"Ell depèn de mi per viure, però jo també en depenc per ser feliç"

PalmaQuan Catalina, de 70 anys, obre la porta de ca seva, Esquitx és el primer que rep qualsevol visita. El petit bichon maltès no s'allunya gaire de la seva propietària. La segueix per tota la casa, s'asseu devora ella quan mira la televisió i espera pacientment cada vegada que surt a fer un encàrrec. "Vaig a comprar", li diu, i ell ja sap que toca esperar. Per a Catalina, però, Esquitx és molt més que una mascota. "És el meu company de vida. L'estim amb bogeria", assegura. La relació entre tots dos s'ha anat enfortint amb els anys, fins al punt que la jubilada no concep el dia a dia sense ell, una vegada els fills ja són adults i fan i desfan. "Mai em sent tota sola. Sempre el tenc devora i em dona una alegria immensa. Només veure'l ja em canvia el dia", explica.

Catalina reconeix que fa tot el possible perquè Esquitx tingui la millor qualitat de vida. Compra pinsos de gamma alta, està pendent de les revisions veterinàries i, sovint, també li prepara menjar casolà. "Li compr els millors pinsos que trob i moltes vegades també li cuin. M'agrada saber que menja bé i que està sa. Per a mi és un més de la família", diu.

Atenció permanent

La seva rutina gira, en bona part, al voltant del benestar del petit ca. Les passejades diàries, les estones de joc i les manyagues formen part d'un vincle que Catalina descriu com una font constant de felicitat. "Quan arrib a casa i em rep movent la coa, m'oblid de tots els mals. Em fa sentir estimada".

Aquest lligam també s'ha convertit en un suport emocional imprescindible. Catalina explica que Esquitx ha estat al seu costat en moments complicats i que la seva presència li ha donat força quan més ho necessitava. "Hi ha dies que no tens ganes de res, però ell et mira amb aquells ullets i t'obliga a aixecar-te, a sortir a caminar i a continuar. M'ha ajudat molt més del que la gent es pensa".

Por a l'adeu

Per això admet que hi ha un pensament que intenta apartar tan aviat com apareix. "Només d'imaginar el dia que em falti ja em pos a plorar. Em mor de pena només de pensar-ho", confessa emocionada. "Sé que els animals viuen menys que nosaltres, però és una idea que no puc suportar". Catalina entén que hi hagi persones que no comprenguin aquest nivell d'afecte cap a un animal, però ella no en té cap dubte. "N'hi ha que diuen que només és un ca. Per a mi, no. És el meu company, un membre més de la família i m'ha donat un amor que moltes persones no saben donar".

Quan parla d'Esquitx, el somriure li apareix, moltes vegades de manera inconscient. El mira amb tendresa mentre descansa al seu costat i resumeix el vincle amb una frase que explica millor que cap altra la relació que els uneix: "Ell depèn de mi per viure, però jo també depenc una mica d'ell per ser feliç".