La trama corrupta que la justícia ha tret a la llum aquesta setmana al voltant de la construcció de la línia d’AVE Barcelona-Madrid ha posat sobre la taula, novament, l’escandalosa ineficiència de l’alta velocitat ferroviària a Espanya, líder a Europa en quilòmetres construïts per milió d’habitants -en termes absoluts és el segon país al món després de la Xina- i a la cua en passatgers per quilòmetre. Durant dècades s’ha fet creure als ciutadans espanyols que tots tenien dret a tenir un AVE a tocar de casa. De tant dir-ho fins i tot s’ho ha cregut la classe política. De manera que, a diferència de la resta de veïns continentals, que amb la crisi han tallat dràsticament la seva alta velocitat, aquí s’ha continuat enterrant-hi euros com si res: Foment dedicarà aquest 2014 més d’un terç del seu pressupost a l’AVE, en concret 3.300 milions d’euros, una xifra idèntica a la de l’any passat, tot i que el pressupost ministerial és un 10% inferior al del 2013.
La ruïnosa operació s’ha venut des de fa anys com a sinònim de modernitat i estatus, fins i tot d’equitat, fent creure a la població que la igualtat d’oportunitats passava per l’AVE en lloc de per la sanitat i l’educació, uns àmbits en què les retallades estan fent estralls, o senzillament pels trens de Rodalies, amb una inversió molt més baixa. A més, els criteris d’inversió en l’AVE mai han respost a necessitats econòmiques, socials o logístiques, sinó a l’endèmica política radial, combinada d’una banda amb els aires de grandesa d’un país que es creia ric i de l’altra amb les pressions del fins fa poc poderós sector de la construcció, que és qui més s’ha beneficiat de l’obra pública ferroviària.
El resultat és una hipoteca pública immensa que es trigarà dècades a eixugar. Amb el preu dels bitllets ara ni tan sols es cobreix el manteniment de les vies i les estacions! Perquè el resultat és, també, la xarxa d’alta velocitat més infrautilitzada del món. El desastre de l’AVE ho és en si mateix -una xarxa del tot ineficient- i ho és per a l’estat del benestar, que en paga els plats trencats. Judicialment, torna a sortir a la llum el frau (el 1992, amb la línia Madrid-Sevilla, ja hi va haver escàndol). Políticament, encara ningú ha entonat el mea culpa.