Ciència i medi ambient
Societat09/09/2022

Elías Campo: "La figura del metge investigador és essencial per avançar en la recerca mèdica"

Director de l'Idibaps

Elías Campo (Boltaña, Osca, 1955) és expert en leucèmies o limfomes, uns càncers molt variats que afecten la sang, els ganglis limfàtics i altres òrgans. El grup de recerca que lidera ha descrit el genoma de la leucèmia limfàtica crònica. És membre de l’Acadèmia Nacional de Medicina dels Estats Units i director de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps). Quan no investiga, atén pacients o es dedica a gestionar la recerca, i li agrada caminar o anar amb bicicleta per la muntanya. El seu telèfon mòbil va ser un dels espiats en el cas Pegasus i, com que és un telèfon corporatiu amb informació mèdica i, per tant, privada, de tercers, l’Idibaps i l’Hospital Clínic han denunciat el cas a l’Agència de Protecció de Dades.

L’Idibaps està format per 1.500 professionals que s’estructuren en un centenar de grups de recerca i publiquen més de 1.200 articles científics cada any.

— Aquest any passat en vam publicar 2.500! Fins que no vaig assumir la direcció del centre no vaig prendre consciència d’aquesta magnitud. I a mi em genera una barreja d’inquietud, de satisfacció i de responsabilitat per aconseguir que tot aquest esforç es tradueixi en la renovació dels paradigmes que fem servir en la nostra pràctica mèdica. Aquesta és la idiosincràsia de l’Idibaps.

Com s’aconsegueix aquesta renovació de paradigmes?

— És una estratègia buscada des de fa molt de temps. Ens hem de remuntar als anys 70 i 80, en els quals hi ha una generació de metges formats a fora que tornen i s’adonen que la recerca és extremadament important per transformar la pràctica clínica que duen a terme a l'hospital. I això es tradueix en diverses accions. Una és que des de finals dels 70, el cos mèdic d'aquesta casa decideix donar l'1,5% del seu salari per crear un fons que gestionarem els mateixos metges per desenvolupar la recerca que nosaltres vulguem fer.

¿Aquesta mesura encara és vigent?

— Sí, i amb aquest fons es fan dues accions que són crucials. La primera és finançar períodes sabàtics des de 2 mesos fins a 12. En total financem uns 80 o 90 mesos cada any perquè els professionals de l'hospital puguin anar a l'estranger a formar-se en projectes de recerca o tecnologies que siguin importants per a la seva pràctica. No només guanyen coneixement que després apliquen aquí, sinó que es creen unes relacions que són una font de projectes en col·laboració.

Cargando
No hay anuncios

¿Es fa alguna altra acció amb aquest fons?

— També financem contractes als residents quan acaben la residència per potenciar que tinguin una formació en recerca.

Com ha alterat la pandèmia tota aquesta activitat?

— Va ser un fenomen interessant, perquè els primers moments que teníem notícia de la pandèmia vam començar a veure unes crides de la Comunitat Europea per fer recerca sobre el covid, però van tenir poc ressò. Quan es van produir els primers casos a finals de febrer, hi va haver una segona onada de crides i aleshores vam reaccionar d'una manera molt ràpida i coordinada. En poques setmanes vam presentar i aprovar més de 200 projectes de recerca sobre el covid i vam arribar a captar diversos milions d'euros per fer recerca sobre aquesta malaltia.

¿Encara es fa molta recerca sobre el covid?

— Encara se’n fa, sí. De fet, com a exemple, de seguida vam veure que seria crucial tenir mostres de sang, plasma, orina o teixits dels malalts i vam crear el COVIDBank. Vam establir una xarxa molt eficaç amb l'hospital per aprofitar els excedents de les mostres que es prenien per a les anàlisis de rutina i vam contractar personal especial per treballar 24 hores al dia, set dies a la setmana. Ara mateix tenim més de 40.000 mostres. El COVIDBank perdura, aquesta recerca està aquí per quedar-se.

Cargando
No hay anuncios

Durant la pandèmia s'ha vist molt clarament que es necessiten professionals que estiguin en contacte amb els pacients però que també estiguin al dia de la recerca o, fins i tot, que en facin. Veient les agendes dels metges, això deu ser complicat.

— La figura del metge investigador, el clinician-scientist, és absolutament essencial per avançar en el coneixement d'una recerca mèdica aplicada a la clínica. De fet, aquests dos instruments que comentàvem abans responen a aquesta profunda idea que per a una bona pràctica clínica necessitem ser investigadors nosaltres mateixos. Però jo diria que aquesta figura és una espècie en perill d'extinció, i crec que aquest és un dels desafiaments més importants que tenim en la investigació en ciència mèdica.

Per què està en perill d’extinció?

— Les raons internacionals són diverses, però en el nostre país la crisi sanitària va ser brutal sobre aquesta figura. Les famoses retallades van fer que les plantilles dels centres i dels hospitals s’apuressin al mínim essencial. Es tracta d’una tendència que ja s'havia anat veient els anys anteriors, perquè als anys vuitanta les estructures organitzatives dels hospitals ja van patir una primera onada d'unes mentalitats extraordinàriament economicistes pel que fa a la gestió de la sanitat, en les quals el valor afegit de la recerca no entrava en els balanços, tot i que a l’Hospital Clínic ens en vam salvar. Però amb la crisi això es va accentuar per la restricció econòmica. I la recerca necessita temps addicional i no dedicar totes les hores a l’assistència clínica.

Què es pot fer per evitar aquesta extinció?

