“He passat d’estar dins un iot a dormir al carrer”: com un milionari acaba vivint a l'aeroport de Palma

Bartolomé Binimelis Seguí té 65 anys i seu a un banc de la planta 0 de l’aeroport de Palma, on resideix actualment. Només té una bossa de mà de quadres, una jaqueta i un quadern on escriu la seva vida en majúscules. El relat comença pel que viu actualment i acabarà en el dia que va néixer. De llavors ençà la vida li ha canviat completament. “He passat d’estar dins un iot a dormir al carrer”, corrobora. 

"I ara em queda una pensió de res i he fet feina tota la vida. No aguant el sistema d'aquest país", diu. Actualment viu a l'aeroport perquè quan va abandonar el programa Casa Oberta de Projecte Home, on estava ingressat, va telefonar a un amic i li va dir que vivia allà. "Em va dir que aquí s'hi estava calent i era l'hivern i vaig venir", recorda.

Va néixer al barri del Molinar, a Palma, el novembre del 1960. “Som sagitari i això marca el meu caràcter. Per mi, és o tot o res”, explica. Va cursar BUP a Sant Josep Obrer i en després va fer el grau de Formació Professional d’administratiu. En acabar-lo es va ficar “de ple” en la música amb el grup Europa, una banda que havia fet amb quatre amics, amb la qual anaven a tocar per “tot Mallorca”. Però va deixar la música perquè la seva il·lusió era comprar-se un vaixell i "veia que amb la música no ho podria fer”. 

Va llogar una discoteca al carrer de Despuig de Santa Catalina a gairebé 24 anys. L’establiment es deia pub Senda i entre canyes de bambú hi tenia un lleó que nomia Jackie que li va regalar “el mag Rosas”. “Es passejava per l’Arenal amb un lleonet petit i quan es va fer gros el regalava i jo li vaig dir que el volia. El tenia dins la discoteca i els clients el tocaven i després, en acabar la festa, el treia a passejar com un ca”, conta. De fet, té una cicatriu a un dit perquè un dia, mentre jugava amb el lleó i un coixí, Jackie el va mossegar. 

Binimelis va traspassar el Senda perquè “hi va començar a anar mala gent”. Però va poder complir el seu somni i es va comprar un vaixell, concretament “un puma 38 de dotze metres que valia 10 milions de pessetes”. Li va posar de nom JASMA, que significa Jaime Ismael, el nom del seu primer fill. Mesos després, el senyor que havia agafat el local, que tenia una agència immobiliària, li va oferir feina. Binimelis va acceptar la proposta i va vendre tres pisos a tres hostesses en un mes i mig. “Amb tres vendes vaig guanyar el que guanyava un altre en tot l’any. El sou base eren 30.000 pessetes cada mes i en vaig guanyar 300.000 només en un”. 

Així va poder obrir la seva pròpia empresa: Immobiliària Escobar. Va llogar un títol d’agent de la propietat immobiliària (API) a un advocat. “Ell no en sabia, d'immobiliària, i jo ho feia tot”. El negoci funcionava bé. “Tenia dues secretàries i cinc comercials”. Però en aquell moment va arribar a Espanya la crisi del petroli i es va arruïnar. “Moltes vendes varen tornar enrere i vaig haver de tancar. Em vaig quedar arruïnat i vaig tornar a ca ma mare”, detalla.

Així doncs, es va haver de reinventar. “Vaig veure que la gent venia els pisos grossos de tres dormitoris per tenir doblers i vaig pensar a vendre’n de petits”, conta. D’aquesta manera, va començar amb els apartaments Olívia a Son Caliu, gràcies a un préstec que va demanar a Sa Nostra. “Vaig fer devers 30 operacions i, quan em vaig recuperar, vaig muntar el grup Binimelis”, explica. 

De Son Caliu va passar a Las Palomas (Palmanova), on va fer una operació de 80 apartaments. També es va associar amb un francès que llogava vaixells i Binimelis li gestionava la part immobiliària. “Vaig créixer molt, amb un patrimoni de fins a 2.000 milions de pessetes, que són 12 milions d’euros”, relata. 

