Homes a la deriva

Il·lustració: PERE JOANLA KIMBERLEY, que treballa de recepcionista a Tallulah, a l’estat de Louisiana, creu que els homes d’aquesta població estan bojos. “No fumen ni brot”, es queixa, tot i que això no és del tot veritat. Fins no fa gaire, alguns organitzaven baralles de gossos en una escola abandonada.

Tallulah, una localitat del delta del Mississipí, és un indret pintoresc, però no pròsper. Molts dels llocs de treball que hi havia han desaparegut. Els dos centres penitenciaris i el centre d’inserció social del comtat donen feina a uns quants guàrdies, però els reclusos que viuen entre reixes, evidentment, no tenen feina. Tampoc en tenen molts dels joves que passen l’estona a les cantonades fent-la petar i fent de trilers. Al comtat de Madison Parish, on està situada Tallulah, només un 47% dels homes d’entre 25 i 54 anys, el període de la vida més actiu professionalment, estan ocupats.

Els homes de Tallulah tendeixen a tenir un nivell de formació baix: els resultats dels instituts de la zona són pobres fins i tot per al nivell de Louisiana. Antigament, això hauria tingut menys importància: un home amb poca formació acadèmica podia trobar fàcilment feina a la planta serradora o al camp, però la serradora ha tancat i a les explotacions agrícoles dels voltants “ara calen 10 homes per fer feines per a les quals abans en calien 100”, observa Jason McGuffie, pastor protestant. Avui dia ja no n’hi ha prou tenint un parell de braços ferms.

“Si no tens formació, què pots fer?”, pregunta Paxton Branch, l’alcalde. “Si no parles un anglès correcte, ni tan sols pots contestar al telèfon”. Les feines físiques exigeixen més competències que abans, assenyala Katie McCarty, de North East Louisiana Workforce Centres, una agència privada de col·locació. Per ser camioner, es necessita almenys haver completat el primer cicle de secundària per fer-se càrrec de la paperassa, apunta McCarty. Dit d’una altra manera, cal tenir les habilitats mentals d’un adolescent de tretze o catorze anys, i un percentatge desproporcionat dels homes no les tenen.

Orlando Redden passa de la quarantena i fa feines esporàdiques. És corpulent, fort i, segons diuen, treballador, però té dificultats a l’hora d’expressar-se, poca traça amb els números i cap competència capaç de fer que un empresari es redreci a la cadira i prengui nota. Durant la seva vida adulta ha anat fent tombs de feina en feina: s’ha ocupat de les màquines escurabutxaques d’un casino, ha conduït un carretó de forca elevadora i ha fet de conserge de les instal·lacions d’un centre, entre altres ocupacions.

La millor feina que ha tingut és la de conductor del carretó elevador en una fàbrica de silenciadors de tubs d’escapament per a cotxes. Cobrava 10,95 dòlars l’hora, però la fàbrica va tancar. També va perdre la feina de conserge de les instal·lacions on treballava quan un nou cap va fusionar dos càrrecs en un (el de conserge i el d’encarregat de manteniment) i va donar el nou lloc al treballador més qualificat. No fa gaire va trobar feina en una empresa d’obres de pavimentació. És millor que no tenir res, però l’obliga a desplaçar-se més de 50 km cada dia per anar a treballar.

Potser Tallulah és un exemple extrem, però forma part d’un relat que es repeteix arreu dels Estats Units i gran part de la resta dels països rics. En gairebé totes les societats, molts homes gaudeixen d’avantatges injustificats pel sol fet de ser homes. Durant els últims 50 anys, s’ha fet molt per corregir aquesta injustícia, però encara queda força per fer.

La xacra de la dominació masculina és un problema per a les dones i per al conjunt de la societat, però també per als homes com els de Tallulah. La seva concepció del món i del lloc que hi ocupen està modelada per velles creences sobre el paper i l’estatus especials que corresponen als homes en els àmbits laboral i familiar, malgrat que ara aquestes assumpcions ja no s’ajusten a la realitat. A més, els manquen recursos com la formació, la imaginació i la capacitat d’adaptar-se a les noves exigències. En conseqüència, es deixen perdre moltes oportunitats, tant en el camp econòmic com en el personal.

EL 95% DELS MÉS RICS SÓN HOMES

Per als més privilegiats, l’observació de la cançó de James Brown It is a man’s world continua sent certa: el seu és un món d’homes. Un 95% dels consellers delegats d’empreses de la llista Fortune 500 són homes. També ho són el 98% dels arximilionaris fets a si mateixos de la llista de fortunes de Forbes i el 93% dels caps de govern del món. A les pel·lícules populars, menys d’una tercera part dels personatges que parlen són dones i més de tres quarts dels protagonistes són homes. En qualsevol cas, el fet que els esglaons més alts siguin un terreny aclaparadorament masculí serveix de ben poc als homes que ocupen els esglaons més baixos.

