Diari de bord

Fotos: TJERK VAN DER MEULENA les goles de l'Ebre embarquem al llagut, una típica embarcació d’aquestes contrades, de 25 metres d’eslora per 3 d’amplada. Soltem amarres quan el patró crida:

-Nàmone!

El patró està situat a la popa, serva l’arjau, el timó. El pal de messana, també dit l’arbre, al mig del llagut, una mica decantat endavant, s’enganxa a la sirga per la punta. Navegarem a vela riu amunt els cent cinquanta quilòmetres d’Ebre català, del Delta fins a Mequinensa.

Cliqueu aquí per veure la galeria d'imatges del viatge a l'Ebre.

PRIMER DIA DE NAVEGACIÓ

Deixem enrere la desembocadura. Un món de fang, canals, quadres arrossars que van canviant de color segons l’estació. Antany la geografia del Delta sofria la continuada metamorfosi de les riuades d’un Ebre pletòric, sense preses. A l’Edat Mitjana va existir un port de mar a la desembocadura anomenat port Fangós que estava situat a la platjola. Però ja no en queda res, colgat per l’arenal i els llims de les revingudes. Va ser un dels embarcadors importants durant l’expansió marítima, dels segles d’or de la nació catalana (XI-XII-XIII).

El Delta, vist des de l’ull del bernat pescaire, l’ibis o qualsevol moixó de les nombroses espècies que hi habiten, té una forma triangular. Queda dividit en dos meitats per la veta platejada del riu. Baixant cara mar, i a mà dreta, els pobles de Sant Jaume d’Enveja, els Muntells i el Poblenou del Delta, un llogaret que tenia per nom Villafranco. A la banda esquerra (sempre cara al mar), Deltebre, amb la fusió de dos pobles: la Cava i Jesús i Maria. A la zona nord, l’Ametlla de Mar, la Cala, poble mariner, com l’Ampolla que tanca el Delta, amb Camarles, Lligallo del Gànguil, l’Aldea, Amposta. Al sud, Sant Carles de la Ràpita, poble mariner i turístic que s’emmiralla a les aigües tranquil·les de la badia dels Alfacs.

Això és un altre món: el caràcter de la gent, la manera de ser i de parlar, diferents de la resta de pobles de la demarcació ebrenca. De fet, cada comarca té les seues característiques. El Montsià, al sud, agafant la meitat del Delta, i la Terra Alta, al nord, són les comarques més interiors, mentre que la Ribera i el Baix Ebre són les banyades pel riu. El contrast entre mar i muntanya, secà i regadiu, té un encant singular; a més, el baix índex demogràfic encara hi afegeix la rara particularitat de conservar-los verges. El Delta, però, amenaçat amb el darrer transvasament anunciat pel govern del Partit Popular, és un ecosistema en perill d’extinció. Sense el cabal mínim d’aigua dolça, l’Ebre i el Delta perdran la batalla contra l’aigua salada de la mar Mediterrània, que ja penetra fins a Amposta.

Passem sota el pont d’Amposta. La ciutat li pica la cresta a Tortosa, capital històrica d’aquestes terres ebrenques. La rivalitat és una constant que es materialitza a tots els terrenys, i també al de la reivindicació històrica de la ciutat perduda de l’Ebre, Hibera, o, més ben dit, Iltirca (la ciutat dels llops, llengua dels ibers), centre vital i comercial de tot aquest territori en temps dels ilercavons, la tribu ibera autòctona de la vall de l’Ebre i el Matarranya. Resulta que els arqueòlegs fa anys que la busquen i, de moment, no han trobat res; l’únic testimoni de l’existència d’aquesta hipotètica ciutat perduda, una urbs opulenta, segons els cronistes romans, rau en la troballa d’una moneda.

És remarcable, però, assenyalar que la ciutat d’Amposta ha exercit des d’èpoques immemorials de porta natural del Delta, la terra de fang, el pantà d’arenes movedisses d’un Ebre que es dissol a l’aigua salada de la Mediterrània.

