Miquel Mayol: "El meu fill hauria pogut quedar al taller i ser mecànic, però li vaig aconsellar que se n'anàs"

PetraMiquel Mayol Torrens, Cotó, (Petra, 1953) va començar a fer feina a 13 anys de mosso de mecànic al seu municipi natal. S'especialitzà com a planxista i avui dia, un cop jubilat, encara s'hi dedica, però només per a aquelles feines i projectes que el motiven. Té una col·lecció de cotxes antics de la marca SEAT, entre els quals un molt 'especial' en el qual, però, només vol que hi pugi la seva cussa.

Vàreu començar ben jove...

— A 13 anys ja feia feina, cosa que ara no poden fer. M'hi vaig presentar un dia pel meu compte i em varen agafar de mosso de mecànic, jo era el mosset número 13. Allà érem 13 elements que fèiem feina. Hi havia mecànics, electricistes, tècnics de bombes submergides... Fins que em vaig cansar de fer de mosset i de fer net motors, olis i brutor i coses d'aquestes, i vaig decidir anar a demanar feina a la SEAT de Manacor.

I quants anys teníeu?

— Tenia 16 anys, perquè record que hi vaig anar amb un motoret, una Ducson 49 de l'any 1968, que encara el tenc restaurat. Amb aquest motoret me'n vaig anar a Manacor a demanar feina a mestre Joan Montserrat Moyà que n'era l'amo. Em va dir que si volia començar havia de ser de planxista... I jo li vaig haver de demanar què era allò: "Si vols començar, pots començar avui mateix", em va dir. Vaig tornar a Petra, vaig dir al taller que me n'anava i l'endemà ja era a Manacor, on vaig fer tres anys de feina i vaig aprendre l'ofici de carrosser, planxista i pintor, entre d'altres.

I us varen agafar sense demanar-vos res més?

— Fora res. Els vaig dir que feia dos o tres anys que feia de mosso de mecànic, que feia motors nets. Però tenia molt d'interès a saber fer aquesta feina, vaig aprendre molt aviat a soldar, a arreglar cops, a substituir peces. Quan feia pocs mesos que hi era, record que hi havia un tècnic planxista que crec que es va posar gelós de mi, perquè jo hi duia molt d'interès. Mira si m'agradava, que per les festes de Santa Pràxedis vaig anar a Manacor a fer feina. Record que em varen posar un SEAT 124 que s'havia accidentat, que era un caramull de peces desfet, de xapes noves. L'amo em va dir que havia de fer el cotxe i ho vaig aconseguir. El propietari em va donar l'enhorabona i una propina.

I després de Manacor?

— Al cap de dos o tres anys va venir un senyor d'Artà, Massanet, que tenia l'Automoto de Cala Millor, que encara existeix, i em va oferir el doble del que guanyava. Cobrava 1.600 pessetes a la setmana. Això era el 1972, l'any que em vaig fer el carnet, perquè un temps encara hi anava amb el Ducson i després ja em vaig treure el carnet de cotxe. Tenia cura de 59 cotxes de lloguer. Això era a la plaça de les Bruixes de la Costa dels Pins. M'ocupava del manteniment, de l'oli, l'aigua i de dur els cotxes a l'Euro Hotel i de tornar-los en haver acabat el lloguer. Poc després, devers sis mesos, va venir Tòfol Massanet, també d'Artà, que era un home ja major que també tenia un taller bastant gros i em va oferir més que allà on era.

Tothom us volia: què éreu pocs planxistes o és que éreu molt bo?

— Home, jo era bo... [riu] i s'ha vist, perquè feia i he fet feines guapes i encara en faig alguna. Aleshores un planxista jove que sabés fer feina no el trobaves, i ara, menys encara. I me'n vaig anar amb ells. Allà, a Artà, hi havia Toni Llabrés, Boter, li diuen, i es veu que em va veure fer feina i em va proposar muntar un taller ell i jo... Li vaig mostrar una moneda de 25 pessetes que duia dins el butxacó i li vaig dir que era el que tenia per invertir. Em va dir que no passàs pena, que jo posàs la feina i que ell posaria el capital. I d'aquí va néixer el taller Llabrés d'Artà que encara fa feina cada dia.

Com va ser la tornada a Petra?

— Aquest temps vaig haver de fer el servei militar, era el 1974, i em vaig cansar d'anar a Artà. Quan vaig tornar vaig veure coses que no m'agradaven gaire i un dia vaig dir que me n'anava a fer feina a Petra, on la veritat és que ja havia fet passes i ja tenia muntat el meu propi taller al carrer Ample, hi estàvem de lloguer. Després de 10 o 15 anys vaig proposar als empleats que tenia si entre tots fèiem una societat i compràvem el primer taller on jo havia començat a fer feina a 13 anys, que estava ben a prop. I vàrem obrir el Talleres Mach. La societat va durar menys d'un any, perquè els altres eren molt joves, varen comprar una barca i un pis, i veien que no avançàvem perquè teníem un préstec. Jo en vaig anar comprant les parts amb la condició que havia de pagar així com ells havien pagat, a terminis. I així, de mica en mica, els vaig anar liquidant tots i em vaig quedar amb el taller.

Idò, aquella compra va ser com a tancar el cercle?

— Sí. Vaig comprar el primer taller on vaig començar a fer feina. De fet, Rafalet, l'amo que m'havia contractat a 13 anys, un dia va venir i em va dir que mai s'hagués pensat que jo, el caganiu, el mosso número 13, el darrer que havia arribat que feia putades i coses d'al·lot, acabaria sent l'amo del taller. Tenia 35 anys.

Comentàveu abans que avui dia, sobretot els joves, no saben fer xapa i pintura... com és això?

