Palma“Entrau per la sortida de la rotonda cap al port, entrau per la primera via de servei que trobareu a la dreta i seguiu el camí asfaltat; després veureu un camí sense asfaltar que us sortirà a la dreta, l’agafau i al final hi trobareu Son Mul. Allà és on farem la torrada”. Aquestes indicacions (fictícies, però semblants a moltes de reals) ens duran, potser, a un camí picat dins la pedra a força de braços, fa més de cent o de cent cinquanta anys, o bé pel típic camí de foravila, sembrat de pols, terra, macs i herbes, amb algun conill que ens creuï pel davant mentre el recorrem. El camí possiblement anirà en paral·lel a la via de servei esmentada, o en sentit invers a una autovia o a una autopista, o transcorrerà a frec d’un pont per travessar l’autovia o l’autopista en qüestió. El foravila on anirem a fer la torrada (a Mallorca, d’un bocí de terra amb una mica, o no tan mica, de casa, en deim ‘un foravila’ o ‘una finca’, o el seu diminutiu ‘una finqueta’) possiblement estarà a dues passes d’un nucli turístic, ara fora de temporada i amb tot tancat, tret que el nostre Govern hi pagui una gala de Los 40 Principales. Però hi ha una cosa certa: mentre siguem a Son Mul (o a Can Vinagrella, o a Belloc, noms també figurats) no ens adonarem del disbarat urbanístic que ens envolta. A Mallorca, sortir d’un món i entrar dins un altre de ben diferent és una possibilitat certa, i senzilla de dur a terme.
Trinxament del territori
Això és degut al nostre propi desordre, naturalment. Dècades de trinxament del territori, de plans urbanístics tallats i cosits a la carta, superposats i modificats sobre la marxa pels mateixos que els havien aprovat (o pels mateixos que els havien criticat però després se’ls fan seus així com els convé en aquell moment), i tot tipus de maniobres, tracamanyes, caramboles i virgueries que s’han anat acumulant al llarg del temps, han anat escairant un foravila del qual havia fugit tothom. L’ha anat tallant en forma d’angle recte, o de passadís, o de paral·lelepípede, o de qualsevol cosa que us pugueu imaginar, per mirar de treure-li, a la terra, algun rendiment ràpid i fàcil. No s’ha tractat tan sols de munyir la vaca, sinó de tallar-li el braguer a bocinets menuts per mirar de vendre’ls a qui sigui, al preu que sigui, naturalment –això sí– en negre. Perquè som molt vius, aquí.
L’escairament no ha afectat tan sols els sementers i les pastures, sinó també les construccions foravileres. Són d’allò més habituals les cases de possessió a tocar d’una carretera (i, en ocasions, d’una carretera i d’un polígon, com passa amb les de Son Noguera, a Llucmajor). També a Llucmajor, les cases de Can Cura, amb la carretera vella de Palma (la que passa per s’Aranjassa) literalment aferrada a les seves parets. Però l’estampa es repeteix arreu de Mallorca: en un itinerari que us dugui (per exemple) de Llucmajor a Establiments, i d’Establiments a Son Bauló per la carretera de Sineu, passant per Santa Margalida, en comptareu a voler. Les cases de possessió que s’han vist envaïdes per la xarxa viària fins a quedar-ne envoltades desprenen la incomoditat de les senyores de casa bona en ser descobertes en un moment inconvenient, o indiscret. Després hi ha les casetes i les barraques, les petites (però resistents, i quasi sempre molt boniques) construccions de pedra que aixecaven els pagesos, o els pastors, o els roters, o els carboners, per arrecerar-s’hi o per desar-hi eines, o el que fos, i que també s’acaben trobant sovint envoltades d’un paisatge asfaltat i transitat per milers de vehicles que hi passen per la vora amb estrèpit (i que ocasionalment s’hi estampen, quan algun conductor ve massa ple d’un dinar, o algun altre circula de nit animat per les llums i les pastilles de colors). Aquestes casetes o barraques aguanten més dissimuladament el canvi brutal de paisatge, s’hi acomoden així com poden, i guaiten cap a fora mentre procuren passar inadvertides, que és el que solen fer els humils. A la serra de Tramuntana n’han quedat més dins l’entorn per al qual varen ser pensades i construïdes, i ben molt de greu que els sap a tots els que consideren (i no són pocs) que la Serra és com un immens malbaratament de terreny edificable. Passat Son Ferriol (o abans d’arribar-hi, com indica la cançó tradicional) trobareu S’Hostalot, amb un hostal de l’any de la picor que es troba encara actiu com a local de restauració. També trobau hostals famosos a Algaida i a Montuïri: el primer, mític perquè és el restaurant de Ca ses Guapes, es troba envoltat per una rotonda i una benzinera; el segon, merescudament celebrat pels seus pa amb olis, té davant un camí asfaltat.
A força de veure’ls cada dia, circulant per amunt i per avall de la xarxa viària mallorquina (incomprensible per a qualsevol que l’observi sense incloure-hi la variable de la cobdícia), ens hem avesat als foraviles escairats, però hem de saber que aquest tipus de realitats tan contrastades, tan violentament juxtaposades, no responen ben bé a una idea raonable de progrés.
—I tu, què vols: tornar a anar amb carro i somera?
Adaptació del mallorquí
Mentrestant el mallorquí també s’adapta, com ha fet secularment, i a la vora del nus viari, al seu foravila en forma d’ela, hi sembra un solc de faves, quatre tomatigueres, uns pebrers (dolços i coents), un albercoquer i mitja dotzena de garrovers (s’han de collir les garroves, ara que van cares), quatre indiots, que fan bon brou ara que ve el fred... Després remena el caliu, talla un bocí de llangonissa, d’un rebost treu un botifarró i un tall de xulla, els posa damunt les graelles, bufa un poc el caliu, es frega les mans...
