Joan Veny: “Els illencs estimam el mallorquí, el català de Mallorca, i estam orgullosos de la nostra peculiaritat”

PalmaEl lingüista Joan Veny i Clar (Campos, 1932) ha rebut les màximes distincions acadèmiques i civils. Entre altres reconeixements, és Doctor Honoris Causa per les universitats de València i de les Illes Balears; ha rebut la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, la Creu de Sant Jordi, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el premi Pompeu Fabra, la Medalla d’Or de les Illes Balears. També és Fill Il·lustre de Campos (on també l’escola d’Infantil i Primària du el seu nom). Ara que ha culminat la magna obra que per a la llengua catalana és l’Atles Lingüístic del Domini Català, el dialectòleg ha rebutel premi Especial ARA Balears.

Quin significat té que una feina en la lingüística, com és la vostra, rebi una consideració tan estesa?

— Confés que he estat afortunat per la valoració que la nostra societat ha fet de la meva obra, procedent de les diverses àrees del nostre domini lingüístic, en especial d’institucions de Mallorca, l’illa que va veure l’alba de la meva vida; un senyal eloqüent que les llavors esparses al sementer han trobat bon terreny adobat al cultiu, defensa i il·lustració de la llengua pròpia, mantinguda amb fidelitat al llarg de vuit segles.

Heu presentat recentment l’Atles Lingüístic del Domini Català, que heu dirigit juntament amb Lídia Pons i que continuàreu a partir de la tasca de Badia i Margarit. Què representa per vós haver culminat una obra d’aquesta envergadura i què voldríeu que fos per a la filologia catalana i la romanística?

— Quan vàrem començar les enquestes dialectals d’aquesta obra, acabada la primera a Sant Pere de Ribes, el doctor Badia, el seu iniciador, em va dir: “Coratge, Joan, que només ens en queden 199!” (es referia a les 200 poblacions previstes, reduïdes després a 190). Poc pensava que, 14 anys després, amb l’ajut d’un equip competent de col·laboradors, coronaríem triomfants aquell Everest de la geolingüística. L’obra, realitzada amb metodologia moderna, tant per a la recollida de materials, entre el 1965 i el 1978, com per la publicació, en paper i en línia, ha rebut elogis de la romanística internacional per la seva novetat i el seu rigor: 2.400 preguntes del qüestionari, amb gravació magnetofònica (la primera que es feia a la península Ibèrica) de les respostes i comentaris, dos investigadors en equip, transcripció fonètica in situ, posada en línia, recull d’etnotextos, cròniques del treball de camp, imatges de cultura popular.

Alguns llibres vostres, com Els parlars catalans (1978), són referent per a generacions de filòlegs i per a moltes persones interessades en la variació dialectal del català. En sou conscient, de la influència que heu exercit?

— Crec que és el llibre meu més conegut i més venut (13 edicions successivament ampliades) pel fet que no hi havia aleshores cap síntesi de dialectologia i que figurava al programa de Batxillerat. La meva experiència docent a la universitat (on figurava al pla d’estudis) i el treball de camp per a l’Atles lingüístic van facilitar-ne la redacció feta en cosa d’un mes.

Heu dedicat molts anys a la docència universitària. Pel que fa a la llengua pròpia, com valorau el moment actual de la universitat a Catalunya i a les Balears? A la UIB, només el 26% del total de les assignatures es fan íntegrament en català.

— He estat durant quasi cinquanta anys docent de la Universitat de Barcelona (ajudant, adjunt, catedràtic, catedràtic emèrit) i puc dir que sempre he fruït impartint classes que implicaven posar-me al dia dels progressos filològics amb un constant enriquiment afavorit per les preguntes i inquietuds dels alumnes, que eren nombrosos (fins a un centenar per classe) i de procedència geogràfica vària, el que fomentava la seva motivació amb la iniciativa d’estudis monogràfics dialectals. D’altra banda, la presència minvant del català a les aules és un reflex del que s’esdevé a la societat, al qual se sumen altres factors com el nombre creixent d’estudiants d’Erasmus, alumnes de la resta de l’Estat i l’embranzida de l’anglès. Pel que fa al català, cal notar la decadència de l’interès per les matèries històriques. Fins i tot, una plaça de professor d’Història de la llengua de la Universitat de Barcelona va quedar deserta per falta de candidats.

Hi ha preocupació social per la situació en què es troba el català, sobretot pel que fa al seu ús social i al seu futur com a llengua pròpia de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. També, a la Catalunya Nord i a l’Alguer i a Andorra. Darrerament hi ha hagut mobilitzacions rellevants a Mallorca en defensa del català i de l’escola pública en català, com el Correllengua Agermanat i la cantada col·lectiva de La Balanguera. Quina valoració en feis, de la situació? Quin pronòstic faríeu sobre el futur del català?

— És evident l’alarmant davallada de l’ús social del català en tota l’àrea idiomàtica, afavorida per l’actual situació sociolingüística. Si comparam la salut de l’occità o del bretó amb la del català respirarem un cert optimisme, enrobustit per les mobilitzacions que esmentau en defensa del català i de l’escola pública i, a més de l’acció quotidiana de la ràdio i la televisió, per l’esponerosa florida de poetes, escriptors i cantants fidels a la nostra llengua. També, si passam revista a la nostra història, hem passat fortes maltempsades (supremacia central, dictadures) que hem anat superant amb coratge i contumàcia i ens n’hem sortit.

