Els illencs dels primers ‘souvenirs’

PalmaL’ investigador canari Fernando Estévez González, mort el 2016, és autor de l’assaig pòstum Souvenir, souvenir. Un antropólogo ante el turismo (2019). “En la pompa del consum turístic –diu–, el souvenir representa l’encarnació de la despesa inútil. Com a principal mitjà simbòlic del turisme, aquest petit record, produït a l’engròs, no pot ocultar la seva banalitat, però contribueix a fer tangibles les experiències intangibles del viatge”. 

Durant el boom turístic, no mancaren illencs que trobaren en aquests productes banals una bona oportunitat per fer doblers. Va ser el cas dels pares de la llucmajorera Antònia Salvà Sastre, de 82 anys. “Foren –assegura– els primers a posar una botiga de souvenirs a l’Arenal. S’hi establiren l’abril del 1943, sent jo un infant de sis mesos. El 1947 començaren obrint una merceria, Tejidos Sastre. Aviat l’afluència d’estrangers a la zona feu transformar el local en un punt de venda d’espardenyes i perfums. El negoci anà molt bé i el 1955 s’acabà ampliant per acollir una botiga pròpiament de souvenirs, que es digué Petit Bazar”.

A la dècada dels cinquanta, l’Arenal es convertí en l’epicentre del boom turístic, amb una vintena d’hotels amb noms tan exòtics com Copacabana, Los Ángeles, San Francisco, San Diego, Acapulco, Neptuno i Solimar. “Jo –diu Salvà– tenia 12 anys i ja estudiava idiomes a l’escola. Això facilità molt la meva feina de dependenta a la botiga dels meus pares. Teníem un turisme familiar que repetia cada estiu. En arribar, sempre ens duien algun regal. Ens feien molt de cas”.

Productes locals

Petit Bazar es dedicà sobretot a vendre productes locals. “Teníem peces de pell (cinturons, carteres i bosses), brodats que ens feia gent de les Cadenes, copinyes pintades per un veí i el perfum Flor d’Ametler –el creà el 1920 el palmesà Bernat Vallori”. Amb el temps l’oferta inclouria articles Typical Spanish, amb els quals el franquisme volgué donar una imatge homogènia del país: figuretes de toros, capells cordovesos, vestits de flamenc, botijos i els ‘Jabón Maja’ amb una sevillana en l’embolcall. 

Al cap de pocs anys, Petit Bazar deixà de ser un souvenir i s’especialitzà només en productes de pell. Per contra, a l’Arenal dels anys setanta no aturaren de proliferar les botigues de regals. Moltes s’acabaren omplint de productes sexistes. Es tractava sobretot de postals, davantals, tovalloles i matalassos que promocionaven Mallorca amb dones despullades. Un altre clàssic eren els obridors i clauers amb formes fàl·liques o camisetes amb frases en anglès com “El que passa a l’Arenal, queda a l’Arenal”. Tot plegat alimentava la imatge de les Balears com un exòtic parc temàtic de la carnalitat, l’exponent màxim de l’alegria de viure. Avui Salvà sovint surt a passejar per l’Arenal i es fa creus del que veu. “Ara quasi tots els locals de souvenirs venen el mateix. Em crida molt l’atenció trobar-hi penis de fusta. Em sembla del tot estrafolari. Però si ho ofereixen és perquè es ven”.

“Que bé que es viu a Mallorca!”

A l’altre extrem de l’illa, una vivència diferent de la de Salvà és la de la poblera Bel Crespí Socias, de 83 anys. “A 10 anys vaig començar a fer feina al camp de marjalera, collint patates i mongetes. Em vaig acabar casant amb un marjaler”. El 1971 es feu realitat un caprici. “Sempre m’havia agradat la mar. Compràrem un local d’una filera de botigues diverses que un peninsular estava construint al Port d’Alcúdia. Només, però, el volíem perquè les nostres dues filles petites hi passassin l’estiu en companyia de la padrina mentre el meu home i jo treballàvem a marjal. Els dos dormíem cada nit a sa Pobla, excepte els caps de setmana. Condicionàrem el local amb un llit i una mampara. Era una cosa molt austera”.

Inicialment, Crespí no se sentí temptada pels cants de sirena del boom turístic. “Nosaltres estàvem encantats fent feina a marjal. Ens hi guanyaven molt bé la vida. No teníem cap necessitat d’anar a treballar a vorera de mar”. La cosa, però, canvià aquell mateix 1971. “Una neboda meva es va quedar sense feina i m’animà a obrir un souvenir en el local que acabàvem de comprar. Un germà meu ja en tenia un i em donà una sèrie d’indicacions per arrencar. La meva neboda, però, s’hi posà al capdavant. Jo no en volia saber res”.