Denuncia que qui li signava els préstecs per fer aquestes operacions a Sa Nostra es quedava una comissió. L’abril del 97 va reconvertir 220 aparthotels d’Illetes en edificis residencials. “En un dia vàrem signar préstecs de les 10 del matí a les 22 hores del vespre”, recorda. "Per culpa d’Unió Mallorquina, que va inventar la llei de la moratòria, que establia que en cinc anys no es podia construir, em vaig tornar a arruïnar. A mi em va agafar amb solars, plànols segellats per arquitectes, però que encara no tenien els permisos dels ajuntaments i no me’ls varen poder signar”, lamenta. 

Com que no podia construir ni vendre, “s’ho va quedar tot Sa Nostra”. “Al banc ja ni m’agafaven el telèfon. Em vaig ficar un poc al món de les drogues i vivia amb l'esquena dreta, dels meus amics que em varen compensar el que havia pagat jo. I aquí va néixer el meu fill petit, Tomeu" diu. Actualment, és amb qui té més relació de la seva família, perquè amb el seu fill gran no en té i amb les seves germanes, tampoc.

Ja no podia tenir res al seu nom perquè "era morós” i del 2006 al 2008 va agafar una societat a mitges amb un propietari d’una discoteca. “Li vaig dir, tu poses el nom i ens donaran els préstecs”, recorda. Però va arribar la crisi immobiliària del 2008 i va tancar el negoci. El 2011 va haver d’entrar a la presó perquè, fins a aquell any, un amic seu que era advocat li havia “endarrerit tots els tràmits fiscals”, segons exposa. “Al final hi vaig haver d’entrar”, conta. 

Quan va sortir l'any 2017 estava "cansat del sistema” i va decidir partir d’Espanya. Un amic seu li va pagar el bitllet d’anada a la República Dominicana. “Vaig anar allà a morir-me”, diu. Quan va arribar al Paraguai “ja estava malament” i va decidir tornar després de parlar amb un fill. “Al Paraguai no hi havia la mar i això m’angoixava molt”, recorda. En tornar, va viure tres mesos a ca la seva germana i després va anar “de casa d’amic en casa d’amic”.

Va decidir anar a Projecte Home perquè el Nadal de 2023 es va ficar en el món de l’alcohol i les drogues. “Em vaig passar. El meu fill va tornar de Sevilla, on estudiava, i no el vaig ni veure”, diu amb veu tallada i entre llàgrimes. “Va ser quan vaig dir: s’ha acabat”, recorda. 

Va començar al programa Arrels de Projecte Home i més tard va ingressar al programa Casa Oberta. Actualment, resideix a l’aeroport, però ha retornat a Arrels. Ara mateix té clar que vol continuar amb aquesta ajuda perquè vol anar-se’n al Carib. “I me n’hi vull anar desintoxicat”. Aquesta frase i recordar que els deutes pels quals el varen tancar a la presó prescriuen enguany són dues de les poques coses que el fan somriure avui dia. 

Tot i que dorm a Son Sant Joan cada dia, assegura que durant el dia no hi és "mai". "Sempre faig coses per Palma, tenc l'agenda plena de coses", recalca. Alguna vegada ha anat a Ca l'Ardiaca a dutxar-se, però diu que no hi tornarà "més" perquè, segons assevera, "allà roben". Per això, ara va al club nàutic de Palma o de Can Pastilla. Per menjar, va als menjadors socials que hi ha a Palma, no compra queviures perquè "la pensió no dona per molt", subratlla.

Actualment, beu alcohol "a vegades". "Perquè me n'avorresc", justifica. Encara això, assegura que ara es troba "bé" perquè fa el que vol. "No tenc cap compromís, vaig a Arrels, vaig a fer alguna cervesa amb amics i més coses", conta. Recorda que a principis dels 2000 va tenir una depressió "total". "Era per suïcidar-se, però ara ja han passat tantes coses que ja no és així", conclou.