Home pelut, valent i forçut; home pelat, pardal acabat

PalmaAlguns en tenen tant que se’ls poden agafar a manades de damunt les espatles o el pit. Altres, en canvi, voldrien una barba espessa com la dels actors de Bollywood, però s’han de conformar amb un barbó de boc i quatre pèls borrers. Una cosa pareix certa: en el cas dels homes, tenir molts de cabells i una barba atapida és una moda que sempre s’usa. D’altra banda, deixar-se el pèl del cos o llevar-se’l és una qüestió sotmesa a tendències més volanderes. Sigui com sigui, hi ha una dita que ha resistit al pas del temps: “Home pelut, valent i forçut; home pelat, pardal acabat”,

Pèl i cabell. Tot i que poden semblar sinònims, pèls i cabells no són exactament una mateixa cosa. Segons els diccionaris, els pèls són els filaments que neixen a la pell de la majoria dels mamífers, com són les persones. En canvi, els cabells són els pèls que cobreixen el cap. Aquesta distinció és ben igual que en castellà. En aquesta llengua, però, ‘pelo’, dit en singular, ha pres l’ús, segons el diccionari de la RAE, de ‘cabello de la cabeza humana’ i és sinònim de ‘cabellera’ o ‘melena’. Per això, en castellà podem dir “Me acaban de cortar el pelo”. En canvi, si en català deim “Ara venc de tallar-me el pèl”, estarà mal dit, perquè en anar a la perruqueria, allò que ens tallam són els cabells.

Polseres, mostatxos i barbó. Poca gent sap que, antigament, de les patilles, en deien polseres. De fet, el DCVB defineix ‘polsera’ com ‘pèls que creixen damunt els polsos, entre l’orella i l’ull’. I de ‘pols’, aquest mateix diccionari en diu que és ‘la part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial’, és a dir, és un mot sinònim de ‘templa’. Ja fa dècades que ‘patilla’ ha passat per damunt de ‘polsera’, fins a fer desaparèixer el mot genuí de la parla habitual. Tot i això, l’Alcover-Moll especifica que ‘patilla’ és una paraula presa del castellà. Fa uns anys era habitual que la majoria de la gent es referís amb el nom de ‘mostatxos’ a la porció de pèl que alguns homes es deixen créixer entre el nas i el llavi superior. Ara, però, la majoria de les persones utilitzen la forma ‘bigots’, que, tot i ser correcta, és aquella que més s’assembla a la castellana ‘bigotes’. Una cosa diferent són les mostatxeres, que no són de pèl, sinó de llet, de gelat, de iogurt o de restes de menjar en general. “Torca’t els morros, que dus les mostatxeres plenes del quètxup de l’hamburguesa”. A aquesta relació de mots genuïns substituïts per altres d’incorporació més tardana encara n’hi hem d’afegir un altre. De poc ençà al barbó, que és el moixell de barba que els homes just es deixen a la part inferior de la barra, gairebé tothom s’hi refereix amb la paraula castellana de ‘perilla’.

Cambuix i muixell. Si de bon dematí a una persona li deim “Mem, i que no t’has mirat al mirall? Saps quin cambuix que dus!”, és segur que entendrà que va molt descambuixat, és a dir, despentinat. Perquè els verbs ‘descambuixar’ i ‘escambuixar’ (utilitzats a Mallorca i Menorca) venen de ‘cambuix’. Tot i que el DCVB no recull el significat de ‘cambuix’ com a ‘manyoc de cabells despentinats’, és amb aquest sentit que l’utilitzen les persones que encara el fan servir. S’ha de dir, però, que en origen ‘cambuix’ era una peça de roba que les dones utilitzaven per subjectar-se els cabells. Si qualcú ens diu “No t’eixanquis tant o apuja’t els calçons perquè mostres tot el moixell”, necessàriament haurem d’entendre que allò que mostra és el pèl de la zona púbica. Metafòricament, ‘moixell’ (pronunciat ‘muixell’ moltes de vegades) fa referència a l’aparell sexual, especialment de les dones. “Et vols tocar el moixell?!”, podem dir a qualcú per fer-li un retret. Tanmateix, un moixell no és més que un manat, un feix o un bolic de matèria tèxtil.

Fer la clenxa és fer la bona. N’hi ha que la duen a la dreta, altres a l’esquerra i també n’hi ha que es pentinen cap enrere i, per tant, no en duen. Allò cert és que la clenxa és el solc que ens feim al cap quan ens pentinam. Fer la clenxa a qualcú és fer-li la bona, amb la intenció d’obtenir-ne un benefici. S’assembla a l’expressió “anar-li així com el pèl li jeu”, és a dir, no anar-li en contra o anar-li de les seves, perquè la relació amb tal persona no ens resulti desfavorable. “M’estim més un pèl de ma mare que no ta mare tota sencera” és un exemple de frase feta per contrastar la suposada qualitat humana de dues persones. D’una persona astuta, se’n diu que “és tan viva que xapa un cabell a l’aire”. A la qüestió peluda, però, habitualment li atribueixen connotacions sexuals i dobles sentits, perquè ja se sap que “allà on hi ha pèl, hi ha alegria” i que sempre “estira més un pèl de… que qualsevol altra cosa”.