La tecnologia i el comerç fan que els països rics necessitin menys treballadors dels que ofereixen eminentment múscul que no pas abans. Una excavadora mecànica pot substituir desenes d’homes equipats amb pales, i un obrer de la siderúrgia xinès és més barat que un de nord-americà. Els homes segueixen dominant les professions de risc, com ara la d’ensostrador i la de taxista, així com les que obliguen a passar llargues temporades lluny de casa, com la de transportista o treballador de plataformes petrolíferes. A més, si la resta de factors són equiparables, les feines brutes, perilloses i incòmodes estan més ben pagades que no pas les segures i netes. Això no obstant, on hi ha diners de veritat és en les feines de caràcter intel·lectual, i és aquí on molts homes queden enrere. Les dones els superen en nombre als campus universitaris de totes les regions tret del sud d’Àsia i l’Àfrica subsahariana. Als estats membres de l’OCDE, els homes només obtenen un 42% de les titulacions universitàries. Als països rics, els nois adolescents tenen un 50% més de probabilitats de suspendre les tres matèries bàsiques de l’ensenyament: matemàtiques, lectura i ciència.

La marginació econòmica que això comporta desgasta la vida familiar. Les dones que avui dia gaudeixen d’una autonomia econòmica molt més gran que les seves àvies poden permetre’s ser proporcionalment més exigents a l’hora de triar parella, i els marits que no són més que una altra boca per alimentar no els acaben de fer el pes.

Que ja no hi hagi demanda per a la mena de feina que un home com Redden faria de bon grat no vol dir que no hi hagi gens de feina. A Tallulah s’hi veuen dones treballant per tot arreu: als motels que acullen els camioners de pas, als restaurants que serveixen bufets lliures amb el peix gat típic de la zona, a les botigues, a les clíniques i a les oficines de les administracions locals. El cas és que, tot i que els homes poc qualificats podrien fer algunes d’aquestes feines, és poc probable que les vulguin o que els seleccionin per fer-les.

A The end of men [La fi dels homes], un bon llibre amb un títol un pèl excessiu, Hanna Rosin apunta que de les 30 ocupacions que s’espera que creixin a un ritme més ràpid als EUA durant els pròxims anys, les dones predominen en 20, entre les quals hi ha la infermeria, la comptabilitat, la cura dels infants i la preparació d’aliments. “La llista de feines de classe obrera que es preveu que creixin està plena de professions assistencials, en les quals sembla que, irònicament, les dones es beneficien dels vells estereotips”, escriu Rosin. Aquests estereotips estan profundament arrelats en l’imaginari dels mateixos homes que condemnen a la marginació, que no es veuen dedicant-se a feines centrades a servir o cuidar els altres, com tampoc no els hi veu la societat.

LA FEINA ASSISTENCIAL LA FAN DONES

Tot i que, en teoria, no hi ha cap motiu que impedeixi als homes dedicar-se a la infermeria o a l’assistència a domicili, els que ho fan són pocs. La majoria d’escoles estarien encantades de tenir més professors que servissin d’exemple als nois, però no hi ha gaires voluntaris. A més, sovint els homes amb un nivell de formació baix són pitjors en qüestions com la puntualitat o a l’hora d’oferir un tracte agradable als clients (encara que no els vingui de gust) que no pas les dones amb una formació equivalent. Per a la classe obrera, l’economia “ha esdevingut més favorable a les dones que als homes”, argumenta Rosin.

Malauradament, la delinqüència continua sent una opció per a homes amb les destreses més diverses, com testimonien les presons de Tallulah. Les persones més disfuncionals del món són pràcticament totes homes. Els homes sempre han sigut més violents que les dones, encara que avui dia siguin menys violents que abans. Ara mateix, als Estats Units són responsables del 90% dels homicidis i representen un 93% de la població penitenciària. També tenen una probabilitat quatre vegades més elevada que les dones de suïcidar-se.

Per a molts veïns de Tallulah, el principal obstacle per trobar feina és que ja han delinquit. El cas de Mikel Davis, un jove educat de 29 anys, és de manual. Va obtenir el títol de secundària fa deu anys i es va “quedar atrapat al carrer”, explica. “No tenia seny. No em dedicava a fer el bé”.

Va començar a traficar amb petites quantitats de marihuana. El van enxampar, va ingressar a la presó i de seguida li van concedir la llibertat condicional. “Des de llavors, estic net”, comenta, però, amb antecedents penals, “trobar feina va ser un infern”. Davis va provar sort a McDonald’s, Arby’s, Chevron i una llarga llista d’empreses. Al cap d’un any, va trobar feina “rentant cotxes sota la pluja”. Ara treballa en una hamburgueseria i s’està formant com a soldador. Quan venia droga, explica, en un dia podia guanyar més que en una setmana fregant taules. Però, a llarg termini, poques vegades surt a compte delinquir. No és manera de mantenir una família.

“SER UN HOME ÉS MANTENIR LA FAMÍLIA”

Redden té tres fills de tres dones diferents. Davis en té dos, de dues dones diferents. Cap dels dos homes viu amb alguna de les mares ni amb els fills. Davis diu que ajuda els seus dos fills: a un econòmicament i a l’altre anant-lo a veure i ajudant a casa seva. Diu que encara té bona relació amb una de les mares, però aclareix: “Tenim una relació sense compromís”.

