La fira del Ram, idèntica a ella mateixa

PalmaArriba un moment a la vida que la principal atracció del Ram és el túnel del temps. La generació dels que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys (s’admeten cinc anys per amunt i per avall) va ser d’una extraordinària precocitat a l’hora de desenvolupar la seva pròpia nostàlgia, allò que de vegades s’anomena revival. Amb prou feines teníem vint-i-cinc anys i ja enyoràvem, o dèiem que enyoràvem, els programes de televisió de quan érem infants, principalment Mazinger Z i La bola de cristal, que encara ara són valors segurs als aparadors de saldos sentimentals. Després ja hi ha hagut una pesta permanent de recordatoris generacionals nostres, que abasten des de les deixalles tecnològiques (radiocassets i tocadiscos, primers ordinadors, primeres videoconsoles, primers comandaments a distància, etc.) fins als plans d’estudi mateixos que ens havia tocat seguir com a alumnes (subproductes editorials com les sèries de llibres Yo fui a EGB i Yo fui a BUP s’han venut a cabassos), passant lògicament per peces de roba, pentinats, músiques, pel·lícules i tot el que vostès vulguin. Ara hi ha una sèrie, Stranger Things, que deu el seu èxit al fet de combinar els ressons dels films d’entreteniment que arribaven des de Hollywood als nostres cinemes de poble o de barriada: E.T., Goonies, Gremlins, Poltergeist, les inquantificables adaptacions cinematogràfiques de les novel·les i els relats de Stephen King, i tot aquest tipus de materials. Ja no cal ni esmentar fenòmens com la interminable saga Star War s, que ha passat de pares a fills com una malformació genètica. El resultat és que hem assolit, merescudament sens dubte, el títol de la generació més pesada i aviciada de la història, tot i que ja es veu que el jovent que puja apunta bones maneres per disputar-lo.

El preàmbul ve a tomb perquè els mallorquins, si més no, ens podríem estalviar tota aquesta sobrecàrrega de nostàlgia simplement anant a visitar la fira del Ram, una experiència que per si mateixa garanteix una dosi d’evocacions i enyorances suficient per cobrir un any sencer de beneitura, fins a la propera edició (no sé si el Ram entra dins la categoria del que ara anomenam esdeveniments, tot i que molts prefereixen dir-ne eventos ). I això perquè, amb independència de l’indret on s’ubiqui (ara es troba a Son Fusteret, al polígon de Son Fuster), la fira del Ram es manté exactament igual que fa més de trenta anys, o si de cas amb les mínimes variacions possibles. Només entrar-hi t’envesteix l’olor inconfusible del cotó de sucre, les pomes caramel·litzades i els gofres empastissats amb tota casta de xarops dolços, que ja de petit em semblava una olor embafadora i que ara, per una associació d’idees que no ve al cas, em fa pensar en Albert Rivera de Ciutadans. I el primer que un veu són atraccions de cavallets (però exactament els mateixos cavallets als quals pujàvem en els nostres temps), pistes de cotxets de xoc i tómboles i barraques de tir. Aquestes darreres sí que han experimentat alguna evolució: les escopetes ara són d’aire comprimit i no de balins, cal suposar que per evitar buidar un ull a qualcú, i en ocasions són directament substituïdes -les escopetes- per altres procediments de provar sort, aparentment menys agressius: dards que fan esclatar globus, pilotes que es xuten contra unes bitlles, pesca d’ànneres de plàstic i fins i tot unes curses de cavalls que es controlen a distància.

És dissabte horabaixa, just després de l’hora de dinar, i per l’esplanada del Ram hi circula no una gernació, però sí una quantitat considerable de gent, formada sobretot per mares i pares, i també padrines i padrins, que acompanyen els seus descendents, encara que també es veuen bastants de preadolescents a la recerca d’emocions: des de fumar d’amagat fins a les primerenques i furtives experiències eroticosentimentals, que això sí, ara es duen a terme amb molta més desimboltura, a la vista de tothom i fora mirar gaire prim. Regna, per descomptat, un renou infernal, que combina el repertori musical més agressiu i de més mal gust que es pugui trobar amb els sons característics de les mateixes atraccions, des de les botzines i les sirenes que avisen que comença o acaba una volta fins a les al·locucions gravades que se senten per megafonia. És necessari aixecar la veu per conversar amb qui sigui, però naturalment això forma part del ritual i de l’encant de la cosa.

