Guillem Mudoy: "Tenir ecoansietat és normal, fins i tot és un símptoma de salut"

El primer que fa cada matí quan s’aixeca és mirar el temps al mòbil. Guillem Mudoy (1951, Las Palmas) és doblement illenc. Va néixer a les Canàries, però també és ciutadà de les Balears on resideix i té un despatx professional des de fa dècades. Amb més de 40 anys d’experiència en psicoteràpia psicoanalítica, coneix de primera mà els problemes de salut mental i les tendències que aquests segueixen. En un context de canvi climàtic gairebé irreversible explicarà aquest dijous, a l’Estudi General Lul·lià, a les 18 hores, de quina manera les persones gestionen mentalment aquesta situació.

Què és l’ecoansietat? Quins símptomes té en una persona?

— És una reacció emocional causada per la fantasia d’un cataclisme climàtic. No és pròpiament una patologia, sinó una resposta normal davant una amenaça del futur. Si el perill persisteix, el mecanisme de l’estrès segrega cortisol i altres substàncies, la qual cosa ens altera la biologia i entram a problemes de salut molt més greus, com les depressions, les fòbies i els atacs de pànic, entre d’altres. Cada vegada hi ha més fenòmens climàtics extrems, com la dana de València, i la inacció política és horrible. Tot plegat fa que el dol sigui més difícil de produir perquè se li afegeixen sentiments com la ràbia, la ira i la impotència. A més, diàriament ens arriben notícies de catàstrofes naturals que afecten les persones més sensibles i als activistes, que són els més afectats d’ecoansietat, que veuen que el canvi va a més i que no hi ha prou resposta institucional. Hi ha una altra preocupació que cal distingir de l’ecoansietat que és la solastàlgia. Així com la nostàlgia és enyorar el passat, la solastàlgia és el sentiment de veure com te l’han destruït. Cal dir que el canvi climàtic no només provoca aquests efectes, sinó que, per exemple, l’estat d’ànim s’altera amb la calor. Amb les onades de calor hi ha més risc de suïcidi i més rics de mort dels pacients que tenen problemes de salut mental.

Quins són els símptomes de l’ecoansietat? 

— Per una banda, genera idees com anar a mirar ràpidament les notícies per veure què ha passat, obrir el telèfon i mirar el temps que farà abans de tot, no voler tenir fills perquè no se sap què passarà en un futur, entre altres pensaments. Va des d’una preocupació o una inquietud més o manco constant, fins a sentir realment nervis, insomnis, mal cos, problemes intestinals, etcètera. L’ecoansietat, una vegada es manifesta amb símptomes, té els mateixos que l’ansietat normal, l’única diferència és que és causada per la preocupació pel clima i pel que passarà en un futur. Els afectats de la dana no tenien ecoansietat sinó dols profunds, depressions i trastorns d’estrès posttraumàtic, però la gent que ho ha vist i troba que això podrà tornar a passar en qualsevol moment sí que en té. 

Quan es parla per primera vegada d’aquesta reacció emocional? Han augmentat els afectats de llavors ençà? 

— Sí. Als anys 90 es comença a parlar d’ecoansietat però no amb aquest nom. Es parlava de solastàlgia. 

Actualment es diagnostica molt aquest problema?

— No té diagnòstic. De fet, en el manual de diagnòstic de trastorns mentals de l’Associació Americana de Psicologia (APA) no està tipificat com a trastorn. A més, és una resposta normal que et duu a atacar. Això és el mecanisme de l’estrès, que és una cosa bona. Davant una amenaça, l’evolució ens ha preparat amb un sistema d’alerta, però quan l’amenaça és constant, això es transforma en una bomba de rellotgeria i genera patologies que sí que estan tipificades, com la depressió. Si tenim en compte la situació actual, tenir ecoansietat és normal i, fins i tot, és un símptoma de salut. Per exemple, davant el genocidi de Gaza és normal ser indiferent? No. El més normal és sentir empatia i preocupació. Un altre cas és el de la dana de València. A partir d’aquest fet, sabem quines zones són inundables i tota la zona del Llevant de Palma ho és. I no sabem quan pot tornar a passar això. Potser està mil anys a succeir, o potser passa d'aquí a un mes. A més, l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) està molt sensibilitzada i envia moltes alertes grogues i taronges. Per altra banda, a Castella i Lleó aquest estiu hi ha hagut incendis molt grossos. Qui té una casa entre pins a una zona de perill passa pena perquè sap que en qualsevol moment ho pot perdre tot. A les Balears vivim del sol i de la platja, però, amb el canvi climàtic, les platges s’erosionen i se’n van, i el sol serà insuportable. A més, vas a una platja i no s’hi pot estar perquè és plena. Tindrem un problema. Però tot té solució. Si els països productors d’energia aplicassin mesures així com cal, potser revertirien la situació. A la Xina ja s’han aconseguit unes reduccions d'emissions de gasos d’efecte hivernacle brutals perquè els xinesos pensen col·lectivament. Al Japó també la població és capaç d’immolar-se per la comunitat. En canvi, aquí, regna l’individualisme i l’anarcoliberalisme, i tothom ha de poder fer el que li doni la gana. 

Quin és el perfil de pacient que pateix ecoansietat?

— La gent d'esquerres té més ecoansietat que la gent de dretes. No vol dir que els de dretes no en tinguin, però totes les enquestes demostren que en tenen més. Els activistes també en tenen més que la gent que no ho és, les dones més que els homes i els joves més que la gent gran. Hi ha gent que nega el canvi climàtic com a defensa, no ho vol veure. Això és ecofòbia. És una negació defensiva perquè angoixa moltíssim i pot derivar de l’ecoansietat. Els joves ja no volen llegir els diaris, perquè semblen El Caso (un diari de successos).

Què falla en els mitjans de comunicació a l’hora de transmetre què passa al món?

— El departament de Comunicació de la Universitat de Texas es va demanar què fallava en la transmissió de les notícies relacionades amb les qüestions climàtiques. Hi ha una manera de fer-ho a través de l’amenaça i la culpabilització que fins i tot pot derivar en una hipocondria moral, però les coses s’haurien de transmetre des de l’amor. És complex. Per exemple, si tanques l’aixeta, mira com es reutilitza aquesta aigua i s’empra per sembrar. Una cosa que va molt bé quan estàs sotmès a aquest tipus de notícies és anar a fer excursions i banys de bosc. Que no és el mateix que caminades llargues i exhaustives, fer teràpies guiades i aprendre coses. Això et fa veure que la natura no és una amenaça sinó una mare. 

La gran quantitat de males notícies que es difonen actualment fan que les persones desconnectin de l’actualitat?

— Als Estats Units hi ha un observatori de les opinions sobre l’estat de les coses que parla i es demana per què es parla d’ecoansietat i de cop se’n deixa de parlar i es parla d’una altra cosa. És perquè un dolor en tapa un altre. A més, hi ha dues maneres d’enfocar els problemes, des del punt de vista analític, que té una tendència a cercar el cost immediat i no veure el benefici que a llarg termini pot tenir. Per l’altra banda, hi ha la manera reactiva i sentimental de sacrificar-se perquè l’amenaça és grossa, però sempre amb l’empara de la comunitat, com fan els xinesos. A més, això crea divisió i tensió entre els dos grups.