Esperit Sant ho arregli. Tampoc he trobat religiosos que ho pensin. Parteixo de la base que, reformada, la vida religiosa és molt valuosa i seria un drama per a l’Església que desapareguin persones que no viuen només pels interessos personals.

¿Creu que l’Església ha abandonat el vaixell a la deriva?

És molt difícil que s’apliqui una teràpia adequada si no hi ha un bon diagnòstic. Totes les empreses que estan en dificultats fan un pla estratègic o de viabilitat. Les congregacions religioses haurien de fer un pla de viabilitat. No pot ser que hi hagi 350 congregacions franciscanes diferents. Posar ordre és el primer pas d’una estratègia que hauria de dur a terme el Vaticà.

Per què algunes congregacions, com la de les clarisses, han patit menys i s’han mantingut més estables?

Totes les congregacions religioses a les quals globalment els va bé són de tipus conservador. El conservador per naturalesa busca seguretat i, per tant, l’aixopluc d’una vida religiosa li dona confort; mentre que els renovadors menys estructuralistes són de trencar més, per això hi ha hagut un cert escorament de la vida religiosa cap a posicions més conservadores.

¿En la davallada de vocacions, què hi ha influït més: la dessacralització de la societat o la falta d’adaptació de l’Església?

Jo no he trobat ningú que hagi deixat la vida religiosa i et digui que ho ha fet perquè la societat s’ha secularitzat. En tot cas, això és el que provoca que no hi entrin noves vocacions.

¿Deixar la vida religiosa resulta traumàtic?

Era traumàtic, perquè era com una infidelitat. La crisi va ser als anys 70 i 80, en què es va produir un abandonament massiu. Després ha disminuït la comunitat perquè són vells i es moren.

Fa el símil amb el trencament d’una parella...

En tots dos casos hi ha desacords, però després de trencar amb una parella, la persona reincideix. En canvi, no es dona gairebé mai el cas que algú que deixi la vida religiosa hi torni, amb algunes excepcions.