El gran escriptor d’aquestes terres de canals i arrossars és Sebastià Juan Arbó. Va néixer a la Ràpita, però vivia a Amposta, i ens conta les històries d’un Delta verge, on només hi anaven a caçar o a pescar els senyorets de Tortosa. Les grans propietats del Delta pertanyien a famílies nobles o de rics comerciants tortosins. El paisatge deltaic d’aquella època era feréstec, salvatge, i l’home, a cop d’aixada, l’havia de conquerir. Arbó és el narrador dels primers colons del Delta, la majoria valencians. Una colonització tardana, de principis del segle XX. Era una feina gairebé colossal, inhumana. La planícia de sorra, canals, aiguamolls i els cels esbandits de lluentor aclaparadora semblaven empresonar, ofegar els primers colons, que només tenien de protecció les humils barraques fetes de fang i canyes. Arbó, amb la seua novel·la Terres de l’Ebre, va encetar l’espai literari d’aquestes terres, i ho va fer amb la tragèdia d’aquells primers hòmens i dones que s’aventuren dins la terra de ningú, d’aquest món de llacunes, mosquits, assolat per la plaga del paludisme, les temibles quartanes. Els ebrencs, tota aquesta demarcació, vam aparèixer al mapa batejats amb un nom de ficció: Terres de l’Ebre. Fills d’un paisatge imaginari.

SEGON DIA DE NAVEGACIÓ

Passem per davant de la capital de les Terres de l’Ebre, Tortosa, seu de les delegacions d’aquesta demarcació, que va reivindicar amb força la seua existència diferenciada de Tarragona, durant el despertar de la consciència ebrenca, amb la lluita contra el transvasament. L’any 2000 a Tortosa va ser creada la Plataforma en Defensa de l’Ebre i a partir d’aquest moment va iniciar una lluita contra el Pla Hidrològic Nacional, una lluita que finalment va guanyar. En el decurs d’aquesta lluita hi va haver també una significativa manifestació a Móra la Nova contra la implantació de la central de cicle combinat Enron el 2001. El moviment popular a l’Ebre contra el transvasament, Enron... van significar el despertar de la consciència de territori. I, també, per primer cop en la història democràtica del país, la demarcació ebrenca sortia al mapa de Catalunya amb personalitat pròpia, reivindicant el seu espai polític, econòmic, cultural i social.

Per primer cop les Terres de l’Ebre recuperaven l’orgull de sentir-se catalans i fills d’un paisatge que no s’homologa al de l’Empordà, Barcelona, Lleida, Tarragona, els Pirineus... A més, fan sentir la seua veu, el seu dialecte, el seu caràcter, el rebuig a la frase lapidària “Enllà de l’Ebre”. Però és sobretot el naixement d’una consciència col·lectiva ebrenca que veu com la Catalunya nord, d’una manera potser inconscient, o moguts per una inèrcia general de creixement boig i sense cap planificació, ha acabat convertint les Terres de l’Ebre en l’abocador de Catalunya.

Es va allunyar per sempre del territori el sentiment d’inferioritat, de contínua queixa, victimisme, i també el fantasma d’aquella rància reivindicació tortosina de la quinta província. Els nivells d’autoestima col·lectiva van pujar i els ebrencs van començar a sentir-se iguals a tots els catalans del nord. Som de l’Ebre, la terra de l’aigua corrent, que subministra gairebé més del 50% de tota l’energia elèctrica de Catalunya, i el preu que paguem per això és l’espoliació, la manca d’inversió, l’abandó del territori i les infraestructures. A l’Ebre sempre s’ha dit que patim dos centralismes, el de Madrid i el de Barcelona. Com a paradigma d’aquest abandó persistent del nord vers el sud de Catalunya, tenim el pont de Riba-roja, poble de la Ribera d’Ebre. Resulta que aquesta gran infraestructura que es va construir per a travessar el riu, i que és una peça clau del Penta, el pla de seguretat nuclear de la zona, fa més de deu anys que està construïda però s’han oblidat de fer una carretera a l’altre cantó. Un pont que val una milionada d’euros, i que no va a cap lloc... I així continua el 2014.