La vostra matèria principal d’estudi, la variació dialectal, és una de les que sempre criden més l’atenció dels parlants. De vegades es diu, de broma, que els catalanoparlants duim cadascun un filòleg a dins. És així?

— Els illencs estimam el mallorquí, el català de Mallorca, i estam orgullosos de la nostra peculiaritat, fins i tot de les diferències entre els parlars de cada poble: aquí, per a ‘llardons’ diuen ‘grescos’ i allà diuen ‘refús’, però tenim consciència de compartir un 99% de trets. L’interès dels parlants per la nostra varietat es fa ostensible per les actituds metalingüístiques vers algunes de les seves característiques, si és llengua o dialecte, si tal paraula està ben dita, si s’ha d’usar l’article literari o el salat, etc., inquietud que es reflecteix sovint en cartes al director d’un rotatiu.

Quina valoració feis de l’evolució en l’ús de les varietats dialectals? Trobau que es perden les singularitats en favor de l’estandardització?

— Tota llengua coneix dues façanes, dos codis: d’un costat, la llengua històrica, varietat parlada, tendent a la diferenciació, filla de la geografia, la història, la societat, el canvi generacional; de l’altre, la llengua estàndard, normativa, sovint escrita, tendent a la unitat, que afavoreix la intercomunicació entre parlants dels diversos dialectes, a través de l’escola, la ràdio, la televisió, la literatura. Les dues modalitats de llengua solen conviure i s’usen en funció de cada situació sociolingüística: en família, al carrer parlam en mallorquí, que hem après dels nostres pares o dels qui han volgut integrar-se en el nostre sistema lingüístic a través de contactes socials. Ocorre, tanmateix, que aquesta modalitat propendeix a acostar-se a l’estàndard, pel seu prestigi de model culte, escrit; fins i tot en llengües on coneix una llarga tradició pot arribar a substituir-la, com per exemple en francès, que ha tingut per base un dialecte de la langue d’oïl, el francià que, convertit en estàndard, va prioritzar, anys enrere, verbigràcia ‘abeille’ ‘abella’ i va arraconar ‘èp’, ‘ès’, etc. dels altres dialectes.

Quin és el paper de l’escola en la conservació i el foment de les varietats dialectals?

— Tot i la tendència que hem assenyalat del paper anivellador de l’escola, una llengua com la nostra, que ha apostat per un model de llengua participatiu, on els dialectes tenen una potent vigència i una adhesió dels parlants, malda per incorporar, de manera selectiva (per vigència d’ús, extensió, expressivitat) alguns elements dialectals en el seu sistema estàndard. I aquí és on l’escola, sobretot en àrees perifèriques com la del mallorquí, pot tenir un paper rellevant. El professor ha de conèixer la varietat col·loquial de la població on exerceix la carrera i fer entendre als alumnes que alguns dels seus components poden formar part del model lingüístic regional; si, per exemple, un alumne balear escriu ‘jo trob’ per ‘jo trobo’, s’ha de respectar aquella forma beneïda per generacions de parlants des del segle XIII.

S’han utilitzat sovint les varietats dialectals per a la confrontació política, tant al País Valencià com a les Balears. Per què creis que han estat, i són, aquestes varietats l’arma que es fa servir?

— Algunes actituds hostils a la nostra llengua no tenen una base científica sinó estrictament política o ideològica, centrada sobretot en l’entitat del balear –o del valencià– si és part del català o és una llengua diferent. Mostra d’una actitud distorsionadora és la proposta irracional de l’anomenada Academi de sa llengo baleà (sic!), que, amb la dèria de separar el dialecte balear del ‘català’, defensa que l’article salat de la nostra varietat (‘es cavall’, ‘sa cadira’) hauria estat exportat des de les Illes cap a l’àrea litoral peninsular quan és arxisabut que va anar al revés; i a l’hora d’interpretar l’origen de mots com ‘cavar’ es decanta pel fenici (!) i de‘caparrot’ per l’hebreu (!), tot obviant que tant l’un com l’altre són de base llatina. La incompetència ridícula disfressada de ciència barata! D’altra banda, qualque pic les autoritats autonòmiques lamentablement no han afavorit la protecció de la llengua pròpia quan, per exemple, han retirat les subvencions a l’Obra Cultural Balear.

Heu acabat un nou llibre: A l’ombra de les paraules. Com s’hi està, a l’ombra de les paraules?

— És evident que s’està bé, en ple estiu, a l’ombra d’una figuera; semblantment podem dir que les paraules, usant-les, són com els arbres que ens fan un benefici innegable: ens ajuden a expressar els nostres pensaments i sentiments, fruïm amb la seva bellesa (mare, amor, llibertat) o expressivitat, ens esforçam per escatir-ne el sentit primigeni, n’assaborim la riquesa, estam orgullosos de la seva originalitat. Que bé que s’està a l’ombra de les paraules!