Ara bé, quan parlen del paper que ha de tenir l’home a casa, tant Redden com Davis sonen com uns predicadors dels anys cinquanta. “Ser un home vol dir mantenir la família”, afirma Davis. “Has de fer el que calgui perquè tinguin un plat a taula; si no, no ets un home”. Ser un home, diu Redden, significa “treballar molt, mantenir els fills, tenir un cotxe i potser algun dia arribar a tenir una casa pròpia”. Davis encara va més lluny: “Posem que tinc fills i que la meva dona ha de treballar; això no és el que hauria de fer una dona. Hauria d’estar a casa amb els fills”.

Per dir-ho de manera diplomàtica, hi ha una certa desconnexió entre aquestes idees sobre el paper que ha de complir l’home i la realitat de la vida a Tallulah. Les dones atrafegades de Tallulah no són ni de bon tros riques, però se’n van sortint, i ho fan sense gaire ajuda dels homes.

Fa cinquanta anys, les normes que regien el matrimoni en la majoria de països rics eren senzilles i sexistes. Si un home deixava una dona embarassada, la parella es casava. Als Estats Units, l’any 1960, un 30% de les núvies van donar a llum durant els vuit mesos i mig posteriors al casament, segons June Carbone, de la Universitat de Minnesota, i Naomi Cahn, de la Universitat George Washington. Després de l’arribada dels fills, l’home tenia la responsabilitat de guanyar diners i la dona la d’ocupar-se de la casa. Hi havia excepcions, però també una comprensió universal de les normes, que la majoria respectaven. Carbone i Cahn asseguren que el 1960 més d’un 80% de les dones amb fills petits es quedaven a casa.

Aquestes normes han canviat. La píldora anticonceptiva, la comercialització de la qual es va autoritzar aquell mateix any als Estats Units, va donar a les dones la possibilitat de regular la seva fertilitat. Era freqüent que les dones més intel·ligents deixessin els estudis universitaris quan es quedaven embarassades. Actualment poden planificar el naixement dels seus fills en funció de la seva carrera professional. La possibilitat d’endarrerir la maternitat és un dels motius pels quals un 23% de les nord-americanes casades i amb fills guanyen actualment més que els seus marits, mentre que l’any 1960 aquest percentatge era de només el 4%. Avui dia, als països rics hi ha poques dones que necessitin el suport d’un home per tenir una família (potser el volen, però no el necessiten).

Les dones estan en una millor posició per exigir la igualtat, cosa que ha fet que molts homes canviessin el seu comportament per respondre a aquesta realitat. Els estudis sobre quin membre de la parella fa certes tasques en les famílies amb dos progenitors palesen un canvi generacional. El 1965 els pares dedicaven setmanalment 42 hores a la feina remunerada, 4 hores a fer tasques domèstiques i 2,5 hores a tenir cura dels fills, segons dades del Pew Research Center. Les mares dedicaven set vegades més de temps a les tasques domèstiques que els pares, quatre vegades més a ocupar-se dels fills i una cinquena part a la feina remunerada, cosa que suposava un total de 51 hores setmanals. En total, els homes tenien dues hores més a la setmana per anar a prendre copes i queixar-se dels xicots de les seves filles.

Si fem un salt en el temps fins al 2011, ens trobem amb la següent situació: hi ha menys tasques domèstiques a fer (gràcies als rentavaixelles i al menjar preparat) i les que hi ha es reparteixen de manera més equilibrada: la mare hi dedica 18 hores setmanals per 10 hores del pare. Els dos progenitors destinen més temps a tenir cura dels fills. Pel que fa a la feina remunerada, la mare hi consagra molt més temps, mentre que el pare hi dedica cinc hores menys. En total, el pare feineja 1,5 hores setmanals més que la mare.

LA FELICITAT DE PARELLA VS. LA RENDA

El mateix estudi del Pew Research Center assenyala que la majoria de parelles no creuen que l’acord al qual han arribat estigui excessivament descompensat. Fins a un 68% de les dones afirmen que passen el temps “adequat” amb els seus fills; tan sols un 8% diuen que n’hi passen massa. A molts pares i mares se’ls fa difícil conciliar la feina i la família de manera equilibrada, però en aquest sentit no hi ha gaire diferència entre els dos sexes: el 56% de les mares i el 50% dels pares opinen que és una qüestió “molt” o “força” difícil.

Tanmateix, aquest estudi és un indicador equívoc del canvi d’actitud dels homes, perquè les famílies sense pare no en formen part. Les parelles parteixen peres per raons diverses, però moltes dones que fan fora de casa la seva parella es queixen que l’home no assumia la part de la feina que li pertocava. I, en aquest sentit, s’observa una gran disparitat entre classes socials. Isabel Sawhill, de la Brookings Institution, argumenta a Generation unbound [Generació sense lligams] que els homes amb estudis universitaris s’han adaptat raonablement bé a una revolució feminista que “sembla que ha passat de llarg dels homes amb rendes baixes”.

El 1970 no hi havia gaire diferència entre les famílies benestants i les menys afavorides pel que fa a la felicitat: el 73% dels nord-americans blancs amb estudis i el 67% dels blancs de classe obrera declaraven que el seu matrimoni era “molt feliç”, observa Charles Murray, un autor de tendència conservadora. En la classe formada pels professionals altament qualificats, la satisfacció respecte al matrimoni va experimentar una davallada dràstica durant els 80, cosa que sembla indicar que, durant un cert temps, els homes i les dones van tenir dificultats per adaptar-se a les noves normes. Des de llavors, però, s’ha recuperat fins a assolir aproximadament el nivell del 1970. Per contra, el percentatge de blancs de classe obrera que afirmen que el seu matrimoni és molt feliç ha caigut fins a un minso 50%, tot i que, d’entrada, avui dia n’hi ha menys que es casen. També al Regne Unit les parelles amb un nivell d’estudis superior tenen més probabilitats de considerar que la seva relació és “extremadament feliç”.

