El dimoni balla a vorera de mar

Colònia De Sant PereConec una Antònia que, quan pel seu sant li donen els molts d’anys (ningú es descuida de felicitar els Tonis, les Antònies i derivats), sempre respon “igualment!”. Ho fa, diu, perquè a Mallorca -a les Balears- tots som una mica Tonis, encara que no en facem el nom. És una bona manera d’explicar la importància indiscutible de sant Antoni com a figura de referència per a tots nosaltres, i la festassa que cada any li és dedicada als pobles, llocs i llogarets més diversos de les nostres illes. Juntament, és clar, amb el seu soci, company (quasi camarada) i nèmesi, tot al mateix temps: el dimoni.

A la Colònia de Sant Pere, al municipi d’Artà, són tots també una mica Tonis o Antònies i per això fan la seva celebració, que és d’una bellesa particular. Tampoc no frisen per ser els primers, de manera que el sant Antoni colonier té lloc el cap de setmana següent a la celebració artanenca, que com tothom sap és una de les més sonades i justament reconegudes de Mallorca (també hi ha classes pel que fa a festes de Sant Antoni, i en aquesta matèria Artà juga sens dubte a la primera categoria). “Enguany ha caigut una mica espès”, em comenta Andreu Garrit, de l’Obreria de Sant Antoni d’Artà. És cert: com que Sant Antoni va caure en dimecres-dijous (s’ha de comptar a partir de les completes) i com que la norma no escrita estableix que hi ha d’haver almanco un dia d’interval entre la festa artanenca i la coloniera -per necessitats òbvies de recuperació-, enguany ha tocat descansar només divendres. Si Sant Antoni hagués estat un dia més tard, la festa coloniera ja hauria passat al cap de setmana següent i hi hauria hagut més temps per al repòs. Tant se val: ahir al matí, tothom feia bona cara per honorar el sant (i el dimoni, naturalment). Ahir ja varen tenir lloc la capta, que explicarem a continuació, l’ofici de completes i els foguerons, però si avui anau a la Colònia, us trobareu que la festa continua amb el refresc per al poble, la cavalcada i les beneïdes (no oblidem que els animals són també protagonistes de la festa de Sant Antoni), l’ofici solemne i el lliurament de premis: a les carrosses i al bestiar de cabestre, i els premis de la rifa, organitzada per la mateixa Obreria amb la col·laboració de tot de comerços del poble.

L’organització de la celebració

“La festa comença a les deu i mitja, però us convé ser aquí a les nou”, ens havia advertit Pep Borràs, delegat municipal de la Colònia de Sant Pere, i per descomptat li vàrem fer cas. La darrera vegada que havíem parlat amb aquest home va ser fa ara tres mesos, amb motiu de les torrentades que també varen arrasar Artà i la Colònia, i és un plaer tornar a fer-ho per un motiu tan diferent: per una festa que, si habitualment ja és un moment àlgid de cohesió entre els veïns d’un poble, enguany ho ha estat encara més intensament per a tota la gent del Migjorn. Mentre arribàvem, vàrem tenir ocasió de comprovar que les obres de reparació dels estralls de les torrentades -a la carretera, al pont entre la Colònia i Artà- continuen el seu curs. Aquestes obres i el pas del temps cauteritzaran les ferides materials; el record de la tragèdia, i també el de la gran onada de solidaritat que va desencadenar, en canvi, no s’esborraran mai.

La cita, dèiem, era a les nou a la Bassa d’en Fasol, i certament ens convenia ser-hi. En cas contrari, ens hauríem perdut el magnífic berenar amb què agafen forces els membres de l’Obreria i les autoritats, i al qual ens esperava la feliç sorpresa de ser convidats. No es berena cada any del mateix, però enguany va tocar un frit de matances que hi cantaven els àngels, i que els comensals, reunits al restaurant Club Nàutic de la Colònia, acompanyaren amb vi i amb el cant a cor i a plena veu de goigs i cançons santantonieres. Hi vàrem trobar Miquel Pastor, cap de biblioteques de la UIB, que ens va explicar que s’ha fet colonier i que, amb la càmera i el mòbil, recollia documentació audiovisual de tot plegat. Tothom, per descomptat, duia el preceptiu mocador vermell al coll, i la majoria, el guardapits negre i la camisa blanca. Presidien la taulada Benet Capó, obrer major de l’Obreria, juntament amb Pep Borràs i el batle d’Artà, el socialista Manolo Galán, que va assumir el càrrec a mitjan legislatura en compliment del pacte de govern entre el seu partit, El Pi, i Alternativa. El seu antecessor durant la primera meitat de la legislatura havia estat Tomeu Gili, d’El Pi, fill de Rafel Gili, que també havia estat batle d’Artà i que tristament va ser una de les víctimes mortals de les torrentades.