— A l'Idibaps vam fer aquesta reflexió i en el pla estratègic hem inclòs mesures per revertir la situació. Hem dissenyat el que anomenem clinician-scientist track, amb mesures com la que comentàvem abans, que un resident pot tenir un finançament de dos anys per fer recerca. L'Institut de Salut Carlos III va copiar aquesta idea fa uns anys amb els contractes Río Hortega. Nosaltres hem fet alguns passos addicionals. Als Estats Units vaig veure molt clara la idea de protegir el temps dels metges perquè puguin fer recerca. Hem creat el programa 50/50, amb el qual l'Idibaps paga el 50% del temps a alguns metges joves perquè el dediquin a la recerca. I també hem introduït el mateix concepte en el programa 80/20 per a metges sèniors amb una trajectòria de recerca sòlida però que la crisi ha estroncat. En aquest cas, paguem el 80% del seu temps perquè facin recerca.

Cargando
No hay anuncios

Quantes persones es beneficien d’aquests programes?

— De moment en tenim una desena, que, òbviament, en l’oceà dels metges de l'hospital és una petita gota, però també hem creat el programa BITRECS, juntament amb la Comunitat Europea i un ajut de la Fundació La Caixa, perquè metges que ja han fet la tesi doctoral puguin fer un pas més i es formin en recerca. Tot això està funcionant, però els recursos econòmics són petits per a la necessitat que tenim.

¿Les col·laboracions estretes entre metges i investigadors poden ser una alternativa a aquesta figura?

— Això també ho hem pensat. L'assistència clínica cada cop és més complicada i exigent, i la recerca bàsica també ho és, a més d'estar extraordinàriament diversificada. La realitat ens fa veure que estan funcionant grups en els quals hi ha un bon clínic potent que s'associa molt íntimament amb un investigador bàsic, també de la casa, i que són capaços de crear un equip amb una gran sinergia. Per tant, també hem de pensar en potenciar aquestes figures d'equips multidisciplinaris. En aquest sentit, traurem un projecte pilot que donarà suport a entre 5 i 7 grups entre els quals hi hagi grups de pràctica clínica i grups de recerca bàsica que hagin demostrat que són capaços de treballar junts o que plantegin programes de treball conjunts.

Segons l’OMS, el 2050 el 50% de la població mundial serà obesa. Com es tenen en compte aquestes projeccions de futur a l’hora de dissenyar la recerca?

— Abans d’escriure el pla estratègic de l’Idibaps vam dedicar diverses sessions de múltiples grups de treball a analitzar prospectives d'agències com la Comunitat Europea o l'OMS. L’objectiu de l'Idibaps és la investigació sobre les malalties més freqüents en el nostre món occidental i, per tant, aquesta reflexió l’hem fet. I aquestes grans línies són les que hem definit en el pla i les que intentem potenciar dins de la recerca de l’Idibaps, pel que fa al tipus de perfils de malalties però també en com abordar l'estudi d'aquestes malalties.

Cargando
No hay anuncios

Quines malalties seran més importants en el futur?

— Hi ha les malalties metabòliques com l’obesitat, que té derivades cardiovasculars, o el càncer, tot i que els nous tractaments ens estan fent veure modulacions en les respostes dels pacients i també està canviant la manera de diagnosticar els tumors i com els abordem. Moltes d’aquestes malalties es deriven dels estils de vida que portem. Després hi ha les malalties infeccioses que la pandèmia ha posat sobre la taula, molt associades a la mobilitat i la globalització i a la manera d’interactuar amb el nostre entorn.

Quan es parla de la medicina del futur es parla molt de medicina personalitzada, de tractaments que són pràcticament individuals. Però això, que és molt car de fer, és una pràctica realista?

— La idea bàsica de la medicina personalitzada és molt simple, però la manera de portar-la a la pràctica no ho és tant. Aquesta idea de poder administrar el tractament que més s'adapti a les condicions de la malaltia d'un pacient determinat forma part intrínseca de la medicina des de temps immemorials. El que provoca un canvi paradigmàtic en el concepte de medicina personalitzada és la possibilitat que hem descobert aquests últims anys de poder identificar alteracions individuals, particularment tumors, però també d'altres tipus de malalties. És a dir, característiques individuals de la malaltia, sobretot en càncers, com ara mutacions determinades o gens concrets. Per confirmar que un nou tractament és eficaç i que el que es veu al laboratori es produeix a la pràctica, es necessiten estudis preclínics, però també estudis clínics amb un gran nombre de pacients. Per tant, quan parlem de medicina personalitzada, certament volem el millor per a aquell individu, però no considerem centenars, milers o centenars de milers de malalties diferents. Agrupem els malalts i aleshores el desafiament està en identificar quins grups de malalts que tenen unes alteracions individuals tindran coses en comú. Estem en una transició per identificar quines són aquestes alteracions comunes a diversos pacients per poder-les abordar des del punt de vista de l’eficàcia dels tractaments. Crec que això és absolutament realista.

Hi ha resultats?

— Hi ha malalties en les quals s’està introduint la immunoteràpia. A l’Idibaps, per exemple, tenim una teràpia de cèl·lules CAR-T [consisteix en modificar genèticament els glòbuls blancs perquè ataquin les cèl·lules tumorals], que és la primera que es desenvolupa en un centre de recerca a Europa, no en una farmacèutica, i que es pot considerar medicina personalitzada, però no només per a un malalt sinó per a un grup de malalts important. Fa vint anys el grup d’immunòlegs d'aquesta casa va desenvolupar una tecnologia d'anticossos monoclonals per estudiar i fer recerca, i això ha permès que vint anys després, amb la tecnologia de les cèl·lules CAR-T, puguem desenvolupar-la. Aquesta és una lliçó de com la inversió en recerca dona rendiment a llarg termini. Si perdem aquesta mentalitat, és que no valorem prou la recerca.