Aquesta diferència es deu, en part, al fet que els homes amb un nivell de qualificació baix tenen menys per oferir que antigament. Als Estats Units, el salari que perceben els homes que només tenen el graduat escolar (als Estats Units s’obté normalment als 18 anys) va caure un 21% en termes reals entre 1979 i 2013. Per als que havien abandonat l’escola abans d’obtenir-lo, es va desplomar fins al 34%. L’evolució va ser millor en el cas de les dones. Els sous de les que disposaven del graduat escolar es van incrementar un 3%, mentre que els sous de les que havien abandonat els estudis abans d’obtenir-lo van caure un 12%.

El canvi és encara més dràstic del que reflecteixen aquestes xifres. En primer lloc, actualment les dones tenen més formació que els homes: la proporció de dones amb estudis iguals o inferiors a l’educació secundària ha passat d’un 32,9% el 1979 (un punt percentual major que la dels homes) a un 11,4% el 2013 (un punt percentual menor). En segon lloc, hi ha molts homes que no treballen. Als Estats Units, el percentatge d’homes de la franja d’edat més activa professionalment (entre els 25 i els 54 anys) que tenen feina ha passat d’un màxim de gairebé el 95% registrat a mitjans dels 60 a només el 84% el 2010. Al Regne Unit, el percentatge d’homes d’entre 16 i 64 anys que estan ocupats ha caigut d’un 92% el 1971 a un 76% el 2013. El percentatge de dones ha augmentat del 53% al 67% durant el mateix període. Per als que tenen un nivell de qualificació baix, la situació és pitjor: el 2010, als Estats Units el 25% dels homes d’entre 25 i 54 anys amb un nivell d’estudis de secundària estaven desocupats; el percentatge d’aturats entre els que no havien completat la secundària era d’un 35%.

No hi ha manera de maquillar aquesta realitat: molts homes de classe obrera ja no tenen la mena d’ingressos o de perspectives que fan que les dones s’hi vulguin casar. Una enquesta recent del Pew Research Center va revelar que un 78% de les dones nord-americanes que mai no s’han casat afirmen que és “molt important” que un possible marit tingui feina estable (per contra, només un 46% dels homes que mai no s’han casat opinen el mateix). En teoria, segons aquesta preferència, els homes que tenen una feina estable haurien de trobar parella. Hi ha aproximadament el mateix nombre de dones que d’homes heterosexuals als països rics, de manera que caldria esperar que tothom s’acabés emparellant. En particular per als pobres, fer-ho és d’allò més lògic. Dos parells de mans poden fer-se càrrec de la feina i els fills amb més facilitat. Els cònjuges poden ajudar-se quan un es posa malalt o ha d’anar a classe en horari nocturn. Però això només funciona si tots dos estan convençuts que el compromís és a llarg termini. Fer projectes amb algú que tems que s’aprofiti de tu durant una temporada per desaparèixer després no té cap sentit.

Això posa en relleu l’altra cara de la moneda del control que ofereixen els mètodes anticonceptius moderns. Quan l’embaràs es pot evitar amb facilitat o interrompre legalment, deixa de funcionar com un camí cap al matrimoni. Fa que els homes que decideixen no comprometre’s ho tinguin més fàcil per dir-se a ells mateixos i a la parella que tenir un fill no formava part del tracte.

No hi ha cap factor que expliqui per si sol la fragilitat de les famílies de classe obrera, però és evident que els canvis econòmics i tecnològics han afectat les normes socials. Alguns acadèmics culpen l’estat del benestar d’haver acomiadat el pare treballador que mantenia la família. Robert Rector, de la Heritage Foundation, un grup de reflexió conservador, es queixa que les dones que formen part dels estrats socials més baixos acaben “casades” amb el contribuent. Les prestacions socials subjectes a un control dels recursos fan que els sigui més fàcil sortir-se’n sense marit i, de vegades, penalitzen el matrimoni. Als Estats Units, una mare soltera amb dos fills que guanyi 15.000 dòlars anuals normalment rebria 5.200 dòlars en bons d’aliments, que passarien a ser zero si es casés amb un pare que guanyés la mateixa quantitat. I aquesta prestació social només és una de les prop de 80 subjectes a un control dels recursos que s’ofereixen als Estats Units.

FILLS CRIATS SENSE PARES

Teena Davison, una cuinera veïna de Tallulah, cria sola quatre fills. Un dels pares és a Texas, l’altre és a prop però s’ha desentès dels nens. “De vegades ajuden, però bàsicament ho faig tot jo”, comenta. Ha deixat d’intentar que els dos homes assumeixin la part de responsabilitat que els pertoca. “No vull passar per això perquè no paren de mentir, saps? Diuen als nens: «Et compraré això», i no ho fan mai”. Així doncs, diu: “Ni em molesto a demanar-los res ni tampoc em faig mala sang”.

