El foc que uneix: la mirada migrant sobre Sant Antoni

PalmaNordin, un jove marroquí de 24 anys, va arribar a sa Pobla gairebé tres mesos abans de Sant Antoni del 2007. Quan va ser 16 de gener, ell encara no estava escolaritzat i els seus pares li deien que no sortís gaire perquè encara no coneixia ningú del poble. Tot i això, per la revetlla de Sant Antoni va anar a la plaça Major i va veure que hi havia “caparrots, dimonis i una gentada”, recorda. L’any següent ja jugava a robar la granera als dimonis i partia a córrer, sense por. De llavors ençà se sent part de la festivitat i la celebra any rere any.

Sovint es parla de com els residents de les Illes senten i celebren aquesta festivitat d’origen cristià, però com ho fan els migrants que arriben a les Balears? Ho fan activament o només miren?

Cada any, el dia de Sant Antoni, Nordin fa un fogueró amb els seus amics. Ell du la seva torradora i la carn halal –que prové d’un animal sacrificat de la manera que dicta l’Alcorà. El tipus de carn és l’única cosa que diferencia Nordin dels seus amics. “La resta és tot igual”, confirma el jove. Nordin ja ha conegut l’etapa d’integració a les escoles. Va anar al CEIP Son Basca i setmanes abans de la festa ja la començaven a preparar. Anaven a La llebre, una acampada on es trobaven amb altres centres. “Hi havia glosadors, fèiem foguerons, torràvem i es creava un ambient del qual tots gaudíem moltíssim”, diu amb una rialla. Admet que arribar a sa Pobla de ben petit, amb tot el procés d’escolarització encara per fer, l’ha ajudat molt a integrar-se en la festa.

Les activitats que feia Nordin encara es fan. Osama, un nin marroquí de 12 anys que fa sisè de Primària, també va d’acampada a La llebre i coincideix amb l’experiència de Nordin: “Feim exactament el mateix que els altres, però ells mengen carn i nosaltres no”, diu amb una veu dolça i un català excel·lent. Les escoles continuen essent un dels nuclis principals de difusió de la tradició. Els centres educatius fan el que poden per acostar la tradició a tothom i també donen les eines perquè cada un l’adapti i la celebri a la seva manera. Fins i tot, hi ha col·legis que, per fer el fogueró, compren carn de pollastre, de xot o de vedella per als alumnes que no mengen porc amb l’objectiu que tothom hi participi. Les associacions impulsores de la festa de Sant Antoni, com Sa Negreta, també són una eina d’integració clau. Per exemple, Sa Negreta ofereix una opció vegeteriana, la qual es va incorporar “més per als musulmans que per als vegetarians”, segons expliquen fonts de l’entitat. També asseguren que amb els anys, han donat informació sobre la festa a molta gent de fora que s’acosta per “informar-se’n i participar-hi passivament”.

Mimoun, el pare d’Osama, aplaudeix la iniciativa de les escoles i també que els seus fills hagin celebrat sempre Sant Antoni a classe. Gràcies a això, confessa, la festivitat illenca va aterrar dins ca seva. “A ca nostra els fills sempre canten les cançons de Sant Antoni”, conta. Fa gairebé 30 anys que celebra la festivitat i explica que actualment, a diferència d’abans, “no hi ha distinció entre migrants i residents a sa Pobla”. El percentatge de població migrant al municipi ha crescut en els darrers anys –el 2021 arribava gairebé al 22%–, la qual cosa s’ha reflectit en l’augment de participants estrangers i també en la seva integració en la festivitat. “Som com una família”, considera. Mimoun també és el secretari de l’Associació Cultural IbnoMazig de sa Pobla i està satisfet del fet que molts marroquins que resideixen al municipi participin activament en les festes de Sant Antoni.

La religió

Sant Antoni és una festivitat d’origen cristià, però això no impedeix que les persones que no creuen en la religió cristiana hi participin. “Per a nosaltres és un dia festiu com Nadal i la nostra intenció és participar-hi i passar un dia agradable, no pensam en la religió”, diu Mimoun. Per la seva banda, Nordin pensa que el fet de prendre part de Sant Antoni “no substitueix” la seva identitat cultural ni tampoc la religió. “Sempre hi he participat i ho continuaré fent i no em sent menys marroquí per això. A l’inrevés, som un afortunat de viure entre dues cultures i de poder fusionar-les sense canviar qui som”, afirma. Tot i que en els darrers anys prefereix esperar la sortida dels dimonis a les portes de l’església, explica que alguna vegada ha anat a les Completes solemnes.

