Xim Valdivielso: “El futur de Mallorca és Eivissa: més desigualtats, societat de luxe i pobresa”

PalmaProfessor de Filosofia a la UIB i membre fundador de Terraferida, Xim Valdivielso ha parlat amb l'ARA Balears sobre la campanya dels hotelers per traslladar als turistes un missatge acollidor. Considera que l'arrel del malestar ciutadà és la impossibilitat d'accedir a un habitatge i atribueix al lloguer turístic bona part dels problemes que han disparat l'esperit crític amb l'activitat turística.

Què opinau del fet que la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) hagi de fer una campanya per transmetre als turistes que són ben rebuts? No és un símptoma d’esgotament ciutadà?

— Hi ha hagut mil campanyes d'aquestes. Després de la pandèmia es va fer la campanya de SOS Turisme i n'hi ha hagut d'altres, com We Love Tourism. La més famosa va ser la que va fer Biel Company el 2018. Si anam enrere, trobarem altres campanyes similars de diferents partits, no només de dretes. En general, són respostes a situacions –no sé si de crisi seria la paraula– com a mínim de qüestionament de les polítiques turístiques. Les de Company es varen fer en el context de crítica de la massificació i la airbienbització. Les de SOS Turisme s'emmarquen en una situació de crisi del sector turístic a conseqüència de la pandèmia. En general s'han fet campanyes quan hi havia alguna crisi de legitimitat de la societat turística. Per quines raons es fan? No crec que sigui per la pressió de l'opinió pública en aquest cas. Almanco per dues raons. La primera, perquè les elits dirigents no li donen gaire pes a l'opinió pública que protesta, no la consideren representativa. S’ha dit que els que protestaven eren una minoria que feia renou, una minoria sorollosa que no representava la societat balear. I tots aquests darrers anys hem sentit com s'utilitzava el terme de 'turismofòbic' contra aquells que assenyalaven alguna mena de crítica. Hi ha una segona raó i és perquè es vol donar resposta al malestar de la societat turistificada.

Com valorau les mobilitzacions contra la massificació?

— La resposta al malestar de la turistificació està pitjor canalitzada i organitzada que les campanyes ecologistes de fa 20 anys, amb les quals normalment feim la comparació. Les campanyes avui han perdut capacitat de comunicació i mobilització. El nombre de participants en les darreres manifestacions d'aquests dos o tres anys contra la massificació turística és molt inferior als que hi havia a les campanyes de fa 20 anys, malgrat que la població ha augmentat molt i que avui organitzar-se és molt més fàcil a través de les xarxes socials. Hi ha una pèrdua de capacitat de contestació. Per tot això, no veig motius perquè les elits turístiques hagin de preocupar-se gaire. En tot cas, aquests moviments han provocat certa tensió dins les mateixes elits turístiques, perquè estan en una situació, diguem-ne, d'intentar trobar cert equilibri i acceptar que s'han de prendre mesures com a mínim de contenció. Sobretot fan aquestes campanyes per intentar tranquil·litzar el sector i, en especial, els mercats emissors. M'estranyaria molt que els empresaris que promouen aquestes campanyes siguin tan ingenus per creure que la percepció de la població canviarà per això. La població, incloent-hi els turistes, s'informa per altres vies. No són tan ingenus per creure que no hi ha problemes a conseqüència de la massificació turística. Si vas a Sant Antoni de Portmany com a turista, o ets resident a la zona, on fa poc es va produir un cas de balcòning, difícilment una campanya com aquesta canviarà la teva percepció sobre els efectes negatius a Sant Antoni, que és un far west turístic, on tot val. Com que ningú no és tan innocent, és evident que aquestes campanyes són una reafirmació en l'àmbit intern i davant la societat. Es vol representar que el turisme són els interessos i la visió que ha de prevaldre.

L’entrada de la suposada economia col·laborativa –amb el suport dels vols low cost– fa uns 15 anys, marca un abans i un després del model?