Tanmateix, li preocupa que l’absència d’una figura paterna pugui afectar les criatures. Els més grans “diuen males paraules” del seu pare quan els decep. Davison els diu que parin, “perquè, faci el que faci, és el seu pare”.

Les ràtios entre sexes són importants quan es tracta de forjar relacions i el declivi en la fortuna dels homes de classe obrera no fa més que empitjorar la situació. El 1960, entre els nord-americans adults d’entre 25 i 34 anys que no s’havien casat anteriorment, hi havia 139 homes per cada 100 dones, al marge de si tenien feina. (Això passava perquè les dones tendien a casar-se amb homes més grans.) El 2012 només hi havia 91 homes ocupats per cada 100 dones d’aquest grup. “Quan les dones superen els homes en nombre, ells es converteixen en pocavergonyes”, argumenten Carbone i Cahn a Marriage markets: how inequality is remaking the American family [Els mercats matrimonials: com les desigualtats transfiguren la família nord-americana].

Fins i tot un lleuger desequilibri pot tenir efectes considerables. Imagineu un “mercat de les relacions sentimentals” format per deu homes i deu dones, tots heterosexuals. Tothom s’emparella. Ara elimineu un home del mercat. Una dona està condemnada a ser soltera, de manera que potser optarà per pispar-li la parella a una altra dona. Es produeix una reacció en cadena: de sobte, totes les dones estan menys segures en la seva relació. Per contra, alguns homes se senten temptats a triar i remenar en lloc d’establir-se.

A la majoria de països rics, l’oferta d’homes de classe obrera no satisfà la demanda. Entre els nord-americans negres, gràcies a l’empresonament massiu, ni tan sols s’hi acosta. Per cada 100 dones afroamericanes d’entre 25 i 54 anys que no viuen entre reixes, hi ha només 83 homes de la mateixa franja d’edat en llibertat. En alguns barris pobres dels centres urbans dels Estats Units, tan sols hi ha 50 homes negres ocupats per cada 100 dones negres, estima William Julius Wilson, de la Universitat de Harvard. En teoria, les dones negres haurien de ser capaces de casar-se amb membres d’altres comunitats, però poques ho fan: l’any 2010 només el 9% de les dones negres acabades de casar ho van fer amb homes d’una altra raça.

Quan hi ha escassetat d’homes ocupats, com passa als barris pobres de tots els països rics, qualsevol home presentable pot endur-se una dona al llit, però poques confiaran a seguir-lo veient o que es comporti dignament. Kathryn Edin i Maria Kefalas, dues sociòlogues, van preguntar a una mostra de dones de barris pobres de centres urbans per què havien trencat amb la seva parella més recent. Quatre de cada deu van culpar les infidelitats cròniques i flagrants; la meitat es van queixar que el seu home era violent.

Aquesta mena d’experiències fan que les dones de classe obrera desconfiïn dels homes en general. Continuen tenint-hi fills, però rara vegada s’hi casen. Un impressionant 50% dels naixements de nord-americanes sense estudis universitaris són extramatrimonials. Ara bé, en el cas dels titulats universitaris, aquesta xifra és només del 6%. A Europa s’observen tendències similars. Al Regne Unit, el 90% de les parelles amb un bon nivell de qualificació esperen a casar-se per tenir fills, una xifra que contrasta amb el 50% de les que cobren el salari mínim. Brienna Perelli-Harris, de la Universitat de Southampton, i el seu equip van estudiar vuit països europeus i van descobrir que, com menys nivell de qualificació té una mare, més probable és que tingui fills fora del matrimoni.

“ÉS MÉS FÀCIL SENSE HOMES”

La Caitlin (és un nom fictici) és veïna de Hartlepool, al nord-est d’Anglaterra, i es va quedar embarassada per primer cop als 16 anys, en fa deu. Ara té quatre fills, de dos homes. Va partir peres amb el primer (que era peó) perquè no paraven de barallar-se. “N’hi havia prou que jo sortís per la porta perquè muntés una discussió”, diu. No es pot dir que fos un pare modèlic. Ajudava a casa segons el seu estat d’ànim, comenta, i perdre a la PlayStation el posava de mal humor. Ara viu amb una xicota nova. La Caitlin no es fia que s’ocupi com cal dels fills, per això ha fet que deixin de veure’l. Explica que va intentar enganyar les autoritats perquè li paguessin a ell les prestacions per als fills que hauria d’haver rebut ella. Pel que fa al pare del seu quart fill, explica: “Em vaig assabentar pel diari que aniria a la presó per agressió amb resultat de lesions greus”. Ha arribat a la següent conclusió: “És més fàcil sense homes. És més previsible. Almenys jo no tinc el cap ple de pardals”.

Hartlepool té moltes coses en comú amb Tallulah. En el passat va ser una ciutat industrial pròspera, però a mesura que les feines a les fàbriques s’han anat esvaint, la família nuclear ha acabat quedant esmicolada. El percentatge de nadons nascuts fora del matrimoni a Hartlepool s’ha disparat: ha passat del 12% el 1974 al 70% el 2013 (a Anglaterra i Gal·les ha passat del 9% al 48%).

