“Les habitacions dels hotels són com els ous Kinder”

PalmaSara del Mar (Las Cabezas de San Juan, Sevilla, 1970) surt d’una reunió a la seu de la UGT a Palma amb una camiseta vermella en defensa dels drets a l’hoteleria. Se la lleva amb un gest enèrgic que fa onejar la cabellera. No li importa la calor aferradissa. Demana, resolutiva, on s’ha de posar per a les fotografies mentre es recol·loca els cabells. L’esquena al descobert deixa veure tatuatges per tota la pell. Al braç esquerre hi destaquen la plana d’un paleta i un cabdell de llana amb dues agulles. “Els meus pares sempre varen ser molt feiners, tota la vida al camp. Eren analfabets i, de grans, varen anar a escoles d’adults per treure’s els estudis bàsics. Ma mare deia que no volia haver de signar amb una creu. Mon pare va fer de paleta i a ella sempre li ha encantat cosir. Fa uns vestidets de bebè preciosos. Té unes mans increïbles”.

La presidenta de les Kellys a les Balears va créixer envoltada de camps de cotó, remolatxa i gira-sols. Va ser bona nina i mala estudiant. “Mon pare va anar a l’institut a demanar per mi i la tutora li va dir que no em coneixia. Ell no s’ho podia creure, perquè em veia agafar l’autobús cada matí. La professora li va dir: ‘Sí, l’autobús el deu agafar, però aquí no ve’”. Mai no va pensar què volia ser de gran. Va estudiar un any d’Agrària, va començar un cicle formatiu d’Electricitat, i tampoc. “Quan tenia devers 12 anys, mon pare ens treia de l’escola, als germans, i collíem cotó durant dues o tres setmanes. Eren els 80. La infància protegida no existia. Avui es consideraria explotació infantil, però en aquella època era normal”.

Fugir del camp

Les esgarrinxades a les mans i la duresa de la feina la varen fer fugir del camp. A 16 anys va començar a fer feina com a interna a casa d’uns senyorets sevillans. A 22 anys va tornar al poble, va pintar vorades i instal·lacions esportives municipals. “Allà on m’enviaven, hi anava”. Es va casar i va recalar a Mallorca, animada per dos germans que ja s’hi havien instal·lat. “Ells varen acabar partint i jo m’hi vaig quedar. Em vaig divorciar i tota la meva vida l’he feta aquí. Quan vaig arribar, tot em va semblar preciós. Els pobles d’on venc són camp i més camp. Si no hi ha conreu, només hi ha terra fins allà on arriba la vista, sota una calor impressionant”.

Al cap de dues setmanes ja tenia contracte a un hotel de Magaluf. Fa 28 anys que fa feina a l’hoteleria –23 al mateix hotel–, amb una única aturada de pocs mesos quan va néixer la seva única filla. No recorda la primera habitació que va fer, però sí el ritme ‘fordista’. “Me’n va impactar la velocitat. Jo venia de fer feina d’interna i feia net com si fos ca meva. Un hotel és una altra història, però aprens els trucs de l’ofici i a fer feina sota pressió”. Va començar netejant 20 habitacions. Ara, ja com a subgovernanta, en fa 24.

La professió l’ha obligada a tenir “molta paciència”, a respirar abans d’empènyer els poms de les portes. “Les habitacions són com els ous Kinder. Fins que no n’obres la porta, no saps què t’hi trobaràs. N’hi ha que són irreconeixibles i et demanes: ‘De veres aquesta persona tindria ca seva així?’. Amb els anys, pots endevinar la nacionalitat dels clients pels productes d’higiene, per com deixen l’habitació i els petits detalls”. Espanyols, francesos i italians van dins el mateix sac. “Són bastant endreçats. Guarden les coses i ho solen deixar tot recollit. Potser hi influeix la desconfiança que els toquin les seves coses”. En canvi, “els anglesos són molt més desendreçats i els és ben igual deixar la maleta oberta, la roba neta mesclada amb la bruta i el maquillatge escampat pertot”. “I si trobes la paperera plena de síndria, meló o cireres, segur que són russos. Mengen molta fruita i pipes de gira-sol ben petites, de les negres”.

No tocar maletes obertes

Les regles de Sara inclouen no tocar mai una maleta damunt el llit. “Podrien dir que n’he manipulat les coses”. Què és el més fort que ha vist en una habitació? “Fa uns dies vaig trobar totes les tovalloles plenes de sang. També substàncies il·legals i juguetes sexuals. Una clienta va deixar el Satisfyer davall el coixí i el vaig posar damunt la tauleta de nit per poder fer el llit. També trobam preservatius tirats per terra i gent que t’obre despullada”.