— El que ja anomenen les ciències socials 'procés d'airbienbificació' ha afegit problemes nous vinculats al turisme, a la turistificació de les societats i incrementa pressions que ja existien. Problemes com la destrucció del territori, la massificació i saturació turística, la sobreexplotació de recursos com l'aigua, la banalització del patrimoni... Tot això ve de molt enrere i s'ha accentuat. Però s'hi han afegit altres problemes, sobretot el de l'accés a l'habitatge. Seguint la teoria dels booms que va encetar Nofre Rullán, l’airbienbificació és el darrer boom turístic. Un boom que comença l'any 2012. Aleshores Terraferida va identificar un increment espectacular de la sol·licitud de llicències de lloguer turístic. A més, hi ha un moment clau quan l’any 2012 s’aprova la Llei Delgado, que ja d’alguna manera regula el lloguer turístic. A causa de la ressaca de la crisi financera, el fenomen s’escampa molt a poc a poc i explota el 2016, amb un creixement exponencial. En aquell context, va arribar la llei de Biel Barceló, que autoritza i reconeix el lloguer turístic a pisos –prohibit a la Llei Delgado. Ambdues normatives donen legitimitat a una activitat que es feia semiclandestinament. Tant la dreta com l'esquerra han participat a l'hora d'acompanyar, legalitzar i legitimar aquest nou boom turístic.

I quin n'és l’impacte més gran?

— Ens trobam davant un nou vector, que és clarament la utilització de l'habitatge per a un ús turístic i d’explotació econòmica. El fet diferencial és que els habitatges es converteixen en hotels i fa que els barris del centre de Palma i de molts municipis esdevinguin hotels d’alguna manera. Això multiplica els costos socials del turisme. L'airbienbificacio té un efecte profund en l'estructura social, un fet clarament important del qual es xerra poc. Multiplica la població rendista, que és població que s'enriqueix per la via de l'extracció de rendes a la resta de la societat. És una forma de parasitisme social. Ens trobam amb una capa creixent de la població que viu d'extraure rendes, d'extraure riquesa dels altres. Pensau en un propietari que té un habitatge o uns quants o que és un gran tenidor. Fins ara cobrava una mitjana de 800 euros per cada resident de lloguer. Ara els residents els lloguen pel doble, 1.600 euros. Què ha fet aquest rendista? Zero, absolutament res. I què és que ha de fer el llogater per poder pagar el lloguer? Doncs ha d'aconseguir el doble de riquesa, ha de duplicar els seus ingressos, amb les conseqüències que això té a tots els nivells, sobretot com a efecte dominó, per pagar al propietari de l'habitatge. L'estructura social està canviant radicalment. Després de la pandèmia es va dir que vindria la 'nova normalitat'. Ja ho sabien, que tot això era una il·lusió social. La 'nova normalitat' a les Illes va ser més turistificació. El 2020, les Balears varen perdre quasi un 24% de PIB, i les Canàries, un 23%. Aquestes comunitats estaven en fallida econòmica. La pressió sistèmica, des del punt de vista de les mateixes administracions, de la indústria turística, del sector, de la situació del mercat laboral, era recuperar terreny, i va fer inevitable que la 'nova normalitat' fos més del que hi havia abans, no una cosa diferent.

Hi ha un gran debat sobre quines mesures es podrien prendre per mitigar els impactes de la turistificació.

Hi ha una mena de dialèctica sobre la riquesa agregada que s'ha aconseguit els darrers anys. Per la via d'aquest nou boom turístic, una part de la gent s'està enriquint més i ja no són només els supercapitalistes. És classe mitjana, que retroalimenta l’activitat turística i els seus efectes negatius. Si poses mesures per reduir la massificació turística o per, almenys, contenir-la, hi ha gent que deixa de guanyar molts de doblers. Aquesta gent ja no són només els superrics, els grans hotelers. No són els actors típics que la crítica al turisme posava damunt la taula fa 30 anys. Aquest model ha xapat per la meitat la classe mitjana. N'hi ha que s'han empobrit, encara que fossin classe mitjana fa 10 anys, pel fet de no tenir patrimoni immobiliari. I hi són aquells que, gràcies a tenir-lo, s'han enriquit i han passat a ser classe parasitària. És un cas típic del que s'anomena societat de propietaris o democràcia de propietaris, que funciona com un vector d'enriquiment parasitari a través de la turistificació. Aquests són els que es converteixen en l'agent prioritari dels partits polítics. El sistema de partits els té molt en compte, a més de les elits de tota la vida. Aquests sectors s'incorporen també com a target, com a la diana predilecta dels partits, perquè són el nou poder social. Per això, cap partit ha incorporat el problema real del rendisme. Diria que tots els partits, amb petites diferències, no s'hi voldran enfrontar en aquests moments. Continuen operant amb els codis de la societat preAirbnb, amb els codis d'una societat prerendista. No es plantegen que la utilització de l'habitatge en si és el problema, tant si és legal com si no. L’arrel del problema no es troba només en els grans capitalistes, els grans fons d'inversió. Pens en els partits d'esquerra que, en teoria, són més sensibles en aquestes qüestions. Estam davant la ruptura de l'estructura social, de l'increment de la pobresa. L’economia ja no és només cosa dels grans capitalistes, sinó que també ho és del teu veí. Pollença n’és un bon exemple. Conec estudiants i professors joves que se'n van a viure a sa Pobla i a Campanet perquè no hi poden aconseguir habitatge. Aquests veuen que els responsables són els seus veïns. Hi ha algun partit que els parli amb aquests termes? No.

