“I si féssim una vaga general pel problema de l’habitatge?”

PalmaLes Balears són la comunitat autònoma amb els habitatges de segona mà més cars d’Espanya. El metre quadrat ha superat, per primera vegada, la barrera dels 5.000 euros. La pujada interanual –amb dades de maig– ha estat del 20,9%, per la qual cosa un pis de 90 metres quadrats s’ha encarit 90.000 euros en el darrer any. La situació per al lloguer és igualment dramàtica: 19,7 euros el metre quadrat, en el podi amb Madrid i Barcelona, segons les dades de juliol recollides pel portal immobiliari Idealista. L’oferta escassa, la demanda alta, la voracitat d’un mercat desbocat i la falta de polítiques per crear un parc públic d’habitatge no n’auguren millora. Les xifres fredes es tradueixen en una emergència residencial i social que obliga a viure en caravanes, xaboles, edificis abandonats, com l’antiga presó de Palma o, directament, al carrer.

El lloguer turístic –legal i il·legal– que priva els residents d’un de llarga durada ha agreujat el problema. Els ciutadans s’han manifestat contra la massificació exercida per la pressió humana, econòmica i social del turisme, però el problema de l’habitatge subjeu en les convocatòries. Si la situació és tan greu, per què no esclata en una gran mobilització exigint un canvi de rumb en una cosa tan essencial com un sostre sota el qual dormir?

L’antropòleg José Mansilla admet la gravetat del problema, però no creu que es produeixi una resposta ciutadana “rupturista”. “No acaba d’haver-hi una espurna que desbordi els carrers”, assegura. Entre els factors per a l’absència d’aquesta explosió del descontentament, cita l’aturada que va suposar la pandèmia i que “el creixement econòmic que acaba repartint-se permet trampejar per anar fent”. El sociòleg David Abril coincideix en l’anàlisi de la societat post-covid: “No ens ha fet millors, sinó més individualistes”, assevera sobre una situació “aprofitada per l’extrema dreta per defensar un discurs seguritari”, marcat per l’amenaça de l’ocupació i l’auge de la instal·lació d’alarmes. “S’ha produït un canvi cultural. Hem passat d’una lògica de defensa del dret de l’habitatge a la defensa del dret dels propietaris. No és casual”, assegura, abans d’apuntalar l’argument amb una xifra: “Si aterres això en la societat balear, gairebé 100.000 persones han informat d’ingressos per lloguer en la declaració de la renda, un 10% de la població”. Fora de la dada hi queden tots els que es tanquen en negre, sense que mediï contracte, i, per tant, no quantificats. “La gent en situació de lloguer és la que està pitjor en precarietat residencial. Ha d’acceptar el xantatge del propietari perquè, si es rebel·la, pot passar a l’exclusió tenint en compte com està el mercat”, prossegueix.

Milers de persones s’han manifestat a Palma –el juny de 2024 i 2025– contra la massificació, “malestar que conflueix amb el de l’habitatge”. Però, fins ara, “tenen un punt d’una certa espontaneïtat”. “No existeix una organització col·lectiva i massiva. Les solucions al problema estructural no vindran individualment. O conflueixen altres actors amb capacitat treballadora i que defensin els que ho passen malament o és difícil que es produeixi una solució a mitjà o llarg termini”, opina Abril, que advoca per “crear les condicions que mobilitzin els ciutadans i puguin exercir capacitat de pressió”. En aquest punt, més enllà d’una gran manifestació, suggereix: “Per què no fer una vaga general amb el tema de l’habitatge tal com està la situació?”. Segons l’expert, aquest paper han de jugar-lo els sindicats: “La paradoxa és que han aconseguit pujades salarials impensables, però se les han menjades el preu de l’habitatge i els rendistes. No són els responsables de la situació, però ells, per capacitat i quantitat d’afiliats, són els que tenen més força per mobilitzar gent”.

El secretari de polítiques públiques de CCOO a les Balears, Daniel Cámara, respon a la idea d’una vaga general amb un “tant de bo”, però n’adverteix: “Quan les convoques, has de guanyar-les. Si no, mostres feblesa. Cal construir primer”. Com s’han de motivar residents que han vist encarir l’habitatge un 200% en deu anys, quan els sous només han pujat un 23%? “Amb molta pedagogia. Els sindicats treballam per construir una resposta social amb un discurs sociopolític que faci entendre que les condicions dels treballadors no depenen només del salari directe, sinó de l’indirecte, amb l’energia, la cistella de la compra i l’habitatge, entre d’altres. Ho feim quan explicam els convenis col·lectius en els centres de treball. Els deim que la política no els és aliena”.

Els sindicats s’enfronten a “una derrota cultural i política que ha comprat una part de la classe treballadora”. “Cada vegada hi ha més dificultats per organitzar la gent. En part, perquè existeix una campanya contra el que representa el moviment sindical. D’aquí l’auge de l’extrema dreta entre gent humil que vota en contra dels seus interessos. No estam en un moment àlgid d’idees progressistes, de la defensa d’interessos comuns. Hem de passar a l’ofensiva i construir una resposta social”, explica Cámara. CCOO proposa crear un fons d’inversió públic per adquirir habitatges embargats o de fons voltor i incorporar-los al parc públic. “Tindria una rendibilitat segura, limitada, amb garanties del Govern i que serviria també per construir”, assegura Cambra, qui considera que “Prohens i Vox no estan atenent l’interès general perquè no declaren zones tensades i legislen per a promotors i especuladors”. “L’habitatge, l’element més empobridor per als treballadors, ha d’estar controlat des d’allò públic”, afegeix.

Polítiques opaques

L’advocada col·laboradora de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) a les Balears, Gloria Olmos, creu que la mobilització ciutadana hauria de ser “més intensa i reivindicativa” enfront de mesures anunciades pel Govern: “Són polítiques per beneficiar els interessos de les elits, opaques, amb requalificació de sòl, sense tenir en compte ni el planejament urbanístic. Cal intentar que la gent no es rendeixi i exigeixi el compliment de la llei en qüestions com els desnonaments. Sembla que els polítics no són conscients del problema”.

Els moviments socials en defensa d’un habitatge digne “mouen masses, però d’assistència tècnica”, opina l’antropòleg José Mansilla. “Ja no hi ha militants, sinó gent que t’assessora i hi acudeixes perquè t’afecta personalment, perquè solucionaran el teu problema. Fan una tasca important, però costa fer el salt a un moviment transversal que arrossegui gent. No actuen com a multiplicadors del malestar”, al contrari del que passava fa uns anys “quan les ONG articulaven les protestes”. L’efecte diluït del 15-M no ha ajudat. “Tampoc ho ha aconseguit la política”, afegeix. Els joves, a més, tendeixen igualment cap a l’individualisme. “Més enllà de qüestions com l’ecologisme o el feminisme, és una generació cansada, decebuda, que no identifica el problema de l’habitatge com a col·lectiu. S’acaben desenvolupant estratègies individuals perquè la societat és molt més complexa”, prossegueix, per aventurar que l’arribada al govern espanyol del PP “amb el suport de Vox generarà una capacitat de resposta que no veim ara”. “La gent de classe obrera que vota la dreta per rebel·lia veurà que el problema no s’arregla i el seu missatge deixarà d’articular el malestar”, opina. Mentrestant, es produeix “una deriva hedonista” entre els joves: “La idea és ‘com no puc comprar-me una casa, m’ho gast tot i em dedic a viure el que pugui’. Encaixa amb l’individualisme”.