Sara desmunta la creença que els grups de hooligans són el dimoni per a les cambreres de pisos. “En absolut. Mentre estan allotjats, gairebé no donen feina. Surten tota la nit i dormen tot el dia. Toques a la porta i només els sents cridar ‘Noooo’. Els deixes les tovalloles i continues. Quan se’n van, aleshores sí que t’has d’arromangar”.

El rànquing de les habitacions més complicades l’encapçalen les habitacions en què s’allotgen nadons. “La culpa és dels pares, no dels infants. Hi ha bolquers per terra, biberons, xumets, arena de platja... pertot. Sembla que s’hi hagin mudat”.

El ritme de feina s’ha incrementat amb el canvi dels hàbits de consum turístic. De les vacances llargues, en família, s’ha passat a les escapades. “Abans els clients quedaven 15 dies i els acabaves coneixent. Ara les estades són de tres dies com a molt. Reserven a darrera hora i pràcticament cada dia tens sortides”. Sara guarda les propines dins una guardiola i, quan acaba la temporada, es troba amb un pot amb 1.000 euros. “Abans hi havia companyes que podien arribar a fer-ne 900 en un mes. Això ja no existeix”.

Els llits elevables li han canviat la vida. “Ja no els he d’arrossegar per fer-los. Pitj una palanca amb el peu, s’aixeca i els puc moure amb un dit. Veus el terra i el pots netejar sense forçar tant l’esquena”. En canvi, les Kellys continuen patint mal “sobretot, a les cames, els genolls i les espatlles” perquè les modes de decoració han deixat establiments amb més vidre. “Cada vegada hi ha més mampares i superfícies que has de fer net amb els braços aixecats contínuament”.

Als clients habituals els fa figures amb les tovalloles. Al mòbil té fotografiat tot un zoològic de cotó arrissat i immaculat. “Faig elefants, tortugues, cans, ossets... Ho vaig aprendre mirant vídeos a TikTok. Ho faig perquè m’agrada. A vegades som a l’altre extrem del passadís i sent una clienta cridar d’alegria quan obre la porta i veu una figura nova. Això també forma part de la feina”.

Quan ella és clienta, no és exigent. “No inspeccion res. Només pens en la feina que deu haver tingut la companya. Recull els fems, deix les tovalloles plegades damunt el llit i propina. Sempre. És una qüestió de respecte”.

Sindicalisme

Va arribar al moviment sindical gairebé per casualitat. La varen convocar a una reunió i en varen sortir amb els estatuts de l’associació de les Kellys a les Balears signats. Hi va entrar com a vocal. Amb el temps, va acabar fent un pas endavant. “Don la cara, però darrere hi ha moltes dones que fan feina pels drets de totes, igual que jo”. Al principi, els sindicats les miraven amb recel: “Amb el temps varen entendre que no érem cap amenaça. Hi havia masclisme contra nosaltres a tota la societat”.

Si tingués al davant els empresaris hotelers, què els diria? “Que una bona part dels seus beneficis surten de la nostra salut. Entenc que una empresa ha de guanyar doblers, però no que aquests guanys gairebé mai arribin a les plantilles”. No recomanaria a cap al·lota jove fer de cambrera de pisos –“Ni parlar-ne. Que cerqui una altra cosa. A fer net, sempre hi serà a temps”–, però reconeix com una victòria de les Kellys “haver deixat de ser invisibles i que la gent sàpiga que darrere una habitació hi ha una persona”. El repte ara és aconseguir la jubilació anticipada per a un gremi format, sobretot, per dones “migrants i peninsulars, amb una mitjana d’edat de 40 anys i una gran quantitat de mares fadrines i divorciades”. “La gent jove no aguanta aquesta feina”.

L’entesa amb el govern d’Armengol no existeix amb el de Prohens. “Pràcticament no hi hem tingut contacte”. Mentre espera la jubilació, somia viatjar a Corea. És molt sociable i no es perd cap pel·lícula de Marvel al cinema. “Tenc molta vida social, no atur”. Mai no hauria imaginat que acabaria sent sindicalista. “Jo no sent que faci política. Només explic la feina que faig cada dia”, diu mentre mostra els palmells de les mans i arronssa les espatlles, com si li semblàs una obvietat. I afegeix gratant-se el cabdell amb agulles del braç: “Quan parles des de l’experiència no necessites cap discurs escrit. Només contar la realitat”.