Estam preparats per dur endavant una educació inclusiva?
Els alumnes han de poder gaudir d’una formació sense barreres, però els centres educatius no tenen els professionals per oferir-la
PalmaEls acords de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat estableixen que els estats treballaran per garantir que els ciutadans amb aquest perfil no siguin exclosos del sistema educatiu i se’ls ofereixi una “educació inclusiva, de qualitat, gratuïta i en igualtat de condicions amb la resta”. De la mateixa manera, determina que s’han de fer els ajustos necessaris per a ells i adoptar “mesures de suport personalitzades i efectives”. En el curs actual, a les Illes Balears hi ha 34.317 alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i 7.357 necessitats educatives especials (NEE) del total de 173.000 alumnes matriculats. A més, 921 estan escolaritzats en centres d’educació especial, xifra que el model d’educació inclusiva aspira a reduir progressivament a la mínima expressió.
Malgrat els avenços que s’han fet en els darrers anys, amb l’aprovació de la LOMLOE i de la Llei educativa de les Illes Balears, que estableix l’educació inclusiva com una fita a assolir, la realitat és més crua, com es posa de manifest en el cas de les infraestructures. Centres com el CEIP Son Anglada, Blai Bonet, Es Secar de la Real i Ses Rotes Velles, entre molts d’altres, tenen barreres arquitectòniques. L’absència de banys adaptats és també un problema important. En alguns centres, els alumnes motòrics (aquells que tenen discapacitats motores) poden transitar amb normalitat, però no poden anar a l’excusat. Malgrat tot, des del 2015, entre obres realitzades i projectades, Educació ha fet 60 intervencions per tal d’eliminar barreres.
Joana Maria Mas, directora del CEIP Ses Rotes Velles, explica que, “tot i que la inclusió educativa és un dret que qualsevol persona té, amb totes les mesures encaminades a facilitar el seu aprenentatge, el principal problema és que el concepte no s’entén”. La conseqüència d’aquest fet és que “falten els recursos i les infraestructures adequadres”. A més, històricament s’ha entès l’educació inclusiva “des de la perspectiva que hi hagi mestres de reforç en l’aspecte instructiu, per bé que no sempre les inclusions van lligades a un retard de tipus intel·lectual o maduratiu”.
Les escoles “han crescut en figures de pedagogia terapèutica (PT) i d’audició i llenguatge, però no en perfils especialitzats, com fisioterapeutes i psicòlegs”. Això és perquè “sembla que, quan deim inclusió, es parla de reforços educatius, i hi ha alumnes que necessiten també un reforç emocional per atendre dificultats de tipus degeneratiu, genètic o de comportament”, explica Mas. D’altra banda, de vegades es fan assignacions per part de la Conselleria com “mig auxiliar tècnic educatiu (ATE), que vol dir que l’alumne que el necessiti estarà atès de manera parcial”.
El Govern vol respondre a totes aquestes mancances amb el decret d’educació inclusiva, que es tramita actualment i que estableix el marc perquè el sistema educatiu adopti els canvis necessaris per suprimir les barreres que dificulten l’accés a l’aprenentatge de tots els alumnes. Sobre aquest document, Joan Jordi Muntaner, doctor en Pedagogia per la UIB, assegura que “té una base teòrica bona, però és un decret d’integració, no d’inclusió”, perquè en l’educació inclusiva “no hi ha modalitats d’escolarització ni es categoritzen els alumnes, perquè quan ho fas els prives d’espais comuns, perjudiques la seva imatge i en destrueixes l’autoestima”.
Muntaner afirma que, per poder aplicar l’educació inclusiva, “es necessiten recursos i que els centres, d’acord amb la seva autonomia, els puguin utilitzar. No és possible incorporar tots els alumnes a aules ordinàries sense capital humà, de material, de contingut i de bones infraestructures”. Si més no, considera que “amb els recursos actuals els mestres ja poden començar a fer passes en matèria inclusiva”. Joana Maria Mas precisa que molts centres “ja ho feim des de fa temps, perquè no és un tema que ens vingui de nou”.
