Europa, un continent avesat als referèndums
El baix nombre de consultes a Espanya topa amb la tendència europea a preguntar
BarcelonaEls referèndums estan de moda. Amb la consulta escocesa a tocar, el dret de vot s’ha instal·lat al centre del debat i diaris de tot el món han dedicat pàgines a tractar el tema. Si a això hi afegim el 9-N, amb el dictamen favorable, ahir mateix, del Consell de Garanties Estatutàries a la llei catalana de consultes i la posició contrària al procés català de Madrid, París o Berlín; l’abdicació del rei Joan Carles, i la discussió sorgida sobre el possible canvi del sistema d’estat o la consulta que preveu fer les Canàries sobre prospeccions petrolieres, no resulta estrany que la discussió sobre les consultes populars hagi sigut trending topic. A ¿Cómo votamos en los referéndums?, publicat recentment per Catarata i promogut per la Fundación Alternativas, pròxima al PSOE, els politòlegs Braulio Gómez i Joan Font analitzen aspectes relatius als referèndums (en la majoria dels casos vinculants) i a les consultes. Se centren en els que han tingut lloc a Espanya des de la Transició. Documenten un instrument que, com deia dilluns el setmanari alemany Die Zeit, pot “canviar les fronteres a Europa en les pròximes setmanes”.
843 referèndums a Europa
Espanya és dels països que menys consultes han celebrat
L’origen modern del mecanisme més efectiu per conèixer l’opinió ciutadana entre elecció i elecció es remunta a la Revolució Francesa. Des del 1945, a Europa s’han celebrat 843 consultes. A Espanya, a nivell estatal, només quatre des de la mort de Franco, el 1975. Si bé és cert que a Suïssa han tingut lloc més de la meitat (474), a Itàlia, per exemple, se n’han celebrat 72. L’ús del referèndum s’ha incrementat en les últimes dècades, sobretot a les repúbliques de l’antiga URSS a principis dels 90.
Una dada rellevant és que un 32% de les consultes fetes fins ara han tractat sobre el model polític dels països, de les seves normes fonamentals o de la seva arquitectura institucional. Si bé és cert que els convocants no són mai neutrals, els governs sempre solen tenir opinió i generalment advoquen pel sí (les victòries del sí se xifren en el 53,5% del total). Els governs, per tant, no ho tenen tot de cara. La frase els referèndums els carrega el diable és recurrent i té raó de ser per als governs.
Els referèndums fets fins ara compleixen dues característiques més: la majoria han sigut poc disputats (només en el 6% dels casos guanya una opció per menys de 5 punts) i la participació és baixa. Per exemple, l’aprovació de l’Estatut andalús el 2007 només la va votar un 35,9% del cens. Tot i que en aquest punt hi ha una excepció significativa: les consultes sobre independències nacionals tenen una mitjana de participació del 80%.
La “tirania de la majoria”
Els contraris aposten per confiar en el sistema representatiu
Els principals arguments contra la celebració de les consultes, segons els autors, són tres. El primer és la “tirania de la majoria”. Molts experts s’oposen a la democràcia directa i són partidaris del sistema representatiu de partits com la millor manera d’organitzar una societat. La crisi econòmica actual ha augmentat la desafecció i cada vegada més ciutadans demanen decisió directa i que no se’ls pregunti l’opinió només cada quatre anys.
En segon lloc, el “dubtós criteri ciutadà”: sectors de la teoria política desconfien que els ciutadans tinguin les eines necessàries per saber què és el millor per als seus interessos i els del seu país. Tant per la insuficient informació com perquè són molt influenciables pels partits o els mitjans.
Per acabar, la desigualtat de participació, una tesi apuntada des de posicions progressistes. Es constata que les classes més desafavorides voten menys perquè els costa més anar-hi i tenen menys informació. Com a resultat, les classes altes hi estan sobrerepresentades.
El cas català
La singularitat del fenomen Arenys i una participació desigual
El llibre dóna especial atenció a les consultes per la independència en 552 dels 947 municipis de Catalunya, començant a Arenys de Munt. En un capítol escrit pels politòlegs Jordi Muñoz i Marc Guinjoan, col·laboradors de l’ARA, s’explica que entre el 2006 i el 2011 els favorables a la independència van passar del 13,9 al 28,2% i han continuat creixent. La Constitució no dóna peu, però, a un referèndum sobiranista, ja que l’únic dipositari de l’autoritat legal per autoritzar-los és el govern central. Un tret significatiu de les consultes va ser la gran diferència de participació, amb un ventall que anava del 90% al 5%.