Larry Hershon és un home del nord d’Anglaterra que va arribar a sa Pobla el 2008 perquè la seva parella hi vivia des del 2003. És jueu, però no creu en Déu: “En tot cas, això és igual”, opina. També va a l’església a veure les Completes perquè pensa que tot plegat “representa l’essència de sa Pobla” i hi participa activament sempre que pot. Enguany no hi podrà anar perquè ja no viu a l’illa, però assegura que ho mirarà per la televisió, com mirava l’espectacle piromusical del poble els primers anys que hi va viure.

La seva integració a la festa va ser “impossible d’evitar”, diu. “Hi havia foguerons als carrers i s’hi respirava l’essència poblera”, recorda. A més, amb els anys va relacionar-se amb persones del municipi que més tard es convertirien en bons amics. Ells li ensenyaren l’amor per la cultura, la tradició i també per la llengua pròpia. “Volien compartir-ho amb mi i en català”, conta. Hershon va entendre aquest fet com una intenció de “preservar la cultura pròpia”. Així, aquell objectiu del grup d’amics també va passar a ser el seu. Amb els anys va desenvolupar l’amor per les gloses. És, segons es defineix, un “gran admirador” de la glosadora Maria Magdalena Amengual. Tot i que confessa que no li agraden gaire els coets, també fa referència als correfocs i a les agrupacions de dimonis que “amb molt d’encant” encenen la festa.

I als altres pobles?

El pi de Pollença ja no compleix la funció integradora que va tenir en el passat. De fet, durant anys, especialment des de fa una dècada, una part dels pollencins mostrava rebuig quan algú que no era del poble pujava el pi. Fins i tot, hi havia “mostres de rebuig cap als residents del Port de Pollença, que s’expressaven amb càntics i altres maneres simbòliques”, recorda l’historiador Pere Salas. Tot i que encara existeix aquesta percepció, la presència i la participació activa de gent de fora a la festivitat comença a normalitzar-se en les generacions més joves. Pel que fa a la rivalitat entre pollencins, actualment no es pot parlar d’un sentiment real entre Pollença i el Moll. La relació ha millorat notablement, també especialment entre els joves.

Va ser a partir dels anys 70 que la festa va començar a tenir una funció integradora, “sobretot pel que fa a la població peninsular”, explica Salas. Conta que, en aquella època, la festivitat encara no tenia la popularitat actual entre els mateixos pollencins i sovint faltaven mans per organitzar-la i fer-ne les tasques més feixugues. “Moltes de les persones que hi ajudaven eren forasteres. Un exemple destacat és el de Diego Rueda, peninsular, que va pujar el pi en reiterades ocasions durant les dècades dels setanta i vuitanta. El trasllat del pi de Ternelles també era, en els seus inicis, una responsabilitat de la gent de fora, un fet que contrasta amb la situació actual, en què aquesta tasca recau principalment en la gent del poble”, detalla.

Durant aquells anys, la festa estava “a la baixa”, per la qual cosa “era més fàcil que tingués una funció integradora”, a parer de Salas. “En canvi, quan es troba en un moment d’alta participació, com passa actualment, aquesta funció es dilueix”, afegeix.

Ara bé, encara avui el pi del Port de Pollença “presenta una participació més gran de gent nouvinguda”, determina. El nucli té una base poblacional “més recent i una proporció més alta de residents arribats de fora, a diferència de Pollença, que conserva una estructura social més arrelada i tradicional”, afegeix.

Tot i les diferents maneres de celebrar Sant Antoni arreu de les Illes, la festivitat és un espai de convivència on cadascú arriba amb la seva pròpia història, creences i maneres de celebrar. Tant si es viu des de la fe com des de la curiositat, des de la tradició o des de la descoberta, es pot compartir. El foc de Sant Antoni pot escalfar tothom perquè celebrar també és una manera de conviure.