Els invents que la Lluna ens ha deixat en herència

Fem un repàs als invents reals derivats de la cursa espacial

És molt possible que si us demanem que penseu algun invent derivat del programa lunar digueu el tefló o el velcro. Doncs no. Cap dels dos són productes d’origen espacial. El tefló va ser el resultat accidental d’un estudi que buscava refrigeradors frigorífics el 1938, 20 anys abans del primer satèl·lit artificial. I el velcro és un invent suís dels anys 40, conseqüència de l’observació d’unes llavors que s’adherien a la roba i al pèl dels gossos. Fem un repàs als invents reals derivats de la cursa espacial.

Idees i productes que encara fem servir

La NASA ha generat milers d’idees, productes o processos derivats de l’activitat aeroespacial. Molts, lògicament, fan referència a millores en el sector aeronàutic. Com per exemple les “aletes” verticals que veiem a les puntes de les ales d’alguns reactors comercials, que serveixen per reduir la resistència a l’avançament i també milloren el rendiment del motor i estalvien combustible. Altres invents derivats de l’activitat aeroespacial que encara fem servir són, per exemple, els coixins o matalassos viscoelàstics que mantenen la forma de la mà quan els premem. Van néixer als anys 60 quan s’intentaven trobar unes cobertures per als seients dels astronautes que tenien talles i complexions diferents. I que, en alguns casos, havien de passar dies i dies asseguts sense poder canviar de posició degut a l’estretor de la cabina. O les mantes tèrmiques per a emergències, que són cobertures de plàstic daurat o platejat que es van originar com un material aïllant de baix pes per protegir equips electrònics. Bona part del mòdul lunar i el tren d’aterratge estaven coberts amb una mena de paper metal·litzat i arrugat: Kapton i Mylar, els predecessors de les mantes comercials. Per cert, les arrugues no eren producte de la deixadesa dels muntadors sinó que estaven fetes expressament perquè es volia aconseguir que la calor es reflectís en diferents direccions, com si es tractés d’un mirall. I també els primers implants coclears van ser dissenyats per un enginyer del centre Kennedy, frustrat per les seves dificultats d’audició. Va aconseguir que els impulsos sonors, convertits en senyals elèctriques, anessin directament al nervi auditiu, evitant així tota la cadena timpànica i l’oïda mitjana. I la pròxima vegada que utilitzeu uns auriculars inalàmbrics d’última generació, penseu que potser no són un invent tan recent. Els que van utilitzar els astronautes de l’Apol·lo -auriculars i micròfons- subjectats sota una gorra que els cobria el cap ja aprofitaven aquesta mateixa tècnica. Així podien posar-se el casc “de peixera” sense haver de barallar-se amb cables molestos.

Elevades ofertes per l'osset de peluix de Neil Armstrong (que no fa cap goig!)

La capacitat de treballar en equip

Una de les grans herències de l’Apol·lo és molt més intangible: es tracta dels programes i les tècniques inventats per coordinar el gran esforç que va suposar el programa lunar. En ell hi van participar tres vegades més enginyers i tècnics que en el Projecte Manhattan per fer la bomba atòmica, que en el seu moment havia suposat un gran esforç industrial, només imaginable en temps de guerra. Era difícil imaginar que l’esforç de 400.000 persones, dotzenes d’universitats i les indústries aeroespacials més grans, treballant als quatre extrems del país i moltes vegades sense comunicació directa entre ells, arribaria a fructificar en la construcció dels vehicles més complexos mai dissenyats, que van arribar a posar-se a la Lluna. Sis vegades.

Les eines de control i organització que ho van fer possible van evolucionar al llarg dels anys per permetre dur a terme amb èxit altres projectes colossals com el túnel sota el canal de la Mànega, l’Estació Espacial Internacional o les xarxes globals de comunicació, l’existència dels quals i el seu funcionament -sense errors- avui donem per descomptats.

