El dret a no agradar a la Policia

PalmaUn dilluns qualsevol, en una aula d'una escola de Primària qualsevol, en un poble de Mallorca qualsevol, agents qualssevol d'un dels cossos i forces de seguretat de l'Estat, ensenyen als infants les bondats de la seva feina. Alguns hi duran cans, perquè els puguin acariciar, d'altres els explicaran que la seva missió és protegir-los.  

Primera classe pràctica de dissonància cognitiva d'algun dels infants que han assistit a aquestes sessions: la manifestació del passat 26 de juliol a Ciutat contra el model turístic. Allà, amb els ulls com a taronges, veuen en directe com tot allò que els havien explicat aquells agents carregats de bones intencions i brometes per intentar ficar-se'ls a la butxaca, s'esvaeix. Com les gasten, aquests adults.  

Les imatges gravades amb telèfon mòbil de l'agressió desproporcionada de la Policia Nacional contra un jove aficionat del Barça aquest diumenge a les immediacions del camp de l'Elx ens recorden massa les càrregues del mateix cos policial espanyol fa just un mes a Palma. Si fa no fa, i vistes les imatges, el patró és inquietantment semblant: expressions polítiques perfectament legítimes acaben provocant una resposta policial que les imatges difícilment permeten justificar. Dit d'una altra manera: ciutadans tractats com una amenaça no pel que fan, sinó pel que representen.  

En tots dos casos, el d'Elx i el de Palma, s'han anunciat investigacions internes per part de les respectives delegacions del govern espanyol. Avui dia –un mes després dels fets– la Delegació del govern estatal a les Illes Balears encara no ha fet públic cap resultat en relació amb aquestes perquisicions.  

Els casos no són aïllats i fan pensar en una cultura policial que mereix ser examinada i d'indicis d'un problema estructural. Se succeeixen els casos en què la maquinària de l'Estat es posa en marxa per alliçonar la gent que considera que s'ha situat a la part equivocada de la Història. Dur una estelada: malament. Ser crític amb el model turístic: malament. Tenir un cert posicionament polític o ideològic: malament.  

Breu recopilació no enciclopèdica: les càrregues de l'1 d'octubre del 2017 a Barcelona contra padrines perillosíssimes que duien una papereta a la mà. Les detencions amb grillons a dues dones que havien fet pintades a cinc immobiliàries de Santa Maria, escorcolls i una actuació qüestionable. Les càrregues dels antiavalots contra el moviment del 15-M a Palma l'any 2011 i que varen deixar una vintena de ferits. Els flitats del Cosso amb gasos lacrimògens per part de la Guàrdia Civil a Felanitx l'any 2011, que duien per arma una quica dissecada i un pal·li endomassat. La intervenció desproporcionada de la Policia Nacional i la Policia Local de València contra els veïns del barri del Cabanyal l'any 2010, que volien evitar l'enderrocament d'edificis de la barriada. Les persecucions, detencions i càrregues durant la Primavera valenciana de l'any 2012, que denunciava les retallades a l'educació pública. En aquest darrer cas, el cap superior de Policia va arribar a referir-se als manifestants com l'enemic. L'enemic eren alumnes menors d'edat, o sigui, infants, que demanaven aules en condicions, calefacció o, simplement, poder anar a l'excusat de l'escola i trobar-hi paper higiènic.  

I acab. Recordem també el cas Confeti, que ressona també en aquest enfilall: “No es va causar cap tipus de dany o perjudici (...). Ningú va formular reclamacions de cap tipus. No es va alterar la pau pública (...) i, sobretot, no es va executar cap acte de violència de cap tipus”, remarcava la sentència, que va acabar amb l'absolució de tots els encausats, pels quals la Fiscalia demanava 29 anys de presó. I aquí el problema s'agreuja quan la resposta de l'Estat converteix protestes pacífiques en causes que s’allarguen durant anys.  

Tenim un greu problema social si els cossos i forces de seguretat massa sovint mostren signes d'incapacitat per aplicar els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat davant manifestacions o accions pacífiques que, pel que es desprèn de múltiples actuacions, els contrarien. La seva funció o actuació no pot variar en funció de la simpatia envers l'expressió ideològica que pressuposa a la ciutadania.  

Ja sabem que l'article 104 de la Constitució Espanyola diu que les forces i cossos de seguretat tindran per missió protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana. També sabem que la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat estableix que aquests han d'actuar, en en el compliment de les seves funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i, en conseqüència, sense cap discriminació per raó de raça, religió o opinió. Sabem també que aquesta mateixa llei diu que han de mantenir i restablir, si s'escau, l'ordre i la seguretat ciutadana. I aquí hi ha l'encletxa que permet justificar l'injustificable. Però el debat no és si l'actuació de la Policia, en general, ens agrada o no, sinó que ha de respondre a unes obligacions democràtiques.  

A mi em pot molestar i fins i tot ofendre que cada vegada més policies llueixin polseres amb la bandera espanyola, però no puc ni n'he de fer res. Pel mateix cas, a un agent li pot ofendre que un aficionat del Barça dugui una estelada, i en un estat democràtic i de dret, tampoc no hauria de poder fer-hi res perquè, en democràcia, sentir-se ofès no habilita ningú –i encara menys qui exerceix l'autoritat– a restringir drets.  

La ciutadania té dret a no agradar a la Policia. Té dret a expressar idees que la incomodin o contrariïn, perquè la seva funció no és decidir quines opinions són acceptables, sinó garantir que totes es puguin expressar dins els límits democràtics. 

Que els ecos grisos de temps passats no tan llunyans no enterboleixin els principis democràtics fixats per una Constitució, paradoxalment, tantes vegades reivindicada.