"Duc vel, som musulmana, feminista i catalanista"

PalmaNo totes les al·lotes joves tenen el cap i les idees tan clares com Douae El Mojahidi a 19 anys. Pot ser haver tingut una experiència vital molt diferent, encara que no ho hagi triat, és el que l'ha fet tenir una maduresa i capacitat d’analitzar el món que l’envolta poc habitual a una edat tan jove. S’autodefineix a ella mateixa com a musulmana, feminista i catalanista; podria ser la tres voltes rebel que escrivia Maria Mercè Marçal en el seu cèlebre poema.

Quan li demanen d’on és, no té una resposta simple. La seva història es mou entre llocs, llengües i identitats, l’amazic i la mallorquina. Va néixer a Algesires, però ha crescut a Mallorca, a Campos.

“Quan em demanen d’on som, no tenc una resposta única”, explica. “He nascut a Andalusia, però he viscut tota la vida a Mallorca. Aquí he après a xerrar català, aquí tenc els meus amics, aquí he anat a l’institut… bàsicament, aquí he fet la meva vida”.

A casa, la cultura és una altra. “Les arrels de la meva família són marroquines, amazigues. La cultura de casa és d’allà, i això també és part de qui som”. Per això diu que no es pot definir només amb un lloc. “Al final, no em sent només d’un lloc. Em sent de tots dos. Cada vegada conec més gent jove que li passa el mateix: som d’aquí i d’allà a la vegada, i no passa res”.

Entre dues terres

“Em sent de tot arreu i d'enlloc alhora”. Quan viatja al Marroc a veure la família, allà la identitat també li és qüestionada. “Allà em diuen ‘l’espanyola’ o ‘la mallorquina’. Perquè xerr diferent, perquè he crescut aquí, perquè duc una altra manera de fer”.

Però quan torna a Mallorca, sovint també se sent jutjada. “Hi ha gent que em veu la cara o el cognom i em demana: ‘I tu d’on ets?’. I quan els dic que som de Mallorca, em diuen: ‘D’on ets de veritat?’”.

Encara que expliqui que ha viscut tota la vida a Campos, diu que de vegades sembla que no n’hi ha prou. “Aleshores, on és el meu lloc? Al final aprens a viure en aquesta frontera: ets dels dos llocs, però a vegades en cap dels dos ho ets ‘del tot’”. Malgrat això, també hi troba una fortalesa, en tot plegat. “És estrany, però també és bonic”, explica. “De petita no entens per què a ca teva les coses són diferents que a casa dels amics: el menjar, els costums, la llengua dels pares… I quan vas al Marroc tampoc hi encaixes del tot”.

Amb els anys, però, ha après a donar-li un altre enfocament i fer d’allò que l’incomodava, una virtut. “És guapo, perquè aprens a mirar el món de dues maneres. Tens dues maneres de viure, dues maneres de sentir. I al final tot això és teu”. Ella se sent mallorquina perquè ha crescut aquí. “Campos és el meu lloc, xerr com xerren aquí i estim aquesta terra”. Però també sent que el Marroc en forma part. “Duc el Marroc dins, encara que no hi visqui. I Andalusia és el meu primer lloc on vaig viure, encara que no el recordi”. “Al principi era com si hagués de triar”, diu. “Però ara sé que no. Són totes meves”.

Feminisme i vel

Una altra de les qüestions que sovint desperta debat és el fet de dur vel i definir-se com a feminista. Hi ha sectors del feminisme que consideren que totes dues coses són incompatibles, però ella ho té clar.

“Pensa-ho així: una dona que duu vel pot decidir dur-lo o no?”, planteja. “Si ho decideix ella, per què no pot ser feminista?”. Per a Douae, la clau és la llibertat de decidir, i no s’equivoca. “El feminisme hauria de ser poder triar, no imposar”, apunta fermament. 

Ha hagut de respondre a aquesta pregunta en diverses ocasions. “A mi m’han dit: ‘Com pots ser feminista si duus el vel?’”. La seva resposta és clara: “Duc vel perquè vull, no perquè m’hi obliguin, i és el meu dret triar la meva vestimenta”. Recorda que hi ha moltes raons perquè una dona decideixi dur-lo: fe, cultura, identitat. “També hi ha dones que lluiten pels seus drets, que fan feina, que estudien, que opinen. Una cosa no lleva l’altra”.