El tema nuclear és també un element clau per a comprendre tot aquest fenomen del despertar del sentiment col·lectiu ebrenc. La lluita contra les centrals nuclears de l’Ebre: Vandellòs i Ascó, de la dècada dels 1970-1980, és l’estadi previ, els antecedents del gran moviment que l’any 2000 aglutinà la gran majoria d’habitants de tota la conca de l’Ebre. Però aquest aspecte el tocarem riu amunt quan entrem a la terra dels patxets, la comarca de la Ribera d’Ebre.

De moment, des del llagut podem contemplar la façana fluvial de Tortosa, el Palau del Bisbe i, al darrere, la catedral. Al mig del riu hi trobem el polèmic i ignominiós monument a la Batalla de l’Ebre. Tot just darrere de l’antic escorxador de la ciutat, s’encimbella el castell de la Suda. Actualment és un Parador Nacional, però, en el passat, durant la dominació sarraïna, era clau per a controlar la navegació fluvial fins a Saragossa. Després va ser reconvertit en castell cristià. De la Tortosa d’aquells temps de reconquesta perdura encara l’Orde de l’Atxa. Un orde exclusivament femení, que concedí Ramon Berenguer IV, el 1141, a les tortosines pel seu comportament valerós en defensa de la ciutat, contra els sarraïns. La Suda ha estat, a més d’un castell defensiu de la ciutat, un baluard estratègic per la confluència de marques: Aragó, València. El castell, tot el seguit de muralles i, especialment, els tortosins de la Coronela van protagonitzar uns fets heroics durant la Guerra de Successió, l’any 1708, quan les tropes castellanes i franceses de Felip V van ofegar la ciutat per a controlar el sud de Catalunya.

Tortosa, però, despuntà sobretot durant el Renaixement, amb edificis nobles com els Reials Col·legis, que són una veritable joia. Actualment s’hi celebra una gran festa, la segona quinzena de juliol, la Festa del Renaixement, que val la pena viure perquè tota la ciutat s’engalana. Pels carrers de Tortosa, navega el deix de la nostàlgia d’aquella antiga esplendor que va viure durant el Renaixement. No oblidem que Los col·loquis de Cristòfor Despuig és una de les poques obres que podem salvar d’aquell temps de decadència cultural i política catalana. Un altre gran poeta tortosí i català universal és Gerard Vergés, desaparegut el 23 d’abril d’aquest mateix 2014.

TERCER DIA DE NAVEGACIÓ

Abandonem Tortosa. Deixem el barri jueu de Remolins i la platja de la Xiquina a mà dreta. Bufa garbinada i arriem les veles. La gran vela trau quadrada s’infla, i la petita a sobre, la gàbia, va marcant els canvis sobtats de la brisa. Paisatges amb sínies a banda i banda, de verdor rutilant, horts, masos amb la palmera típica plantada vora el pou, cultius de tarongers... i, al secà, garrofers i oliveres. Pugem riu amunt i fondegem el llagut davant de Xerta. L’any 1837 l’expedició reial de Carles V de Borbó durant la Primera Guerra Carlina travessà l’Ebre des de l’embarcador del poble de Tivenys. A Xerta l’esperava el Tigre del Maestrat dalt del cavall tord, amb la capa blanca, plena dels forats de les bales. Ramon Cabrera, el comte de Morella, era el rei de l’Ebre i el Maestrat.

Tivenys, el poble que hi ha a l’altra banda de riu, és famós per les sabogues, peix exquisit que puja del mar i que Cervantes immortalitza a El Quixot per boca de Sancho Panza, quan la parella de protagonistes van camí de Barcelona. Salpem riu amunt, l’arjau, el timó, situat a la popa, va llaurant la pell verdosa de l’Ebre. Ben aviat entrem a l’assut, de reminiscències àrabs. La instal·lació actual, però, és nova de trinca. Un operari, que hem trucat a primera hora del matí, ens està esperant i ens saluda amb la mà des del pont elevat.

