Joan Ramon Sanchis: “Acabar amb les caixes era un pla per beneficiar l’oligarquia dels grans bancs”

PalmaConvidat pels impulsors de Fiare, el model cooperatiu de banca ètica que intenta obrir-se camí a Balears, el catedràtic d’organització d’empreses Joan Ramon Sanchis va parlar ahir a Palma d’un dels temes que millor coneix: la banca. Autor del llibre La banca que necesitamos, Sanchis ha radiografiat el procés de reconversió bancària que ha fet l’estat espanyol i té dues coses clares: els ciutadans hi perden i els grans bancs hi guanyen.

Quina banca necessitam?

Una banca de la qual ens puguem fiar, que miri pel ciutadà, pel petit estalviador, i que es gestioni amb transparència i amb criteris ètics.

Això serà la banca espanyola després del tsunami?

En absolut. Teníem un sistema bancari, fa ja molts anys, molt interessant, amb una banca pública que es va privatitzar en favor del BBV (Banco Bilbao Vizcaya). Teníem unes caixes que funcionaven raonablement bé, amb una obra social molt necessària i unes cooperatives de crèdit que encara sobreviuen, però que també es volen carregar.

Les caixes funcionaven bé, però moltes també s’apuntaren a l’especulació urbanística.

A València tenim el cas de la CAM, que el poder polític va enfonsar obligant-la a implicar-se en projectes faraònics sense viabilitat, com Terra Mítica o la Ciutat de la Llum. I, per descomptat, jugaren a finançar un model especulatiu que ha destruït territori, ha enriquit a quatre i ha generat pobresa. Però el concepte de les caixes d’estalvis continua sent vigent i necessari, per molt que algunes fessin grans disbarats que han pagat totes. Estaven concebudes com a entitats properes als ciutadans, que atenen les seves necessitats i que es basen en una relació de confiança. M’atreviria a dir que tot plegat forma part d’un pla establert, que s’aprofita de la crisi i que amplifica la mala gestió d’algunes caixes per demanar un canvi que no beneficia el ciutadà, sinó els grans bancs, que ara mateix són una oligarquia. Els cinc primers controlen el 80% del negoci financer espanyol.

I per què perjudica els ciutadans?

Perquè s’ha construït amb manca de democràcia, amb la premeditació que els grans controlin el sistema financer, i perquè es parteix de la fal·làcia que és més eficient allò que gestiona un gran. El més eficient és el que es gestiona millor, i els grans bancs han estat ficats en grans fracassos empresarials i també han venut preferents. Per tant, allò que no es pot fer és premiar aquestes pràctiques amb un rescat multimilionari de tots els ciutadans, sense que aquests puguin opinar, i a la vegada fer-los pagar la factura amb retallades.

Per tant, la reforma bancària no s’ha regit per criteris d’interès general.

Al contrari. El sanejament del sistema bancari ha suposat un increment important del deute públic espanyol, que el govern compensa mitjançat l’eliminació o la reducció dels serveis bàsics. No s’ha fet una actuació contra les males pràctiques bancàries, els abusos, la concentració, i ara ens trobam comissions abusives, manca de crèdit per als petits i mitjans empresaris, i exclusió financera. Els grans han decidit, quan ja s’han fet seu el mercat, tancar moltes oficines i deixar pobles sencers, alguns de milers d’habitants, sense servei. A les meves conferències mostro la foto d’uns ancians fent cua desesperats a davant un bus de Bankia, una suposada oficina mòbil. Això és exclusió bancària i prendre el pèl a la gent.

Per què no hi ha crèdit si l’aixeta europea n’envia?

Perquè els bancs s’estan capitalitzant amb aquest sistema. Europa deixa diners a molt baix interès, i ells, amb aquest diner, compren deute espanyol, que es paga millor, i fan negoci sense aixercar-se del seient. Mentrestant, els petits i els mitjans no poden tirar endavant les seves empreses i els seus projectes. Però, clar, les grans empreses sí que tenen altres sistemes per aconseguir recursos i, per tant, ens tornam a trobar davant una situació que fa més difícil ser competitius als petits, i així facilites la concentració de poder de les grans empreses. Mentrestant, el govern fa com si no veiés res, després de la regulació bancària que ha fet a mida de l’oligopoli.

Quins reptes no ha resolt el nou escenari financer espanyol?

En primer lloc, gravar les transaccions especulatives amb la idea d’evitar abusos de poder i les pràctiques bancàries fraudulentes. De moment el que s’ha fet ha estat gratificar els poderosos i el seu sistema, que ens ha portat a la crisi que ara patim i pagam els de baix. També s’ha de fomentar la banca cooperativa, que per exemple al País Valencià disposa encara de 31 entitats que gestionen recursos i crèdits vinculats al món rural amb molt bona gestió. També s’ho volen carregar i ja en preparen la normativa.

I quin és el futur de la banca ètica?

A Alemanya o a Holanda hi ha grans experiències. Aquí encara n’estam molt lluny, però està creixent. La base del creixement és la crisi de confiança en el sistema convencional, que no et diu què fa amb els teus diners mentre finança armament o operacions especulatives, o impulsa empreses que fan servir mà d’obra infantil. Hi ha el model nord-europeu, com Tríodos, que és una societat, o el model Fiare, que a més és cooperatiu. Això vol dir que a banda dels components ètics de transparència, s’incorpora una presa de decisions cooperativa i, per tant, democràtica a les totes.