Per això creu que el feminisme hauria de defensar la llibertat de totes les dones. “El feminisme de veritat hauria de defensar que totes les dones puguem decidir sobre el nostre cos i la nostra vida, amb vel o sense. Si no, no és feminisme, és imposar una altra vegada què han de fer les dones”, considera. Aquest tipus de comentaris els ha sentit sobretot a l’institut. “Gent que et veu amb vel i ja dona per fet que ets oprimida, que no pots pensar per tu mateixa”.

Recorda una conversa concreta amb una companya. “Em va dir: ‘No entenc com et pots dir feminista si duus això’. I jo li vaig contestar: ‘Si no volgués dur-lo, no el duria. El feminisme és poder triar, no?’”, li va dir. També ha viscut debats similars a internet. “Hi ha gent que diu que el vel és una imposició i prou. Jo els dic: hi ha dones a qui els l’imposen, sí, i això està malament. Però també n’hi ha que el triam. Per què llevau la veu a les segones?”.

Quan es parla de les crítiques que alguns sectors fan als països musulmans pel que fa als drets LGBTI, Douae també reflexiona sobre la contradicció que veu en alguns discursos. “És hipòcrita, hi ha gent que assenyala els marroquins com si els únics que tenen problemes amb els drets LGTBI fóssim nosaltres. Però després aquesta mateixa gent aquí tampoc els defensa”.

Segons ella, moltes vegades les mateixes persones que critiquen la situació en altres països són les que s’oposen als drets del col·lectiu al seu propi entorn. “Els mateixos que critiquen ‘allà’ són els que van contra l’Orgull o fan discursos d’odi aquí”. Tot i que reconeix que prové d’un context cultural diferent, defensa una idea clara: el respecte. “A mi m’han ensenyat una altra cosa, i no ho puc canviar d’un dia per l’altre. Però respect tothom, i defens que cada persona tingui dret a viure com vulgui i estimar qui vulgui sense ser jutjada”.

“Em diuen que pensaven que era d’aquí quan xerr en mallorquí”

Douae considera que la llengua ha estat una peça clau en la seva identitat. A casa, però, la realitat lingüística és diferent de la del carrer.

“A casa meva xerram àrab i castellà”, explica. “El català el vaig aprendre jo a escola i amb els amics, però els meus pares no el xerren. L’entenen un poc, sí, però xerrar-lo ja és més difícil per a ells”. “El català ha estat la llengua que m’ha fet sentir d’aquí”, explica. Recorda una escena de la infància que la va fer adonar d’això. “Un dia, de petita, vaig dir ‘això’ i ma mare em va mirar estranya. No ho entenia. I allà vaig pensar: jo xerr com xerren aquí, aquesta també és la meva llengua”. Amb el temps, el mallorquí es va convertir en part de la seva vida quotidiana.

“Anava a escola, jugava amb les amigues, aprenia paraules noves… i a poc a poc es va fer meu”. Per això diu que el català li ha donat un lloc. “Quan xerr mallorquí, la gent em veu com una més, com el que soc”.

Tot i així, sovint es troba amb prejudicis. “Hi ha gent que pensa que el català és només per als mallorquins ‘de tota la vida’”. Recorda una escena al carrer. “Anava amb unes amigues i un home major em va aturar. Em va dir: ‘Al·lota, xerres molt bé mallorquí, d’on ets?’”. Ella li va respondre que de Campos. “He viscut aquí tota la vida”. L’home, sorprès, va insistir: “Ah, pensava que eres estrangera, segur que ets d’aquí?”.

També li ha passat amb professors. “A l’institut, alguns suposaven que els meus pares no parlaven català o que a casa només parlàvem àrab”. La realitat és més complexa i alhora compatible. “Sí, a ca meva es parla àrab. Però jo som d’aquí i xerr com xerram aquí”. Per això ho resumeix amb una frase clara: “El català també és meu. L’he après, el defens i el sent com a propi perquè estim aquesta terra, encara que el meu nom i cognom sigui marroquí”.

A vegades els prejudicis es manifesten en detalls que denoten una xenofòbia molt interioritzada. Per exemple, quan algú li parla directament en castellà. “Hi ha gent que em veu la cara i ja em parla en castellà sense demanar”, explica.

Recorda una situació a una botiga de Campos. “La dependenta em va dir: ‘Buenos días, ¿qué querías?’. I jo li vaig respondre en mallorquí”. La reacció va ser immediata. “Es va quedar tallada i em va dir: ‘Ay, ¡pensaba que no sabías hablar mallorquín!’”. També li ha passat amb professors nous. “Em parlaven en castellà fins que sentien que xerrava amb les amigues en mallorquí. I llavors deien: ‘Ah, però si ets d’aquí!’”. Aquestes situacions, diu, cansen. “És com si haguessis de demostrar que ets d’aquí. Però és la meva llengua també”.