La sensació d’immersió total en el passat és tan ràpida i completa que resulta molt difícil no deixar-se endur. D’infant, les meves atraccions preferides eren els cotxets de xoc i el tren fantasma, i em decidesc per la segona, perquè ja comprenc que si pujàs als cotxets podria ser confós fàcilment amb un pertorbat. De manera que compr un tiquet per al tren fantasma (just al costat hi ha El Templo del Terror, que també em fa gola, però que està tancat perquè el personal se n’ha anat a fer una volta) i, després d’un breu intercanvi d’impressions amb un encarregat que m’ordena de mala manera que esperi (li falta un ull, i juraria que també és el mateix de fa trenta-cinc anys), finalment som convidat a pujar a un dels vagons. Però el tren fantasma sí que ha canviat: ja no hi ha el personal disfressat de bruixa o de zombi o de fantasma que t’arruixava amb unes graneres de palma, sinó que l’experiència es redueix ara a fer el recorregut del vagó, però amb unes ulleres de realitat virtual posades. El vagó s’engronsa més o menys bruscament a cada moment, unes màquines bufen aire calent de tant en tant, i les ulleres et fan veure que circules per unes vies precàries, com les de les mines de la segona part d’ Indiana Jones, per dins un paisatge en flames que se suposa que és el de l’infern. Ocasionalment també compareix alguna bubota fugaç. A la part del davant del meu vagó hi van una mare i la seva filla, d’uns quatre o cinc anys.

-Uy, mira, el demonio! -exclama la mare, intentant donar emoció a l’assumpte.

-Uy, demonio -repeteix la nina, tan tranquil·la com si fos al menjador de ca seva.

Total, que el tren fantasma (o de la bruixa, que també se’n deia) ja no és el que era. El que no sé veure és la muntanya russa, la meva atracció més temuda d’ençà que hi vaig compartir, amb vuit o nou anys, un viatge amb la filla d’uns amics dels meus pares. El resultat va ser que en vaig baixar plorant de pànic, mentre la nina pegava bots d’entusiasme i amb una alegria exorbitant demanava repetir, una lliçó que em va deixar clara la falsedat dels rols sexistes.

Els que sí que hi són, i repetits en diversos formats, són el martell, la granota, el pop, el látigo, la supercazuela i, en general, totes les atraccions que consisteixen en vagons o gàbies que fan voltes o pugen i baixen a gran velocitat i fent moviments espasmòdics, i que inevitablement van acompanyats dels giscos que profereix el públic que hi viatja. També la gran roda, per descomptat, que es veu de lluny i que serveix de senyal de la presència de la fira, i que fa voltes amb una lentitud acompassada, serena i gairebé senyora. En general, la fira del Ram es manté immune al món de les tauletes i dels videojocs, cosa que la converteix en un feliç anacronisme en què la innovació tecnològica només es fa present per aproximació: és el cas del Simulador 6-D, una espècie de remolc que també es mou mentre a l’interior s’hi projecten breus films en tres dimensions sobre dinosaures i alienígenes, i que és anunciat des de la megafonia per una veu que, pel timbre i per la retòrica, també sembla treta de la televisió espanyola dels anys setanta: “ Lo hemos conseguido y lo hemos traído para ustedes, algo que no podrán olvidar jamás ”. L’oferta gastronòmica es basa en els gofres, ja mencionats, sense descuidar referents indiscutibles com la xurreria Josana i altres de més recents però que s’han fet un nom dins el mercat, com l’hamburgueseria kebab Los Sierra. Els infants més petits es continuen divertint sobretot amb els llits elàstics, els castells inflables i la pista americana, decorats amb personatges de Disney, de Bob Esponja o dels Minions, mentre els seus progenitors els vigilen des de la barra de la cafeteria Barranco, on també seuen uns personatges obesos que escupen clovelles de pipes en totes direccions. Un pare i el seu fill em passen pel costat, i tenen un diàleg que també es deu repetir cada any uns quants centenars de vegades:

-Jo vull pujar a sa rana -remuga el menut.

-Quan siguis gran, l’any que ve.