Els nostàlgics diuen que abans la vida era més fàcil per als homes. “Vaig acabar l’escola als 16 anys, el 25 de juliol del 1969, i l’1 d’agost vaig començar a treballar als alts forns”, recorda Dave Wise. “Sempre sabies on treballaries. Si ton pare era als alts forns, tu també hi anaves”. Actualment Wise regenta un centre cívic a West View, una zona degradada de Hartlepool. Un cartell col·locat a fora diu: “Paga als escanyapobres amb la seva pròpia moneda”. La usura és una xacra en aquesta zona.

Els joves de Hartlepool que aconsegueixen obtenir un títol universitari se’n surten prou bé. Però, com passa a la resta de països rics, els nois d’aquesta localitat tenen un rendiment acadèmic pitjor que el de les noies. Llegeixen menys, fan menys deures i són més problemàtics (potser per això els professors donen una nota més baixa al mateix treball si saben que l’ha fet un noi, segons dades de l’OCDE). Raymond Steel, un jove de 19 anys de Dyke House, un altre barri conflictiu de Hartlepool, diu que no ho va passar bé a l’escola. “Perdia l’interès molt de pressa i em portava malament fins que m’enviaven a casa”. A les noies els anava millor, recorda el seu amic Kieran Murphy, perquè “paraven més atenció”. Actualment tots dos aprenen un ofici (lampista i paleta), però ja esperen que la cerca de feina sigui difícil.

Podrien traslladar-se a Londres, on hi ha més feina, però marxar d’un veïnat socialment molt cohesionat es fa dur. A Hartlepool sovint els germans i els cosins viuen a un carrer o dos, cosa que genera una xarxa de suport. Sovint la Caitlin i la seva germana, que també és mare soltera, es donen un cop de mà amb les criatures.

Com passa a Tallulah, a Hartlepool molts homes tenen opinions antiquades. Steel diu que seria “dolent” que la seva futura dona guanyés més que ell: “Et sentiries com si no et guanyessis les garrofes”. Quan els homes i les dones tenen expectatives diferents, les relacions fracassen. Algunes mares que passen dificultats econòmiques encara tenen l’esperança de trobar el marit adequat. Lluiten per la seva independència econòmica i insisteixen a controlar casa seva, assenyala Sawhill. “Sovint fan de porteres i neguen al pare l’accés als seus propis fills”.

Ser mare soltera és molt millor que viure amb una parella violenta, però la inestabilitat crònica de les famílies amb rendes baixes perjudica les dones, els fills i els homes. L’índex de pobresa de les famílies monoparentals formades per una mare soltera i fills és del 31% als Estas Units, gairebé tres vegades la mitjana a escala nacional. Els fills que es crien en famílies desestructurades tenen un rendiment escolar pitjor, uns ingressos menors com a adults i més dificultats per formar la seva pròpia família estable. Als nens els afecta més que a les nenes, potser perquè normalment creixen sense una figura paterna que els serveixi de model. D’aquesta manera, els problemes dels homes socialment marginats passen de generació en generació.

Els homes que mai no es fan càrrec de les responsabilitats familiars (i també els fills que no tenen pare) es perden molts moments de felicitat. Al Regne Unit menys de la meitat dels fills de matrimonis divorciats asseguren que tenen una bona relació amb el seu pare. Redden es queixa del seu fill, que viu amb la mare: “No m’escolta... No tenim una relació tan estreta com jo voldria”.

SUÈCIA: 60 DIES PER PATERNITAT

Suècia ha sabut fomentar la igualtat entre sexes millor que la majoria de països, i el seu èxit es fa particularment palès en la criança dels fills. És impossible xutar una pilota en un parc d’Estocolm sense topar amb un home barbut que empeny un cotxet. Fredrik Blid és enginyer i s’ha emportat dos dels seus fills a fer un volt. “L’escola bressol està tancada”, explica. Blid i la seva parella (que treballa de directora artística en una empresa que fabrica articles per a nadons) es reparteixen al 50% la cura dels fills. Si un dels nens es posa malalt, es prenen un dia lliure alternativament. No en van parlar abans de ser pares. “Va ser una cosa natural”, comenta.

Potser sí. En aquest cas, però, les dècades d’esforços per fomentar la igualtat de gènere del govern suec han donat una empenta a la natura. Gràcies a aquesta feina de l’executiu, Suècia sol obtenir les puntuacions més altes en l’índex d’oportunitats econòmiques per a les dones elaborat per la unitat d’intel·ligència de l ’Economist. La generositat de la legislació en matèria de baixes de maternitat i paternitat impulsa i modela la igualtat que s’observa en la criança dels fills. Cada parella té dret a 480 dies de baixa per cada fill (entre tots dos). El govern paga al progenitor que es queda a casa fins a 946 corones sueques diàries (uns 101 euros) per substituir els sous perduts. Seixanta dels 480 dies estan reservats per a l’home i, si no els aprofita, es perden. El govern ofereix una bonificació de fins a 13.500 corones sueques (uns 1.445 euros) per fill a les parelles que agafen els mateixos dies de baixa cadascun.