Sobre aquest decret, la directora general de Primera Infància, Innovació i Comunitat Educativa, Amanda Fernández, explica que “és un punt de partida que –en cas d’aprovar-se– haurà d’anar seguit d’un conjunt d’ordres que definiran els perfils que faran falta als centres”. Així mateix, apunta que en tots els casos “s’han de tenir molt en compte la família i l’entorn, i si una família se sent més tranquil·la en un centre d’educació especial, s’ha de respectar, però també en el cas contrari”. Fernández creu que “la inclusió és un tema de tothom, perquè s’ha de fer un canvi des de l’atenció a la diversitat cap a la inclusió”. I recorda que “molts centres ja fa més de dos anys que treballen en dissenys universals per a l’aprenentatge”. Considera que no és possible tenir una persona per a cada infant que ho necessiti, “perquè això, a més, no és inclusiu, sinó exclusiu”, però “sí que s’ha de contractar molt més personal”. Fernández és conscient que, “malgrat que hi ha més recursos, no s’ha avançat en la mateixa proporció” pel que fa a resultats.
Formació i més professionals
El CCEE Pinyol Vermell (Aspace) atén alumnes amb necessitats educatives especials. Neus López, orientadora del centre, considera que “la inclusió a l’escola ordinària és el model ideal i es disposa d’un marc normatiu ben fet per aplicar-la”. El tema està, explica “que sempre es comença la casa per la teulada i després falten els recursos de personal, materials, d’infraestructures i de formació docent”. El que acaba passant és que “el mestre, que normalment ho fa tot, no té les eines necessàries perquè no té per què tenir-les, i cal que se li proporcionin”. Un exemple de la diferència de recursos entre els centres especials i els ordinaris és que a les aules del Pinyol Vermell “sempre hi ha un mestre i un ATE, i quan no hi ha l’ATE, és perquè hi ha el fisioterapeuta, el psicòleg o el terapeuta ocupacional, a més de treballar amb ràtios més reduïdes i disposar d’instal·lacions adaptades”, afirma López.
Els docents ordinaris s’espanten “perquè no tenen els mecanismes per afrontar les situacions, no saben com, per exemple, moure una persona amb paràlisi cerebral ni com posar-la al bany”. També es necessita saber “què vol l’alumne en cada moment”. Això, actualment, “amb les ràtios que hi ha a les escoles, no és possible que ho pugui fer un sol mestre”. A més, “cal treballar amb els pares perquè siguin un suport més en la inclusió”, considera López.
Margarita Bea és mare d’un jove autista, en Tomeu, a qui li encanta la música i va estudiar al CEIP Ses Quarterades. Després de fer escolarització combinada –ordinària i especial– durant uns anys, a sisè de Primària va passar a Asnimo. Bea és defensora de l’educació especial. “És on el meu fill va ser més feliç”, sentencia. A l’escola ordinària, explica, “se l’emportaven sempre a les classes de música i d’educació física i es varen portar molt bé. Amb els recursos actuals, però, “és impossible, els centres no poden fer més”. El meu fill “pegava, mossegava, cridava, però perquè no estava motivat. Allò que ell volia era escoltar música i fer psicomotricitat”. Bea vol que “el debat actual serveixi perquè arribin més recursos als centres educatius”.
Una visió contraposada és la de Nelia Sánchez, mare d’un nin amb paràlisi cerebral, en Lucas. La seva percepció és que avui en dia “es continuen enviant molts nins petits a centres especials” i això es deu, considera, al fet que “falten recursos, formació del professorat i que els docents creguin que tots els alumnes tenen dret a estar dins la mateixa aula”. A més, explica que “l’educació inclusiva farà que els ciutadans del demà estiguin molt més conscienciats sobre les necessitats de les persones amb discapacitats”, perquè els companys de classe d’en Lucas “saben el que li agrada, el que no i com dirigir-s’hi”. La meta és clara, però queda un llarg camí per recórrer. Actualment, les escoles no tenen els recursos per a la plena inclusió.