Fem parada a Benifallet per a visitar la cova de les Meravelles, amb estalactites i estalagmites úniques per la seua rara bellesa. Amb la nau encara a vela ens endinsem al pas de Barrufemes. Espectacular paisatge que encaixona el riu Ebre. Barrufemes, nom de diable... Bafomet? No oblidem que entrem a la comanda de Miravet, de l’Orde del Temple. El llagut va zigzaguejant, seguint les balises de navegació, del formidable congost, format pels contraforts dels Ports d’Horta a una banda i la serra de Cardó a l’altra. Ens aclapara una estranya sensació de petitesa, enfront l’exuberant paisatge. Sobresurt la roca dels penjats, on ajusticiaven bandolers i quedaven exposats al pas dels llaguts. A la banda dreta tenim un dels cims més alts, la Talaia de Gaspar. Els imponents roquerars baixen en picat fins a la vora del riu i l’esclat de verdor del frondós bosc de ribera ens impacta, com si ens trobéssim en una selva primitiva. La platja dels Penyagats amb la tanca metàl·lica, alta, desproporcionada, que els navegants actuals anomenen Jurassic Park! Enfront mateix, l’enigmàtica illa Negra, diuen que és el rostre petrificat del mateix diable Barrufemes.

Al fons del paisatge es perfila el castell de l’Orde del Temple de la comanda de Miravet. Talaia riberenca de torres altes i blanques, erigides sobre un turó d’argila roja on s’arrapa Miravet, un dels pobles més bells de la contrada. Entrem a la terra dels patxets, la Ribera d’Ebre, que abraça fins a Tivissa, als peus de la serra de Llaberia, poble famós pel Castellet de Banyoles, poblat iber on es va trobar el tresor més important de Catalunya. Els amples meandres riberencs, la cubeta de les Móres, obre l’espai i contrasta amb el paisatge que hi ha des de Barrufemes fins a Amposta. Les Terres de l’Ebre formen un conjunt de diferències paisatgístiques, climàtiques, socials i humanes força diverses i poc o gens conegudes a la resta de Catalunya. De Miravet fins a Mequinensa, l’aigua corrent és molt viva. El clima extrem, gelades i, especialment, les boires de riu, espesses com la llet, són molt freqüents durant la tardor. També a l’estiu la calor és sufocant. En canvi, des del pas de Barrufemes fins al mar, el clima es tempera, les gelades no són tan freqüents. També el tipus de conreu canvia: a les vores de riu abunden els tarongers i els garrofers; en canvi, des de Miravet en amunt aquests arbres no resistirien les gelades. La Ribera és l’univers literari de la novel·la Camí de sirga, que va escriure l’immortal mequinensà Jesús Moncada.

No solament les panoràmiques naturals han canviat, sinó també les socials. Les restes disseminades de totes les cultures de la Mediterrània varen deixar la seua petja als turons que dominen els fèrtils meandres: grecs, celtes, fenicis, romans i, sobretot, mahometans. Les ribes de l’Ebre estan plenes d’història i es nota també en el caràcter i la fesomia de les seues gents. Rostres de jueus, cristians, musulmans, llatins, nòrdics... Aiguabarreig de races i cultures.

QUART DIA DE NAVEGACIÓ

Deixem Miravet i pugem amunt fins a Ginestar i Benissanet. L’escriptor Artur Bladé i Desumvila és fill de Benissanet. Bladé, a més d’escriure la biografia més completa d’aquell famós filòsof de la Torre de les Hores, Francesc Pujols; de Pompeu Fabra, i d’altres il·lustres exiliats, també té com a referència fonamental de la seua literatura els escenaris geogràfics del clos natal, l’agrer de la terra, i especialment del riu i el seu poble, Benissanet, al qual ha dedicat una bona part del gruix de la seua literatura i especialment els llibres més elogiats.

