Escriure i llegir filosofia

PalmaEls textos filosòfics no apareixen del no-res, estan fets de mots que provenen de múltiples lectures, d’un bagatge literari extens i profund. Escriure filosofia és inseparable de llegir de manera atenta i reflexiva, encara que hi hagi alguns filòsofs que tendeixin a ocultar les seves lectures per raons de prestigi, originalitat, popularitat, fama o, senzillament, per la voluntat d’usar un estil més àgil i antiacademicista. L’ocultament de les fonts del propi pensament enfosqueix la veritat, dificulta el sentit del text, i perjudica la voluntat de comprendre del lector. A més, l’encobriment de les referències i les empremtes d’altres autors és deshonest. Malauradament, l’escriptura fosca és una tendència filosòfica consolidada. Des de l’antiguitat, hi ha autors amb fama d’obscurs i difícils de llegir. Estic pensant en Heràclit i el seu estil oracular i enigmàtic. Altres filòsofs com Kant, són difícils d’entendre perquè introdueixen molta terminologia nova, reconceptualitzen la realitat segons la seva visió, i empenyen al lector a habituar-se o desistir. Nietzsche encobreix les seves lectures, i arriba a mentir i negar que és un lector compulsiu, en contra dels testimonis que aporta ell mateix en la correspondència. Heidegger té molt a amagar, amb voluntat o sense. La manca de claredat de la seva filosofia és paradigmàtica i va ajudar els intèrprets a desvincular-lo del nazisme. També hi ha filòsofs que saben utilitzar diversos registres, més o menys complexos en funció dels destinataris, com Jürgen Habermas, un autor bastant incomprensible quan es dirigeix a l’acadèmia, però que sap simplificar el missatge quan opina a través dels mitjans de comunicació.

De la mateixa manera que dic que escriure filosofia és inseparable de llegir-ne, també dic que no puc entendre la lectura d’un text filosòfic sense que vagi acompanyada d’algun tipus d’escriptura que ajudi a enraonar i fixar els pensaments, i que es pot expressar de manera íntima i personal a través de notes aïllades i comentaris breus o ser més articulada i discursiva i fer-se visible en alguna publicació. En qualsevol cas, és bo evitar l’escriptura improvisada i compulsiva, feta amb urgència, i sense pausa. Però no hi ha un únic mètode d’escriptura filosòfica. Hegel, per exemple, defensa una escriptura comprensiva de la realitat, construïda a través de l’esforç del concepte, és a dir, de la necessitat inconformista de no aturar de pensar fins a trobar la paraula més adequada. És evident que l’autoexigència hegeliana a l’hora d’escriure es desplaça cap al lector i l’obliga també a fer un sobreesforç de comprensió. Nietzsche, en canvi, escriu com pensa, a ràfegues i impulsos, deixant al lector la difícil tasca de posar ordre en els fragments, mentre que Spinoza dona prioritat a la claredat, l’ordre i la distinció, avantposant les definicions al discurs.

Sovint, quan es llegeix una obra filosòfica traduïda d’una llengua estrangera no es presta gaire atenció a les traduccions ni als traductors, ni tampoc a la seva influència en la comprensió lectora. Aquesta desatenció s’interromp quan apareixen obstacles que fan insalvable el diàleg amb el text, aleshores apareix el dubte de si la incomprensió és atribuïble al lector, al traductor o l’autor. Hi ha un cert consens a admetre que determinades traduccions de textos filosòfics han complicat la lectura per ser massa literals i inflexibles. Estic pensant, per exemple, en l’obscuritat de l’edició castellana de Ser i temps (Fondo de Cultura Económica, 1951) de José Gaos, que he pogut experimentar en primera persona com a lector de Heidegger. Segons els especialistes, les causes que fan incomprensible la versió de Gaos, fins i tot per aquells lectors més acostumats a llegir filosofia, tenen a veure amb l’ús d’un llenguatge excessivament tècnic, rígid i massa fidel a l’original alemany, amb la inclusió de neologismes i termes inexistents en castellà, juntament amb la manca d’un aparell de notes que ajudi a guiar la lectura. A les antípodes s’hi situa la traducció de la mateixa obra de Jorge Eduardo Rivera, feta per encàrrec de l’editorial Trotta. La versió de Rivera resulta molt més accessible i entenedora perquè reinterpreta el text original, adaptant les expressions al llenguatge castellà, i s’emmarca en un procés que es va allargar en el temps, i que va donar lloc a tres versions diferents, la darrera de les quals, la definitiva, és el resultat del treball d’un equip multidisciplinari d’especialistes al llarg de cinc anys, els compresos entre 1991 i 1995.

La filosofia ha d’ensenyar a llegir bé, a fer-ho amb calma i lentitud, cura i reflexivitat. El lector de filosofia, com qualsevol lector especialitzat, necessita referències i orientacions. Per això, és imprescindible que cada vegada més autors siguin més transparents amb les lectures fetes i dediquin una part del seu temps a la divulgació d’obres llegides i fonts d’inspiració. L’humanista italià Nuccio Ordine és un dels millors representants d’aquesta voluntat de transparència i de capacitat per estimular l’orgull de lector, que reclam, seguint el bon exemple de Michel de Montaigne i d’Arthur Schopenhauer. Cal estar-li molt agraït per desviar generosament l’escriptura cap a aquesta direcció i compartir públicament les lectures, tant filosòfiques com literàries, i contribuir d’aquesta manera a donar vida als clàssics a través de Clàssics per a la vida (Quaderns Crema, 2017) i Els homes no són illes (Quaderns Crema, 2022), dues seleccions acurades d’obres i fragments, enriquits amb els seus comentaris, que conviden a llegir i recreen una biblioteca ideal. Aquest és el camí de transparència i generositat que haurien de seguir altres pensadors contemporanis.

Un camí segur cap a l’autonomia

Un bon professor de filosofia ha de saber despertar en els seus alumnes el gust i la passió per la lectura com un camí segur cap a l’autonomia, el coneixement i la felicitat. Amb aquesta intenció procur que els meus alumnes llegeixin almanco dues lectures filosòfiques voluntàries, en paper, partint de més de vint recomanacions i dels seus propis suggeriments. Només els pos una condició, que facin una lectura amb aprofitament, que vol dir, personalitzada, solitària i compartida a través d’una entrevista de confirmació. D’entrada, els convit a llegir llibres amb el llapis a la mà per deixar senyes d’identitat i lectura, fer destacats i notes amb ocurrències, analogies i diferències amb altres autors que coneixen, que assenyalin i cerquin els conceptes que no entenen, destaquin els acords i desacords amb les idees expressades, marquin aquells fragments que més els agradin i que mereixerien ser citats i recordats. Els recoman que subratllin les idees més importants perquè això alenteix la lectura, i els obliga rellegir, i així aclarir el sentit, incrementar la comprensió, sense renunciar a completar el que diu el text amb l’experiència. També els faig veure la relació d’amor que els grans pensadors mantenen amb les seves biblioteques, i els anim a viure envoltats de llibres, col·leccionar-los, estimar-los i tenir-los físicament a prop, com a estímuls que els convidin a adquirir l’hàbit lector i la capacitat d’establir-hi diàlegs profitosos, sense perdre de vista el context, i apoderar-se del vocabulari més apropiat per referir-se a un mateix i a la vida, i aprendre a ser i estar en el món de manera més sàvia i lliure.