La gràcia d'ensenyar és el que aprens

Que l'educació és un procés recíproc és tan cert com meravellós. Res et posa més a prova, res et revela més clarament les contradiccions pròpies i res et serveix més per aprendre que ensenyar. És lògic -i per això és molt habitual- lloar la innocència, ingenuïtat i candidesa dels nens, però a mi m'ha estat igualment instructiu comprovar-ne dia rere dia la capacitat instintiva d'envejar, enrabiar-se o mentir de manera flagrant per pura supervivència. Criar quatre criatures és el que més m'ha ajudat a entendre el món dels adults. I no diré el tòpic que els grans som com nens, però no som gaire més sofisticats. En el fet central de tenir la gelosia com a motor no perfeccionem ni tan sols el camuflatge de les expressions. Això sí: ens refugiem en les paraules i intentem amagar impulsos primaris amb discursos i argumentacions elaborades que podrien semblar creïbles i tot. Però si abaixes mentalment el volum, moltes cares, reaccions i declaracions de gent que es creu qui sap què delaten un nivell emocional de P-3, i amb tot el patetisme perquè l'amargor i la malícia han substituït la tendresa del nen de tres anys. El que en la canalla és divertit i desperta un instint protector, és una font de relacions tòxiques quan s'enquista en adults que marquen paquet mentre van de víctimes i fa tant que menteixen que es tenen ben enganyats a ells mateixos. Entendre-ho no resol res, no fa miracles, però t'ajuda a treure-hi ferro, a sobreviure en aquest pati adult amb un somriure. I impedeix que t'acomplexin o et desanimin, els infeliços.