A la seua obra apareixen les panoràmiques de la vida social, tamisades per la prosa elegant, amb la singular ironia, el sarcasme, el sentit de l’humor de la gent de l’Ebre. Aquest és un autor essencial de la diàspora catalana que va refugiar-se a Montpeller i després passà a Mèxic. És el gran oblidat de les lletres catalanes. Segons Albert Manent, Artur Bladé i Josep Pla són els dos grans memorialistes del país.

Travessem la cubeta de les Móres, per davall del vell pont de Móra d’Ebre, que és la capital de la comarca de la Ribera. I nus de comunicacions entre la Terra Alta i el Priorat. Enfront hi trobem Móra la Nova, poble format originalment per un grup de masos, que es va emancipar de Móra d’Ebre. D’aquí li ve el nom dels Masos. Aquesta vila va reeixir sobretot gràcies a l’important estació de ferrocarril, situada tot just a la meitat del trajecte entre Barcelona i Saragossa. A Móra la Nova hi ha la fira més antiga i més important de la zona.

El pont de Móra el van arrasar les temibles paves, els bombarders de Hitler i l’aviació de Mussolini, que també van ser decisius durant la brutal Batalla de l’Ebre. Els que van viure aquell infern diuen que, com en una plaga bíblica, el riu baixava tintat de roig, de sang. Uns anys més tard, en plena postguerra, aquella pluja de mort es va transformar en el mana de moltes famílies que vivien gràcies a la recerca i la venda de la metralla.

La nostra nau continua riu amunt. El poble de Garcia, amb l’estelada més gran del territori, és la porta natural del segon congost, el pas de l’Ase, que també conserva un encant especial. Els patrons havien de servar l’arjau amb perícia per aquest pas, a perill d’embarrancar en qualsevol aumaec (pedra oculta solta l’aigua). Dels espadats de la serra de Perles penja el caminet de sirga, d’aquells temps quan els homes arrossegaven la nau a sirga, amb la força de tot el cos encorbat, caixut. En sortir d’aquest estret pas entre muntanyes apareix al fons retallada la gran torre de refrigeració de la central nuclear d’Ascó. La Torre de Babel que canta la rumba del Gitano Blanc, personatge de l’imaginari popular d’aquestes terres. S’obre davant nostre la vall d’Ascó amb Vinebre i la Torre de l’Espanyol contra les muntanyes del Montsant, la Figuera i la serra de la Fatarella a l’altra banda.

En aquest moment penso en mumpare, Joan Carranza, i tota la família que l’any 1983 ens vam exiliar a la Selva, a Santa Coloma de Farners. Remembrances d’un món ja perdut. Lluita antinuclear dels anys setanta, pionera al país, i protagonitzada per un poble petit contra un gegant de la indústria elèctrica. La batalla contra les nuclears es va perdre. Joan Carranza, primer alcalde de la democràcia, havia anunciat que si es posava en marxa la nuclear ell i família marxarien. De tots aquells anys de reivindicació del paisatge en quedà un pòsit, l’embrió de la consciència de territori que va esclatar amb el moviment en defensa de l’Ebre, i en contra del transvasament i Enron, i recentment amb un moviment ciutadà sense precedents en la darrera lluita contra el cementeri nuclear. No solament tot el territori i totes les institucions de l’Ebre, polítiques, socials, culturals, s’hi van manifestar contràries, sinó que van aconseguir aglutinar tot Catalunya.

Deixem el llagut a l’embarcador d’Ascó, ja no podem navegar més amunt. L’assut de la central nuclear ens barra el pas. Les elèctriques ames i senyores del riu van tallar el camí fluvial més antic de la península Ibèrica, es van carregar el dret ancestral de navegació, i ningú no va dir res. Caminem set quilòmetres riu amunt i arribem al poble de Flix, on l’Ebre fa una giragonsa encerclant el poble en un preciós meandre. Ens trobem al cor de la Ribera Nord, on es concentra el potencial elèctric més important del país i potser d’Europa. Les dues nuclears atòmiques d’Ascó, el pantà de Riba-roja, la central hidrolèctrica de Flix i, davant del poble, un dels parcs de plaques solars més importants del país, i tota la depressió voltada de molins de vent... Uf! Respirem quilowatts!!! A tota aquesta panoràmica energètica hi hem d’afegir la fàbrica química de Flix, tot i que actualment ja no és el que era.

