"La mirada dels infants cap a la ciutat és lúdica"

PalmaEls records, el contacte amb la realitat, la possibilitat de descobrir espais nous i la incorporació del risc i dels límits són fonamentals per Clara Eslava, arquitecta especialitzada en infància i educació. Eslava fa poc va visitar Palma per explicar a la UIB la seva investigació sobre l'adequació de l'espai urbà a les necessitats dels infants.

Les propostes de camins a les escoles o la de ciutats amigues de la infància reflecteixen un canvi?

Sí, i pens que això ja hauria de ser una fita aconseguida, tot i que no ho és. La meva idea va més enllà. És la del territori com a experiència lúdica. No vol dir que els deixem en total llibertat, però vol dir que puguin aturar-se a mirar un bassiot o a pujar i baixar una escala. La mirada dels infants cap a la ciutat és lúdica, i això no vol dir perillós, sinó que no han abandonat aquesta capacitat de divertir-se.

I això com ho viuen els adults?

L'altre dia ho vaig veure molt clar amb una mare que deia a la seva filla: "Anem, anem, que t'atures amb tot". Aquest 'tot' que per a nosaltres és no-res, per als infants és important.

I les ciutats incorporen l'experiència de l'infant?

La ciutat està molt codificada per zones. Això és viari, això és un parc infantil, això és una escola. Els adults ho codificam tot, però l'experiència dels infants és contínua. No fan cap diferència amb el territori de joc. No hi ha diferència entre la casa, l'escola i la ciutat. Les ciutats estan equipades amb espais infantils que podem considerar com a 'corralets', com a espais segurs on les possibilitats de joc són molt reduïdes. Tot ha de ser més natural perquè es pugui produir un aprenentatge amb sentit. No és "ara t'engronses una estona aquí".

Com hauria de ser?

El joc ha de ser més lliure i ha d'incorporar les nocions de risc i de límit. Tonucci deia que una infància sense risc genera adults perillosos. No hauran integrat l'experiència, si no integren els límits. També es necessita temps. Si mires els teus records d'abans, els temps són llargs i hi havia espais per explorar. No era vint minuts al parc i després a casa. Aquests temps llargs són experiències riques que ens acompanyen la resta de la vida. Quan acurçam el temps i l'espai, només consumim moments i no incorporam els aprenentatges de la vida.

Com veis Palma?

Palma té els dilemes de la gentrificació, de les vies ràpides, i com la resta de ciutats, els espais estan pensats per a adults i es deixa poc espai a la infància.

És millor sortir de les ciutats?

Moltes famílies se'n van a la perifèria, on viuen en blocs residencials, amb una comunitat homogènia, amb uns veïns que són col·lectius similars i que van de casa al garatge i del garatge a la destinació que correspongui. Es perd la relació amb els altres. No es coneixen altres mons. En una ciutat gran hi ha gent al carrer que demana diners. Això els infants ho han de veure per saber què passa. 



Quin és el camí?

Cal passar d'una visió funcionalista del model de la Revolució Industrial a una visió més sensible, més emocional i més lúdica. Les estratègies han de ser més flexibles. Cal pensar quins records volem que tinguin els infants de la seva escola i de les ciutats. Un objectiu és que hi hagi més diàleg entre arquitectes i administració, obert a la participació, però aquest diàleg ha de ser sostingut en el temps. Fins ara hi ha una desconnexió.

Què haurien de tenir en compte els centres educatius?

Hi ha cinc punts als quals haurien de respondre

1. El diàleg entre l'escola i la ciutat com un lloc de socialització és fonamental. Per exemple, el fet que estigui a prop del barri on viu no és per la comoditat de l'adult, és pel teixit social de l'infant.

2. Tant en educació com en arquitectura el fet qualitatiu ha de ser tan important com el fet quantitatiu. La llum, l'orientació, l'estètica s'han de tenir en compte, no només que la normativa digui que la classe ha de tenir determinats metres quadrats. Alhora s'ha d'aconseguir que els espais exteriors també siguin de qualitat, no només per jugar a la pilota; ha d'haver-hi llocs per descobrir, contacte amb la natura, ja que hi ha qui no té aquest contacte.

3. L'escola s'ha d'entendre com un espai social, amb la possibilitat d'establir relacions entre el personal docent i no docent i les famílies. Els passadissos llargs no ajuden que hi hagi punts de trobada, són millor les sales.

4. La flexibilitat també és important per poder unir dues aules o tres, o decidir si la biblioteca és més interessant que es pugui trobar en diferents espais que no que s'ubiqui en una sala tancada.

5. Sempre és necessari revisar el que es fa des de la perspectiva de l'infant. I una cosa que cal resoldre és l'acompanyament dels nins i les nines per part dels adults, que s'ha de fer amb presència però des de l'observació, des de l'escolta activa. És més fàcil fer feina en aquest sentit a les escoles més petites, perquè hi ha més cohesió. Entre 2.000 alumnes, l'infant perd un poc la seva identitat.