Aquestes polítiques han tingut un efecte: el percentatge de dies de baixa per paternitat que agafen els homes s’ha quadruplicat, ha passat d’un 6% el 1985 a un 25% el 2013. Però el govern no està satisfet. Veu el repartiment desigual de la criança dels fills com un dels obstacles que encara persisteixen perquè les dones cobrin tant com els homes. Dos partits suecs petits (un és el Partit Feminista, finançat per Benny Anderson, d’ABBA) volen obligar els homes a assumir un 50% del temps de baixa concedit als progenitors.

Això és anar massa lluny per a molts suecs, en particular per als que tenen feines manuals. Sovint els suecs de classe obrera guanyen molt més que les seves dones, gràcies a la fortalesa dels sindicats en sectors molt predominantment masculins. Quan una cambrera guanya 20.000 corones (uns 2.141 euros) al mes, que el seu marit que treballa a la construcció per 50.000 corones (uns 5.353 euros) al mes agafi la baixa té un cost considerable, diu Karin Svanborg-Sjovall de Timbro, un grup de reflexió de tendència liberal d’Estocolm. Molts consideren aquest cost poc raonable. Entre els treballadors que tenen feines intel·lectuals, els sous són més igualitaris i hi ha una cultura menys masclista, així que hi ha més equilibri a l’hora d’assumir la criança dels fills.

La política en matèria de permisos parentals funciona bé per a les dones amb un nivell de qualificació alt, moltes de les quals treballen per a l’administració, que no té cap inconvenient a adaptar-se a les seves absències prolongades (el 65% dels càrrecs de direcció del sector públic els ocupen dones). Tanmateix, per a les dones que tenen feines intel·lectuals al sector privat ha tingut efectes contraposats. Els empresaris saben que les candidates joves que es postulen per a una feina probablement demanaran molt de temps de baixa. Evidentment, cap d’ells no reconeixeria que les discrimina, però resulta xocant que el 25% de les dones que es dediquen a professions de caràcter intel·lectual tinguin contractes temporals i el 50% treballin a temps parcial (gairebé la meitat afirmen que voldria treballar a jornada completa, però no troben cap vacant).

Alguns homes escandinaus liberals troben el seu nou paper desmoralitzador. Karl Ove Knausgaard, un novel·lista noruec casat amb una sueca, escriu sobre com se sent: “Passejo pels carrers d’Estocolm, moderns i feminitzats, amb un home vuitcentista furiós a dins meu”. És d’esperar que els novel·listes estiguin contrariats, però el cas és que no són els únics. En una enquesta recent, el 23% dels homes suecs van donar suport al partit d’extrema dreta Demòcrates Suecs (DS), més del doble que el percentatge de dones. En altres països europeus s’observa una tendència semblant: els homes tenen moltes més probabilitats que les dones de votar partits de protesta com el grec Alba Daurada, l’hongarès Jobbik, el neerlandès PVV i el francès Front Nacional.

DS és un partit antiimmigració: els seus partidaris temen que una munió de refugiats procedents de Somàlia i Síria portin l’estat suec a la bancarrota. D’altra banda, el partit també es revolta contra el que William Hahne, dirigent de DS, anomena “el feminisme radical”. La formació vol reinstaurar un sistema tributari basat en la família que afavoriria les llars mantingudes econòmicament per un sol membre. Hahne, un exparacaigudista ros i ben plantat que el 2010 es va haver de disculpar per haver-se emborratxat i posat violent en un bar a Islàndia, es queixa que “avui dia, a Suècia, que un home sigui masculí es veu com una cosa dolenta”.

ENYORANÇA DEL REGNAT PATRIARCAL

Alguns partidaris dels Demòcrates Suecs són homes que han quedat enrere en la transició de la indústria cap als serveis que experimenta l’economia sueca, apunta Asa Regner, la ministra d’Igualtat de Gènere del país escandinau. Altres fan seva una concepció “molt antiquada” de la família que la majoria ha deixat enrere però que una minoria enyora profundament. Molts, especula Regner, “voldrien un país que senzillament ha deixat d’existir”.

Ajudar els homes no és fàcil. “Se’ns fa molt difícil connectar-hi”, explica Carol Walker, de Relate, una organització benèfica que ofereix atenció i suport psicològics. “No volen parlar de les seves relacions, de vegades”. Aquest encasellament basat en els estereotips és més significatiu en períodes de vaques magres. Les parelles més afectades per la crisi econòmica tenien vuit vegades més probabilitats de separar-se que les que no n’havien notat l’impacte, segons un estudi promogut per Relate titulat Relacions, recessió i recuperació. Com sempre, la connexió funcionava tant en un sentit com en l’altre: el mateix estudi va constatar que una relació inestable a casa dificulta que es progressi laboralment.

Perdre la feina pot afectar la libido dels homes. “Si sempre han sigut forts i, de cop i volta, se senten desemparats, la situació els pot causar problemes sexuals”, assenyala Walker, que treballa al nord-est d’Anglaterra. Hi ha homes que senten que han perdut la virilitat si la seva parella guanya més que ells. “Ser un home tradicional en un món no tradicional és complicat”, comenta Walker.