Si tenim en compte la baixa densitat demogràfica de la zona, que no ha variat en els darrers trenta anys, ens trobem també al centre d’una contradicció: el producte interior brut és molt elevat, però la renda per càpita és una de les més baixes de Catalunya. La Ribera és la més rica i la més pobra al mateix temps, vet ací el dilema. Sembla que les paradoxes formin part de la pròpia geografia. A una banda de l’Ebre hi tenim la fàbrica de Flix, actualment en declivi, que sembla un embarcador de vells vaixells, transatlàntics que es van rovellant.

A l’altra banda del riu la Reserva Natural de Sebes. De verdor rutilant, amb llacunes de canyars i jonquera i un frondós bosc de ribera. Actualment davant de la fàbrica s’està treballant intensament en l’extracció dels llots. El paisatge d’aquesta zona està ple de contrastos, hi tenim el regadiu, molt fèrtil, vora el riu, amb horts i sénies de fruiters, i uns metres més amunt el secà, de velles oliveres, amb clapes de pins que pateixen set durant tot l’any i turons de romers i farigoles.

La fàbrica de Flix va ser construïda pels alemanys als tombants del XIX, porta més de 100 anys de funcionament. Al costat de la indústria hi ha una barriada edificada a la vora, al més pur estil germànic, anomenada La Colònia Fàbrica. Cases que semblen palauets envoltats de jardins on vivien els tècnics i directius alemanys. Actualment es troba en un estat lamentable, passejar-se per La Colònia Fàbrica és com viatjar en el temps a un poble desert.

Enmig d’un país agrícola i pobre, la fàbrica de Flix durant tot el segle XX va ser un veritable oasi. Va néixer una nova classe mitjana, que tenia l’ànima partida: meitat proletària i meitat pagesa. Això augmentà el nivell de vida i també el nivell cultural i social.

Per Flix i Riba-roja actualment s’hi passegen colles de pescadors anglesos, alemanys i centreeuropeus, vénen a pescar el catfish, el peix gat, el silur... El monstre del riu. Al pantà de Riba-roja sobresurt del fons de les aigües el campanar de l’antic poble de Faió, submergit als anys seixanta. En van construir un de nou en una cota més elevada. Faió, juntament amb Mequinensa, que també va patir el drama de la inundació anunciada, és un poble de l’Aragó, de la Franja, però forma part també de l’univers riberenc.

REFLEXIONS DE FINAL DE VIATGE

Som catalans de l’Ebre, la gent de l’aigua corrent, espoliats, nuclearitzats, transvasats, el territori convertit en un nínxol, un abocador... I, malgrat tot, com diu l’amic Esteve Betrià, volem conservar el foc, que no s’apagui. Com en aquell missatge contingut en el Testament que els vells ilercavons van dictar, a plena llum del sol damunt de la gran roca del Masmut, al poeta de la Franja Desideri Lombarte.

“Tots dixem esta terra i tot lo que comporte: lo que ve de davall, aigua de fonts, i rius i lo que té al damunt lo cel i el sol... Tot això serà vostre, vostre i dels vostres fills i dels fills dels fills d’ells, només que ho conreeu tal com naltres avui tos ho deixem. En una condició: que conserveu lo foc, que no se tos apago, que si tos s’apagare, perdent lo foc, perdreu la terra, aire riu i sol. Si perguéreu lo foc, lo foc que heu heretat, dixaríeu la terra, i hauríeu de buscar a terra estranya un foc estrany. I damunt d’esta Roca unes mans forasteres foc estrany encendrien, i mai més tornaríeu a pujar a n’esta Roca en lo cap alt”.