— Passa ben igual que amb tot: la feina és mala de fer i tot això que es fa amb les mans desapareix, tot. Com passa amb els picapedrers, els fusters... Ara ja no en saben, de fer planxes. És una feina dura que desapareix, com els picapedrers. La gent d'aquí no vol aprendre la feina. El meu fill mateix hauria pogut quedar al taller, però li vaig aconsellar que se n'anàs, i fa feina a l'Administració, en horari d'oficina.

I com és que no el vàreu animar a continuar amb el taller?

— Perquè no passàs tota la vida fent feina 15 hores diàries. Molts de dies jo feia feina fins a les 23.00 i amb la nina de 2 anys. Hi havia molta feina i havíem de lluitar per pagar les despeses que teníem a casa.

Però en el fons us agradava, i ho continuau fent com a afició i, de fet, us ha dut a col·leccionar cotxes... Com és que us agraden i teniu tants cotxes de la marca SEAT?

— És clar! Si no m'hagués agradat, no ho hauria fet. Això dels SEAT ve de quan vaig fer feina a la casa a Manacor i sempre he tingut preferència per aquesta marca. Tinc una col·lecció de 7 o 8 SEAT restaurats. Un parell de 600, 1500, 124 especial... Abans sortíem d'excursió amb els clubs de 600 per tot Mallorca, anàvem a Lluc, a Sóller, una vintena de cotxes junts a passar el dia. A l'estiu és impossible circular. Tot és planxa i no duen aire condicionat, amb la qual cosa si a l'estiu entres dins aquest cotxe al sol et fons, no podem sortir.

Quina és la restauració més especial o curiosa que heu fet?

— En tenc un de molt especial. Ningú hi vol pujar, només hi vol pujar la cussa [riu]. És un SEAT 131 familiar amb la part de darrere completament de vidres, amb una bona porta posterior. Té un pis de planxa galvanitzada amb un carretó enmig. El vaig comprar a l'Ajuntament de Calvià. Era el cotxe fúnebre del municipi i feia 12 anys que estava aturat dins una cotxera del cementiri de Calvià.

I com va ser que el compràreu?

— Deu fer set o vuit anys l'Ajuntament de Calvià va posar un anunci que el venia, i el vaig comprar. És de devers el 1985. Vaig restaurar tota la part del motor. Vaig tenir un problema quan m'hi vaig posar dedins, perquè no hi vaig cabre. La panxa pegava al volant, no hi cabia, perquè el xofer que l'havia conduït sempre era un home molt petit que feia un metre vint i estava molt prim. Només hi cabia ell. Vaig haver de desmuntar totes les planxes interiors, peça a peça, i escurçar l'espai 15 centímetres per poder cabre-hi i conduir-lo perfectament.

I el passejau molt? Us deuen mirar quan passau...

— És clar, faig voltes i em miren d'enfora, de prop no gaire [riu]. A vegades me'n vaig amb el cotxe a una finca que tenim i agaf un camí on la gent va a córrer i caminar i quan em veuen venir d'enfora es retiren i jo em retur i els dic que si volen pujar, hi caben [riu] i tots fan dues passes més enrera i em diuen que continuï.

I encara en continuau comprant?

— Sí. Ara tenc un dels primers 600 que varen sortir, és del 57. El tenc per fer-li un poc de restauració i posar-lo en marxa. Tot el que és interessant, si puc, ho compr.

I com us assabenteu que aquests cotxes es posen a la venda?

— Normalment, em telefonen directament. És com una xarxa. Es passen el telèfon l'un a l'altre i m'ofereixen els cotxes. També, a vegades, em demanen quan necessiten una peça. L'altre dia eren d'excursió a Menorca i un va espenyar el canvi de marxes; des d'allà mateix em varen telefonar per un canvi de 127 i en vaig tenir un. Tenc un magatzem ple de recanvis antics.

Com és que guardau tant? Ja us agradava quan vàreu descobrir que tenia un valor o ho fèieu pensant que passaria de moda?

— Ho tenc per passar el temps. No, no pensava que passaria de moda! Pensava que, al final, tot s'hauria de tirar, i no s'ha tirat res. Tot s'aprofita i serveix. El que jo tenc és un magatzem privat on tenc guardades moltes peces i recanvis clàssics. És un lloc útil que em serveix per guardar tot aquest patrimoni. L'altre dia em varen demanar un volant de SEAT 600 i mira, en vaig tenir un.

Què en pensau, dels cotxes d'avui dia?

— Amb el cotxe d'avui només vas a la casa, al servei oficial. Talment entres ja et cobren 100 euros, només de fer la fitxa te'n cobren uns altres 100, i només pots anar allà perquè amb els ordinadors i les màquines ja et diuen on són les avaries. Avui dia tot són màquines i connexions a una pantalla.

Abans era molt diferent.

— Veus aquest SEAT 124? Idò amb una clau anglesa, una clau 10-11 i dos tornavisos, un d'estrella i un pla, desmuntaves i muntaves tota la mecànica. Amb quatre o cinc eines d'un caixonet que tenies devora ja en tenies prou per fer qualsevol feina d'aquestes. És el que jo encara faig.

L'ofici ha canviat molt. Quin futur veis per als petits mecànics de poble?

— En retirar-se, tots aniran tancant... Els cotxes antics ja no s'arreglen, ara tot és elèctric i modern. La mecànica antiga que hi havia als pobles acabarà d'aquí a pocs anys. Un tanca, l'altre es jubila, els fills ja no continuen... i els cotxes d'abans ja no es reparen. És una llàstima, però és així. Avui dia, si no guanyen bitllets ràpids, la gent no vol fer feina; volen poca feina i molts de doblers.