Si ofereixes suport psicològic a un home, és probable que el rebutgi. El mateix concepte és poc viril, senten alguns, per bé que sovint és força efectiu. Amb tot, hi ha maneres d’aconseguir que els homes parlin dels seus sentiments. John Errington és un excamioner que s’encarrega d’una “barraca masculina” (de l’anglès men’s shed ) situada a Wingate, una localitat de prop de Hartlepool que havia viscut en gran part de la mineria. Es tracta literalment d’una barraca on hi ha una diana per jugar a dards i un fogó per fer te. Els homes del poble s’hi reuneixen per fer-hi coses constructives, com plantar hortalisses o fer de manetes. Mentrestant, fan petar la conversa. Alguns han perdut la feina o la dona, d’altres només hi van per entretenir-se. Hi ha almenys un voluntari que rep formació per saber detectar els senyals d’alerta de la depressió o el suïcidi.

Hanna Rosin parla de les “dones plàstiques”, que s’adapten hàbilment als canvis econòmics i socials, i dels “homes de cartró”, que són incapaços d’adaptar-s’hi i queden enrere. No va gens desencaminada. De tota manera, les barraques demostren que alguns homes ho intenten. No fa gaire, un dimecres a la tarda, quatre homes de Wingate es van trobar per xerrar i cuinar un panacalty, un estofat típic de la zona fet amb vedella en conserva, patates, pastanaga, porros i cols de Brussel·les, tot molt ben regat amb brou de vedella. “Em fa sortir de casa”, comenta Ken Teasdale, que és viudo. “Ens ajudem entre tots”, diu Barry Setterfield, fuster jubilat. El moviment de les “barraques masculines”, que s’ha apropiat amb astúcia d’un dels àmbits històricament exclusius dels homes que no se sol associar amb el poder o l’estatus (les barraques o els coberts), va començar a Austràlia i s’ha estès al Regne Unit, Finlàndia i Grècia. Al comtat de Durham, on es troba Wingate, n’hi ha més de 40. Els seus adeptes afirmen que estalvien diners a l’erari públic mantenint els homes fora de l’hospital. Els participants estan encantats amb la iniciativa.

COM ADAPTAR L’ESCOLA ALS NOIS

Les barraques posen de manifest que els homes de classe obrera han canviat amb el temps. Avui dia és molt més probable que canviïn bolquers que a l’època dels seus pares, o que planxin la roba, potser mentre miren un partit de futbol a la televisió. Malgrat això, no han canviat tan de pressa com el món que els envolta. I el món encara no ha acabat de canviar.

Les feines que només recompensen el múscul no tornaran, de manera que els homes hauran de treballar el cervell. Diversos països experimenten per trobar estratègies que facin l’escola més estimulant per a les criatures d’una manera que també apreciïn els nens. L’OCDE proposa oferir-los llibres que trobin divertits de veritat: sobre figures de l’esport, posem per cas, o sobre dracs. Christina Hoff Sommers, del grup de reflexió American Enterprise Institute, proposa donar als nois artefactes perquè els remenin i concedir-los més pauses perquè puguin sortir a córrer pel pati i deixar anar les tensions. Tot plegat són mesures útils que potser les noies apreciarien igualment. Una millor percepció dels prejudicis contra els nois per part del professorat també hi contribuiria, així com la presència de més docents homes.

El fet que hi hagi homes a les aules no només fa més diversa l’experiència dels infants, sinó que, a més, els professors serveixen d’exemple d’homes que són disciplinats i alhora s’ocupen dels altres. Els nois han de saber que la seva feina no serà com la de les figures de l’esport sobre les quals llegeixen i també que, un cop s’ha descarregat l’energia al pati, és important ser puntual i comportar-se correctament. Com diu la màxima de Guillem de Wykeham, les maneres fan l’home, especialment al sector serveis.

És inevitable que, al llarg dels pròxims anys, creixi el nombre d’homes que guanyen menys que les seves parelles. Per compensar-ho, hauran de fer més tasques domèstiques. Hi ha pocs indicis que facin pensar que les dones vulguin mestresses de casa en versió masculina. Tanmateix, si bé no volen un home que faci totes les feines de casa, sí que en volen un que en faci més. I, en últim terme, fer més feines de casa podria fer més feliços els homes que tenen feines físiques, perquè els faria forjar relacions més satisfactòries. Com posa de manifest l’experiència dels homes que tenen feines de caràcter intel·lectual, les aliances més igualitàries poden resultar tan satisfactòries per als homes com les relacions pastades a l’antiga.

Els homes que conviuen amb una dona en termes més igualitaris poden establir una relació més pròxima amb els fills. Els pares poden descobrir que els agrada ser atents, cosa que, sense cap mena de dubte, faria bé als fills, sobretot als nens. Com es lamentava un home a qui el seu pare va abandonar el Dia del Pare del 2008: “Els pares són mestres i entrenadors. Tutors i models de conducta. Són exemples d’èxit i són els homes que ens empenyen constantment cap al triomf. Però si som honestos amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que també hi ha massa pares absents, pares que estan absents de massa vides i de massa cases. Han abandonat les seves responsabilitats actuant com nens en lloc d’actuar com a homes. En conseqüència, els fonaments de les nostres famílies són més febles”.

Aquestes paraules les va pronunciar l’actual president dels Estats Units. Hi ha molts nois sense pare que se’n surten, però aquest argument, que molts pensadors més conservadors comparteixen, és assenyat. Hi ha moltes maneres de ser un home, però no totes són igual de dignes.