Houston, tenim un problema

La importància de la microelectrònica

Més enllà dels invents que va generar el programa espacial, que en el fons són curiositats, hi ha -a banda de la capacitat de coordinar grans equips- un altra herència intangible important: l’entrada a l’era de l’electrònica miniaturitzada. Els primers circuits integrats són dels anys 60. Però els enginyers eren reacis a utilitzar-los, desconfiaven de la seva fiabilitat davant dels equips tradicionals de components individuals: els transistors, les resistències i els condensadors de tota la vida. La computadora de bord que es va dissenyar per guiar l’Apol·lo va ser el primer que va utilitzar circuits integrats. Gràcies a això -i a altres descobriments d’enginyeria- es va aconseguir comprimir en un espai no gaire més gran que una caixa de sabates una potència de càlcul que rivalitzava amb la dels ordinadors que ocupaven habitacions senceres. Cada nau Apol·lo utilitzava dos ordinadors bessons (tot i que amb diferent programació): un en el mòdul de comandament i un altre en el lunar. Se’ls coneixia per les seves sigles AGC (Apollo Guidance Computer). Els dos van ser els primers ordinadors dissenyats per controlar tots els sistemes de bord: des de l’encesa i l’apagada de motors fins als complicats càlculs matricials que implicaven les tasques de navegació per estrelles o el funcionament del radar altimètric que mesurava velocitat i distància respecte al terra durant l’aterratge a la Lluna. Una de les principals responsables del software de l’AGC va ser Margaret Hamilton, enginyera i pionera de la programació. El comportament d’aquests ordinadors amb la seva avançada -tot i que avui sigui arcaica- tecnologia va assentar les bases de la microelectrònica actual. Només cal dir que durant els primers anys de desenvolupament el programa Apol·lo va consumir el 60% dels circuits integrats produïts al país. I dels vint AGC que van volar, cap va patir una avaria que l’inutilitzés. Això va convèncer la indústria i els militars que el microcircuit era un element en què es podia confiar. El següent míssil dissenyat per a l’arsenal americà, el Minuteman, ja va utilitzar massivament microcircuits en el seu sistema de guiatge. I l’aparició del primer microprocessador, l’Intel 4004, l’any 1971, va suposar l’inici de tota una revolució tecnològica que ha reconfigurat la nostra societat.

50 anys del primer viatge a la Lluna en 25 xifres

La roba d'astronauta que va arribar al carrer

El vestit que portava Neil Armstrong a la Lluna pesava 35 quilos. Tenia una primera capa de roba interior que garantia la refrigeració i incloïa el sistema de recol·lecció d’orina. Després, hi havia el vestit espacial -amb diverses capes de niló i neoprè-, el casc i el sistema de suport vital (SSV), enganxat a l’esquena. Era un vestit que permetia, per primer cop, que l’astronauta se separés totalment de la nau, sense portar cap cable enganxat. Són dades recopilades per National Geographic, que expliquen la complexitat d’un vestit que va ser fruit d’anys d’investigació que volien assegurar que aportés oxigen a l’astronauta perquè pogués sobreviure a l’espai.

El resultat final va ser un vestit extremadament voluminós, que feia difícil els moviments dels astronautes. I tot de color blanc: una estètica que ha quedat lligada per sempre a l’arribada a Lluna i que va fer el salt, ràpidament, al carrer, ja que els dissenyadors de moda dels anys 60 estaven fascinats per la cursa espacial i l’arribada a la Lluna. Els tres principals exponents d’aquesta estètica, tal com explica Maya McCarthy, coordinadora del curs Future Materials in Fashionde l’IED, van ser André Courrèges, Pierre Cardin i Paco Rabanne, que van adoptar l’estil blanc i futurista dels astronautes en les seves creacions i van influir en la forma de vestir de tota una generació. És el que es va conèixer com a space age fashion, la moda d’aire futurista que va renovar la forma de vestir aportant aires nous i més moderns. L’estètica lunar va provocar la introducció de nous materials, com diu McCarthy, “com el vinil, que donava un toc plastificat a les peces, especialment a les botes; i el lúrex, un fil brillant i elàstic que es va introduir en les peces de festa”. A més, McCarthy explica que la investigació tèxtil per als vestits dels homes a la Lluna va donar com a resultat materials “que vam guanyar i que utilitzem avui en dia” com per exemple “els teixits de peces outwear, que són molt flexibles i lleugers, tèrmics i transpirables”, destaca.

[CRONOLOGIA] La cursa espacial: 50 anys després

I si parlem de teixits a la Lluna no ens podem oblidar de la bandera nord-americana que Neil Armstrong i Buzz Aldrin van plantar-hi fa 50 anys. Com deu estar a hores d’ara? Els experts diuen que després de dècades d’exposició a la radiació ultraviolada i als forts canvis de temperatura deu haver quedat completament destenyida, sense cap color, o fins i tot desintegrada.  THAÏS GUTIÉRREZ

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF