El dimoni a la barriada de Nou Llevant

PalmaTal com era de preveure, la barriada de Nou Llevant s’ha convertit en el vaixell insígnia de la nova Palma, que és la que pot sorgir de les normatives urbanístiques desprotectores de sòl rústic i impulsores de la urbanització sense gaires miraments, o sense cap mirament ni un. De nova, de totes maneres, en tindrà poc: si de cas serà una ciutat més gran, més cara, més massificada, més invivible, i amb diferències entre classes socials cada vegada més descarades i més difícils de superar. Com se sol dir ja actualment de Palma: una ciutat amb tots els inconvenients de les grans urbs, i amb cap, o molt pocs, dels seus avantatges. Una ciutat que durant el darrer mig segle ha crescut de manera desordenada, sense fer cas de les planificacions (quan n’hi ha hagut), a mercè d’empentes especuladores, sempre sota la tutela i les exigències del sector turístic.

Nou Llevant respon al model de societat que els seus impulsors, i els seus promotors, imaginen. Grans blocs blancs de pisos cars, d’uns 400.000 euros de mitjana, que dins la imaginació d’alguns arriben a passar per assequibles en una illa en què el mercat del luxe immobiliari va a l’alça, i on s’acumulen els supermilionaris que paguen dos i tres i cinc milions per una vil·la, o una mansió, o com en diguin. Però no en són, d’assequibles, els pisos de 400.000 euros. Si més no, no ho són per a la majoria d’una població que guanya uns 16.000 euros bruts a l’any, i que, a més, fa feina mig any sí i mig any no. Per a aquesta gent, que hem d’insistir que és majoria, un pis de 400.000 euros no és que no estigui a l’abast de les seves possibilitats: no està ni tan sols a l’abast dels seus desitjos. No es poden permetre ni somiar-lo.

Els blocs de Nou Llevant (lletjos, deixau-me dir-ho) són arxivadors verticals, amb piscina comunitària i miniàrees comercials a dins o al voltant de la finca, per a professionals liberals, jubilats, expats, i, arribat el cas, turistes de poder adquisitiu alt. No estan pensats ni construïts, encara que les nostres autoritats diguin el contrari, per donar solució a l’emergència habitacional que pateixen les Balears en general, i Palma en concret. Ben al contrari, allò més previsible és que contribueixin a agreujar-la. De la mateixa manera, el segon cinturó de Palma no descongestionarà el trànsit ni els accessos a la ciutat; ben al contrari, és obvi que els saturarà encara més. Serà, però, l’excusa que necessiten per construir més i més blocs de pisos al voltant de les noves vies.

Enmig de tot això hi ha els moixos, clar. El moix és un animal universal: la seva domesticació va començar fa un caramull d’anys, entre set mil i deu mil (la del ca encara és més antiga, i recula en una forquilla d’entre vint i quaranta mil anys). En aquest temps, el moix s’ha acostumat a viure amb els humans, tot i que també existeix encara en estat salvatge. Sigui com sigui, allà on anem que hi hagi humans, podem estar quasi segurs que hi haurà també moixos (tret dels climes massa extrems: no sé si els moixos aguanten el fred polar, com sí que l’aguanten els cans). Per tant, no és gens estrany que a la barriada del Nou Llevant hi hagi moixos que hi campen a lloure, com ens mostra aquesta foto d’Isaac Buj. S’hi passegen i, sobretot, cerquen llocs on jeure, que és el que més els agrada fer als moixos. Però no jeure de qualsevol manera, sinó en les millors condicions possibles: bona temperatura, però a l’ombra i sense excessos de calor. Podríem dir que els moixos són sibarites del jeure, encara que aquest que veim a la foto s’ha conformat amb una superfície rostida i rovellada, com tantes coses a la Mallorca que anam fent.

Matèria obscura

El moix també és un animal que alguns associen amb matèria obscura. Amb bruixes, amb el dimoni. Ho sabem bé els lectors d’El mestre i Margarita, la mítica novel·la de l’escriptor rus Mikhaïl Bulgàkov (de la qual, per cert, aquesta setmana s’ha estrenat, al teatre Lliure de Barcelona, una excel·lent adaptació teatral dirigida per Àlex Rigola). En aquesta història prodigiosa, el diable es presenta a Moscou als anys trenta per sembrar-hi el pànic, i ho fa en persona, però també en moix. Vull dir que una de les aparences que agafa el dimoni per fer-se present és la d’un moixot negre que no en fa de bona. Res, que, sense ànim de fer por a ningú, si el dimoni es passejava en forma de moix pel Moscou dels anys trenta del segle XX, alerta que no ho pugui fer també per Palma als anys vint del segle XXI. Per ventura fa d’observador per a un fons voltor...