L’any següent la neboda va decidir deixar el souvenir per obrir un supermercat, un negoci que aleshores també estava a l’alça. “Llavors jo em vaig sentir en l’obligació d’agafar-lo. Allò implicava abandonar la meva feina a marjal. Vaig batiar el local com a ‘Marlisa’, que és la fusió dels noms de les meves dues filles grans, Margalida i Elisabet. Després vaig tenir un tercer fill”. Va ser així com, de sobte, sense esperar-ho, Crespí es veié despatxant a turistes darrere una barra. “Veníem molts de productes artesanals: culleres i enciameres de fusta d’olivera fetes a Manacor, capells de can Oliver de Felanitx, peces de ceràmica, també de Felanitx, sobretot siurells, que agradaven molt als alemanys. D’Artà també m’arribaven unes camisetes amb ‘Mallorca’ estampada al costat d’una sargantana”. Després tinguérem articles diversos que, en anglès i alemany, contenien frases com “Que bé que es viu a Mallorca!”.

Món nou

Aquell món era totalment nou per a la poblera, que llavors tenia 29 anys. “Jo no sabia idiomes. No entenia els turistes. Els donava un bolígraf perquè em fessin un dibuix del que volien i me n’anava escapada a cercar-ho als prestatges. També em vaig haver d’espavilar per cobrar amb la màquina. En aquells temps no hi havia targetes de crèdit i havia d’anar alerta a l’hora de donar canvi. Al meu costat tenia una dependenta que en sabia tan poc com jo”.

A poc a poc, Crespí va anar aprenent de manera autodidàctica paraules bàsiques en anglès i alemany. “Els turistes no em podien contar la vida, però vaig acabar sabent com es deia tot el que tenia a la botiga i tots els números dels preus”. Malgrat els problemes de comunicació, l’antiga marjalera notà una cosa curiosa entre els seus clients: “Els anglesos i els alemanys se solien evitar. Per ventura era pel ressentiment que arrossegaven per mor de la Segona Guerra Mundial”. El negoci anà tan bé que aviat sorgí la possibilitat d’obrir-ne un altre al mateix Port d’Alcúdia. “En total, n’arribàrem a tenir quatre a la zona, més una botiga de roba. Jo em vaig retirar en fer els 65 anys. Llavors dos dels meus fills s’encarregaren de gestionar-ho tot”.

En girar la vista enrere, Crespí se sent una afortunada. “Quan als anys 80 hi hagué la crisi de la patata a sa Pobla, tanta de sort que teníem souvenirs, que ens permeteren progressar econòmicament”. La poblera reconeix que ara la gent no ho té tan fàcil per emprendre un negoci com ho feu ella fa cinc dècades. Avisa, però, que la seva fou una vida de molt de sacrifici: “Jo entrava a la botiga a les nou del matí i no me n’anava fins a les 11 del vespre. Dinava dins la botiga. Això de dilluns a dissabte. Mai vaig estar de baixa. Diumenge el tenia lliure, però partia cap a sa Pobla a fer dissabte, a posar la rentadora i a preparar el dinar. El diumenge vespre anàvem a missa i, en sortir, fèiem un vermut a Cas Cotxer. Ma mare m’ajudava amb els fills”. Malgrat tot, no hi ha motius per a la queixa: “Per mi allò no era feina, sinó vacances. Jo venia de marjal. Era molt dur estar vinclada sota un bater de sol, suant enmig de la brutor”. 

Postals

A principi dels vuitanta, el negoci de les botigues dels regals també va atreure la llucmajorera Bel Vich Miquel, de 75 anys. “Jo tenia dos fills petits i el meu home treballava de manteniment en els hotels de la Colònia de Sant Jordi. Vaig cercar una feina que em permetés conciliar la vida familiar. I la vaig trobar en un souvenir de la zona que era d’un fotògraf de Santanyí. Ens anà molt bé perquè l’amo ens donà l’opció d’estar al pis de dalt”. En aquells temps l’oferta havia començat a canviar. “Ja no veníem tants d’articles artesanals. Abundaven els productes Typical Spanish i els accessoris habituals de la platja com les ulleres de bussejar, aletes, crema solar i matalassos inflables”.

En una època en què encara no hi havia mòbils, el que no deixà de tenir èxit eren les postals. “Contenien bones fotos de Mallorca i els turistes se les enduien per tenir-ne un bon record o per escriure quatre retxes a familiars o amics. Les seves vacances solien durar una o dues setmanes. Solien ser molt educats”. A la Colònia de Sant Jordi també hi havia souvenirs que oferien un servei especial: “Nosaltres donàvem la possibilitat de revelar rodets de fotos. Altres tenien una somereta que treia a passejar els més petits”. Al cap de set anys, amb els fills més crescuts, Vich deixà aquella feina per la de cambrera d’hotel. Avui els souvenirs que ella i molts altres illencs varen vendre durant el boom turístic decoren milers de cases arreu del món.