Una societat més diversa

Malgrat aquestes experiències, creu que Mallorca està canviant. “Quan era petita, a Campos érem pocs amb orígens com el meu”, recorda. “Ara hi ha més diversitat: gent de molts llocs, amb altres llengües i altres cultures”.

Aquest canvi es nota al carrer, a l’institut o a les botigues. Tot i així, diu que encara queda camí. “Encara hi ha gent que pensa que el català és només per als mallorquins de tota la vida”. La diferència més clara la veu entre generacions. “Els meus amics veuen normal que jo sigui musulmana, feminista i xerri mallorquí. No els estranya”. Per això pensa que el canvi arribarà amb el temps. “El canvi real vindrà quan una al·lota com jo pugui xerrar mallorquí sense que ningú es sorprengui”.

El discurs de l’extrema dreta 

Els prejudicis també es poden amplificar a través del discurs de l’odi. Douae diu que ha sentit més d’una vegada comentaris que associen els marroquins amb problemes socials. “A Campos no he tengut problemes grossos, però sí comentaris”, explica. “Gent que diu ‘aquests venen a demanar’ o ‘s’aprofiten’”.

Ho viu amb indignació i dolor perquè la realitat de la seva família és una altra. “La meva família fa feina i paga impostos com tothom”.

Quan recorda episodis com els vídeos gravats a Manacor per membres de Vox, és crítica. “Anar a gravar vídeos dient ‘això sembla el Marroc’ o parlant de ‘negocis de moros’ no és denunciar res real, és crear odi on no n’hi havia”. I, diu, aquest tipus de missatges tenen conseqüències: “Després la gent et mira diferent”. Sobre el discurs d’algunes formacions, creu que combina islamofòbia i racisme. “Ataquen l’islam perquè és més fàcil de vendre. Si parlessin malament de tots els immigrants, perdrien vots”.

Segons ella, el mecanisme és clar. “Diuen que l’islam és incompatible amb la nostra manera de viure. I això és islamofòbia. Com que els musulmans som majoritàriament marroquins, tots som assenyalats”. Quan se li comenta que, tot i la seva joventut, té les idees molt clares, Douae reconeix que el camí no sempre ha estat fàcil. “La veritat és que no he tengut cap referent”, explica. “Ni professor, ni amiga, ni coneguda que em mostràs que es podia ser tot això a la vegada”.

El seu procés ha estat sobretot personal. “Ho he après jo tota sola, a força de demanar-me, dubtar, equivocar-me i tornar-ho a intentar. De llegir, d’escoltar, de pensar. I també de sentir-me estranya de vegades, fins que vaig entendre que no ho era”. Ara, diu, li agradaria que la seva experiència pogués servir a altres joves que viuen situacions semblants. “M’agradaria que fos jo el referent per a altres al·lotes que passin pel mateix. Que vegin que es pot ser musulmana i feminista, que es poden tenir arrels marroquines i defensar el català i el feminisme, i que es pot ser d’aquí i d’allà sense haver de demanar perdó”.

“Hi ha molta gent jove que se sent així, encara que a vegades no ho sembli”. El més important, diu, és no deixar que els altres defineixin la teva identitat. “Ni els que et diuen que no ets prou d’aquí perquè tens un cognom diferent, ni els que et diuen que no ets prou d’allà perquè has crescut aquí”. Perquè la identitat, diu, és tot el que s’ha viscut. “Totes les cultures, totes les llengües, totes les maneres de veure el món que tens dins”.

“Mallorca és ca meva”

Quan la immigració o l’islam es converteixen en un relat polític basat en la por, diu que l'afecta personalment. “Em sent molt malament. I enfadada”. Perquè la seva vida és aquí. Per això es demana: “Si diuen que els musulmans som un perill, jo què som? On he d’anar perquè em considerin d’aquí?”. El que més la molesta és que es generalitzi a partir de casos aïllats. “Agafen un cas i el venen com si fos la realitat de tothom”.

També creu que molts prejudicis neixen del desconeixement. “Hi ha gent que s’ho creu perquè no té cap amic marroquí que li expliqui com vivim”. Malgrat tot, diu que aquestes experiències també l’han fet més forta. “Perquè al capdavall, això és casa meva”. “I no me n’aniré enlloc”.