En sortir del berenar, vàrem tenir ocasió de demanar a Galán la seva valoració de la resposta que s’ha donat al desastre des de les institucions, ara que el Govern balear ha presentat -aquest mateix divendres, a càrrec de la consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera- el seu informe definitiu sobre la qüestió. El batle d’Artà va subratllar el caràcter tècnic de l’informe i va qualificar la gestió que es va dur a terme de bona, tot i que recordava bé l’angoixa de les primeres hores, entre l’horabaixa de la torrentada i les set del matí següent, quan la Colònia de Sant Pere va quedar aïllada i incomunicada amb Artà a causa de l’aiguat.

Les activitats santantonieres

La capta (o acapte, com surt anunciat al programa de festes) és el primer acte del Sant Antoni colonier, i és, com dèiem, digne de tota menció. Consisteix en un recorregut, a càrrec del Dimoni Gros, el Dimoni Petit i la Banda de Música municipal, pels carrers de la Colònia de Sant Pere, al so invariable de la tonada de les cançons de Sant Antoni, durant el qual els dimonis realitzen balls de cortesia davant de cadascun dels comerços que han aportat premis per a la rifa, als quals opten tots aquells -coloniers i forans- que hagin adquirit números per al torneig. Una cercavila, en definitiva, que comença al costat de l’església, a la plaça de Sant Pere -on ja estava a punt la llenya d’olivera, ullastre i pi per al fogueró popular que s’havia d’encendre al capvespre, “juntament amb vint-i-dos més, a càrrec dels veïnats del poble”- i que es perllonga fins a hora de dinar pels carrers de tot el poble. Feia un matí fresc, però amb un sol d’hivern net i vivificant, que convidava a passejar. I això és el que es varen disposar a fer els coloniers, seguint les passes d’uns dimonis decidits a fer festa i a incitar tothom a compartir-la.

Amb els mocadors vermells al coll, la gent es movia carrers avall, comandada per l’entusiasme dels infants, que no es cansaven mai de córrer al darrere i al voltant dels dimonis, o fins i tot -els més valents- d’estirar-los la roba o cridar-ne l’atenció de mil maneres. El Dimoni Petit i el Dimoni Gros es distingeixen per la mida de les banyes, i això és útil, perquè en aquesta ocasió el Dimoni Petit feia més embalum que el Gros, pel que fa a mides corporals. Ells eren Guillem Llabrés i Rafel Forteza, picapedrer i llanterner de professió, respectivament, dos artanencs que varen accedir a la categoria de dimonis prenent el relleu dels seus antecessors, després d’haver estat escollits entre els aspirants d’acord amb criteris d’antiguitat. I són els dimonis més gentils i festius del món: aixequen els infants, s’hi deixen fotografiar, encalcen i són encalçats, fan bromes als adults amb els garrots i no es descuiden de cap manera d’aturar-se a fer el seu ball a cadascun dels llocs assenyalats. L’estampa de veure’ls ballar a vorera de mar, amb l’aigua de la badia d’Alcúdia a tocar, o al moll entre llanxes, barques i llaüts, és senzillament inoblidable. Mereixen una menció a part els músics de la banda, que venien exhausts de les festes d’Artà però que igualment varen treure forces d’allà on fos per completar el recorregut sense aturar-se de tocar, una vegada i una altra, la tonada santantoniera. A vorera de mar també, damunt les roques, destaca una petita construcció feta de pedra i morter i de forma semicircular, amb el sostre corbat, que a primera vista sembla un escar. “S’ha fet servir com a escar”, ens va explicar Jaume Cabré, clavari de l’Obreria, “però en realitat era una caseta que va fer construir el senyor de Morell per a la seva dona, na Martina, quan venia a banyar-se a la mar”. Resulta que na Martina era molt guapa i el senyor de Morell la tenia molt gelosa, de manera que va fer aixecar la caseta per evitar que la seva dona pogués ser objecte de mirades furtives i lascives. “Fins i tot el finestró tenia una cortineta, a fi que ningú hi pogués guaitar”. Diuen que diuen certes llengües que el senyor de Morell era molt femeller, però potser precisament per això malpensava dels altres. Sigui com sigui, davant de la bellesa serena de la mar de la Colònia de Sant Pere, entre el torrent de na Borges i el cap de Ferrutx, fins i tot el dimoni torna virtuós. I els infants corren i riuen, i la festa continua com cada any, i fins l’any que ve si Déu vol i molts d’anys a tots i salut tinguem.