Moltes gràcies, santa Teresa. Ara entenc que Jorge Fernández Díaz digués de vos que “maneu molt al cel” i que “penseu sempre en Espanya”. A fe que ho acabeu de demostrar. I moltes gràcies, Nostra Senyora Santíssima de l’Amor, que heu estat condecorada pel mateix ministre, Jorge Fernández Díaz, amb la Medalla de Oro al Mérito Policial. Mèrits no us en falten, tot i que no compliu ben bé cap dels requisits que es demanen als mortals per rebre el guardó. I no és que jo, pobra de mi, dubtés que fóssiu complidores, però sempre he tingut més fe en la Verge de l’Empenta, i en la meva, la dels Desemparats. Corro a comprar una estampa vostra.
Ahir, veient les votacions al Parlament de Catalunya, em vaig sentir, de cop, com Bankia: no donava crèdit. La meitat dels diputats de la franquícia del partit d’aquest home devot, Jorge Fernández Díaz (de qui m’han dit, per cert, que l’Alícia Sánchez-Camacho malparlava a la conversa de La Camarga), van donar suport al dret a decidir. El dret a decidir, doncs, va tenir 91 vots a favor, alabat siga Déu. I segons aquest diari que teniu a les mans, això va ser degut a un error d’Enric Millo, que va “indicar malament el sentit del vot dels diputats”. Sisplau. Quina calúmnia. Això faria que totes les dones que considerem que Enric Millo és un home just passéssim a considerar que Enric Millo és un home justet. I no ho podem acceptar de cap manera. L’admirem massa. Alçar el braç per votar és certament un gest complicat que no és a l’abast de tothom, però és un gest que podria ser executat amb força èxit per la majoria dels diputats del Partit Popular de Catalunya. El que ha passat és que la santa i la verge han fet que en Millo veiés la llum. Caigués del Dos Cavalls. Enric Millo ha abraçat l’independentisme i d’aquí no gaire també el veurem escrivint un llibre sobre el 1714.