Per què l’esquerra no va ser capaç de veure aquest procés amb més claredat i prendre mesures?

— Es considera que els propietaris tenen un dret sagrat, diguem-ne natural, de comercialitzar, mercantilitzar els seus béns, incloent-hi l'habitatge. Així com vulguin, inclosa per la via turística. El més sorprenent per a molta gent és que l'esquerra també hagi arribat a pensar d'una manera molt semblant. L'esquerra s'ha neoliberalitzat en gran part a partir dels anys 90. Es pot diferenciar de la dreta en molts sentits, però ha incorporat una visió neoliberal de la propietat, del funcionament de la relació entre economia i societat, que no tenia després de la postguerra, que no tenia als anys 50, 60 i 70. Com s'ha impregnat d'aquests valors més neoliberals? Un exemple el tenim a les Balears. L'esquerra va justificar la llei Barceló amb el discurs de la prosperitat compartida. I la dreta, ja ho sabem, ni es planteja intervenir en el mercat. No veig solucions possibles que vagin a l'arrel del problema, perquè impliquen intervenir massivament en el sector mobiliari i aturar la utilització de l'habitatge. Som bastant pessimista a l'hora de pensar si es tindran mesures per anar al fons del problema. Em fa més la impressió que seran propiciats pel mateix sector turístic, que farà moviments per mantenir el negoci a mesura que vegi que els efectes negatius n'acaben perjudicant la rendibilitat.

Això vol dir que no es pot fer res?

— No. S'han de prendre mesures de mitigació, com a mínim, per intentar que no vagi a pitjor. S'ha de fer una mica el mateix que amb el canvi climàtic. Pressionar perquè hi hagi mesures de mitigació. Però hem de ser realistes i deixar de viure dins l'engany que es mira la causa del problema. Ningú no ho està fent.

Quin panorama ens espera?

— El futur de les Illes és Eivissa, assemblar-se cada vegada més a les Pitiüses. I el futur de les Pitiüses, d'Eivissa i Formentera, és accentuar la seva pròpia trajectòria. Les Balears s'estan convertint cada vegada més en illes de luxe. Paradoxalment, són destinacions pobres des del punt de vista dels treballadors –sobretot els vinculats al sector turístic. També hi ha una estructura turística bastant diversa, amb fraccions de la indústria que no són de luxe. Però aquestes dues cares, la del luxe i la de la pobresa sistèmica, s'estan convertint en estructurals i cada vegada s'allunyen més. L'estructura social cada vegada és més desigual i més descohesionada. En aquest sentit, Mallorca cada vegada s'assembla més a Eivissa. A Eivissa hi ha cada vegada més luxe i una estructura social més desigual, amb un fenomen com el de la rururbanització. Menorca se salva de moment, però Mallorca ja està en aquesta línia. El futur de Mallorca és Eivissa: més desigualtats, societat de luxe i pobresa. Veim a Eivissa desnonaments de poblats sencers de gent treballadora acampada perquè no té capacitat de pagar un habitatge. És gent que té feina, molt sovint a hotels. Estam a punt de veure això a Mallorca, com l’intent de l’Ajuntament de Palma d’expulsar les persones que viuen en caravanes. Qui s'hagués imaginat fa deu anys que això passaria a Mallorca? Ningú no s'ho hauria cregut. Això és el present i cada vegada serà més el futur. Si no hi ha canvis substancials en els sectors polítics i socials, serà difícil evitar aquest escenari.